close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

06 octubre 2012
El Hipermuseo

Eduardo Pérez Soler

No podem parlar d’institucions i museus i oblidar-nos d’Internet. La xarxa com a sistema de col·laboració i accés al coneixement, com a arxiu i també com a museu en el sentit de donar visibilitat és el tema que Eduardo Pérez Soler porta temps explorant. En l’article que va publicar a A*DESK l’octubre de l’any 2012, Pérez Soler explora la capacitat de l’hípermuseu de la web en relació a la seva capacitat potencial per englobar tots els fons documentals i museístics del món.

Tim Berners-Lee va concebre la World Wide Web com una gran xarxa de documents textuals i multimèdia connectats entre sí mitjançant híper- enllaços. El desenvolupador britànic, en col·laboració amb Robert Cailliau, va idear un sistema que, aprofitant les facilitats ofertes per Internet, permet que els usuaris afegeixin continguts a la xarxa de forma independent, però deixant oberta la porta a que altres persones hi accedeixin mitjançant un terminal electrònic. Tot això és possible gràcies als navegadors, que fan possible desplaçar-se per les diferents pàgines allotjades al Web, consultar els seus continguts i interactuar amb ells. En última instància, Berners-Lee va pensar en la xarxa com un sistema obert en el qual la informació es pogués distribuir i compartir de manera universal.

El web és un sistema pensat per afavorir la col·laboració i l’accés al coneixement. I, precisament, aquí resideix la raó del seu èxit. La possibilitat que qualsevol persona pugui afegir informació des del seu terminal per a què qualsevol altre individu connectat a la xarxa pugui consultar-la ha estat el detonant per a què milions de persones, institucions i empreses de tot el món s’hagin llançat a crear i compartir continguts a les xarxes digitals de comunicació. Els usuaris del web hi aboquen saber per raons molt diverses, però la veritat és que ells l’han transformat en el més vast patrimoni del saber humà mai conegut.

L’esforç de la multitud ha convertit la xarxa en una portentosa figura híbrida que pren la forma d’un arxiu i, alhora, d’un museu. El web és, de forma simultània, un poderós dispositiu d’emmagatzematge que conserva una enorme varietat de documents realitzats per l’home i un espai expositiu on és possible contemplar un vastíssim catàleg de creacions humanes. Així, tal com afirma Jesús Carrillo, les xarxes digitals de comunicació han fet convergir la maquinària cega de l’arxiu tradicional amb l’aparell de visibilitat propi de les institucions museístiques. 

D’una banda, el web és una portentosa base de dades que permet allotjar, classificar i consultar una infinitat de documents d’orígens, naturaleses i caràcters variats. La xarxa s’ha convertit en un conglomerat de materials heteròclits, que s’agrupen en nombroses col·leccions en creixement i mutació permanents. Des de les bases de dades creades per institucions i empreses privades fins els registres d’informació elaborats de forma més o menys espontània pels individus, una diversitat de conjunts documentals s’allotgen al web, per donar lloc a un descomunal arxiu virtual que aspira a conservar informació sobre pràcticament qualsevol aspecte de la realitat. Es tracta d’un arxiu en el qual els documents, acumulats seguint criteris dispars, van cobrant sentit gràcies a les metadades i als algoritmes que guien les aranyes dels cercadors. Possiblement aquest arxiu d’arxius, amb aspiracions totalitzadores, tingui la metàfora més adequada a la Biblioteca de Babel de Jorge Luís Borges, una edificació formada per un nombre indeterminat -i probablement infinit- de sales hexagonals on s’emmagatzemen tots els llibres possibles i en les quals, per tant, es preserva tot el saber humà.

No obstant això, el web és també una fabulosa màquina de visibilitat que permet contemplar un riquíssim mosaic de creacions. A les xarxes digitals, conviuen innombrables col·leccions d’objectes virtuals, sovint dotades d’un discurs coherent, que romanen accessibles a qualsevol usuari amb connexió a Internet. Són unes col·leccions -de vegades elaborades d’una manera més o menys espontània per individus o grups d’individus, d´altres realitzades seguint un pla predeterminat per institucions formals- que creixen, es barregen i recombinen de forma constant, per donar lloc a noves col·leccions i dotar de nous significats als elements que les componen. Al final, el web és un museu de museus els fons del qual es revelen intercanviables, fet que permet donar lloc a noves associacions entre els objectes i, en els casos més afortunats, desencadenar la serendipitat. I potser la millor metàfora d’aquest gran museu emergent sigui el també borgià aleph, la petita esfera tornassolada descrita per l’escriptor argentí en un conte de mitjans del segle passat, que permetia la contemplació simultània i sense superposicions de tot el que s’esdevenia a l’univers. 


Amb capacitat potencial per englobar tots els fons documentals i museístics del món, el web és, en última instància, un híper-museu. És un contenidor en el qual es conserven i exhibeixen totes les col·leccions d’objectes i documents existents, però també és un espai que tendeix a eliminar les barreres existents entre uns i altres. El seu abast no es restringeix a una col·lecció concreta sinó que les engloba virtualment totes. D’aquesta manera, fa possible que qualsevol material sigui susceptible de reordenar-se en nous conjunts o col·leccions.

L’híper-museu està trastocant d’una manera radical les relacions entre els museus i els seus usuaris. Si, amb anterioritat a la consolidació d’Internet, la capacitat per seleccionar els objectes que mereixien conservar-se i donar coherència a les col·leccions que agrupaven queia de forma exclusiva en les institucions museístiques -lligades, totes elles, als grups hegemònics-, les noves tecnologies de comunicació han obert a la multitud la possibilitat de triar els fragments del patrimoni que es mereixen preservar i exhibir.

A l’híper-museu, els museus estan perdent protagonisme a favor de les multituds connectades en xarxa. Cada vegada són més les comunitats d’individus que, seguint patrons més o menys informals de treball cooperatiu, conceben fabuloses col·leccions de propostes creatives i documents culturals. Els ciutadans digitals utilitzen el web com un espai per elaborar, atorgar sentit i donar visibilitat a extraordinaris conjunts de continguts digitals de tot tipus. Són ells els que més han contribuït a la consolidació de l’híper-museu.

Quan ja no són dipositaris exclusius de la capacitat per preservar el patrimoni i atorgar-li sentit, els museus veuen com la seva influència i rellevància decreix a passos de gegant. Llastades per unes estructures jeràrquiques i centralitzades, el funcionament de les quals casa malament amb la lògica de les xarxes digitals, aquestes institucions corren perill d’acabar sent sepultades per la multitud.

Això no vol dir que la tasca dels museus no sigui important ara mateix i que no ho seguirà sent en el futur. Malgrat que les estratègies informals de creació i ordenació de continguts tenen un gran pes en el web, els punts de referència aportats per les institucions culturals continuen posseint rellevància. Molt sovint, les xarxes de coneixement col·laboratiu necessiten del saber institucionalitzat per tirar endavant els seus projectes. Això passa, fins i tot, a la Viquipèdia, una de les comunitats de coneixement lliure més obertes, que exigeix ​​als seus col·laboradors validar la informació dels seus articles mitjançant fonts verificables, moltes d’elles relacionades amb el món acadèmic tradicional. Tal com afirma Antonio Lafuente a la seva introducció al Potlatch digital, de Felipe Ortega i Joaquín Rodríguez: “Els excessos de la meritocràcia podrien estar donant suport a l’aparició d’una nova generació de gurus i d’altres formes de lideratge carismàtic que amenacen l’estabilitat social i democràtica. Per descomptat, no estem qüestionant les bondats de la cultura p2p, sinó convidant a reflexionar sobre la tendència dels seus aficionats a contraposar-la en tots els casos a la cultura burocràtica, sense considerar que es pugui tractar de dues formes d’organització que es podrien complementar, i ocasionalment ser extensió lògica l’una de l’altra. Tots els estudis sobre el desenvolupament del programari lliure, per exemple, han provat la importància d’algunes estructures organitzatives, públiques o privades, en la sostenibilitat dels diversos projectes. La mateixa Viquipèdia seria inimaginable sense l’existència pública de biblioteques, universitats o museus. Criticar la burocràcia (i aquí hem d’afegir el matís de no patològicament burocratitzada) és necessari, però també és imprescindible admetre la seva capacitat com a mínim ideal per estabilitzar el món, establir regles igualitàries i suportar rigorosos escrutinis”. 


Tanmateix, els museus han de canviar d’una manera radical les seves estratègies de creació, distribució i difusió del coneixement si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Estan obligats a replantejar el seu paper en l’híper-museu per no veure´s arraconats per ell. Això sí, les transformacions -conceptuals, tecnològiques i legals- han de ser de tal profunditat que acabaran per afectar la seva essència. 



En primer lloc, els museus han d’eliminar les barreres que els separen de l’exterior. Si, durant molt de temps, aquestes institucions han funcionat com espais tancats, gestionats d’acord amb estructures jeràrquiques i aïllades de l’entorn, d’ara endavant hauran de dissenyar estratègies per facilitar la participació de les comunitats digitals. Això suposa prendre consciència de que els ciutadans digitals han deixat de ser senzills usuaris per esdevenir “produsuaris”, capaços d’assumir un paper actiu com a creadors de coneixement dins els museus. D’aquesta manera, els equips curatorials s´hauran d’acostumar a treballar de manera habitual amb individus i comunitats aliens a l’estructura formal de la institució i hauran d’assumir que la pròpia construcció de les col·leccions i els discursos generats al voltant d’elles seran bàsicament el resultat de processos de cocreació duts a terme per subjectes situats tant dins com fora del museu.

Per fer-ho possible, els museus han d’obrir veritablement les seves col·leccions als usuaris i crear eines que els permetin interactuar amb elles. Es tracta d’elaborar tecnologies de comunicació i mediació per permetre que les comunitats digitals contribueixin de manera efectiva en els processos de generació de coneixement vinculats a la institució. No ens referim, per descomptat, a les xarxes del tipus Facebook i Twitter, utilitzades, en la majoria dels casos per crear una il·lusió de bi-direccionalitat, sinó a solucions tecnològiques creades ad hoc per al treball col·laboratiu, com ho són les wikis. Algunes institucions ja estan donant passos en aquest sentit, com és el cas del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) que ha subscrit un acord de col·laboració amb l’Associació Amical Viquipèdia, per impulsar la generació de continguts sobre art contemporani a la versió catalana de la Viquipèdia. 



La permeabilitat dels museus cap a l’exterior té conseqüències inevitables sobre la forma de gestionar els drets d’autor. L’obertura dels fons museístics fa necessari adaptar l’anomenada “propietat intel·lectual” a la lògica de les noves tecnologies de comunicació. Com hem comentat al principi d’aquest text, el web és, essencialment, una tecnologia pensada per afavorir la circulació i l’intercanvi d’informació. Per això, assumir una actitud excessivament restrictiva respecte als drets d’autor no fa més que entorpir la difusió del saber per les xarxes digitals, en la mesura que imposa traves legals a pràctiques tan pròpies del web com ho són reproduir i compartir documents. Per això, la creació d’eines per facilitar l’accés als fons dels museus s’ha de complementar amb la publicació, sota llicències copyleft o creative commons, dels materials generats per aquestes institucions. I, de fet, ja són diversos els museus que comencen, en major o menor mesura, a penjar a la xarxa els seus continguts amb llicències lliures, tot i que, en no poques ocasions, han hagut de fer front a les resistències dels propis creadors. 


No obstant això, la plena difusió del coneixement generat al voltant dels fons museístics només estarà garantida si els museus realitzen els seus projectes digitals utilitzant estàndards compartits i observant les bones pràctiques del web. Per tal que els fluxos d’informació siguin eficients, és important que els museus desenvolupin els seus projectes digitals d’acord amb les recomanacions i especificacions tècniques que gaudeixen d´un extens consens entre els desenvolupadors i que compten amb el suport del W3C. Les solucions tecnològiques estandarditzades i consensuades són una condició necessària per a què la informació circuli amb fluïdesa per la xarxa. 

A més, és important apostar per la preservació de la universalitat del web, un entorn que permet l’accés equitatiu i unificat a la informació allotjada en les xarxes digitals de comunicació. La utilització d’un espai comú, lliure d’obstacles i barreres tecnològiques, és el millor camí per aconseguir que el major nombre de persones possible pugui accedir al coneixement. Per això, els museus haurien d’evitar la utilització d’eines que, d’alguna manera, posen barreres a Internet. En aquest sentit, és important que els museus privilegiïn la producció de projectes específicament concebuts per al web, en lloc de recórrer a recursos com les apps per a telèfons mòbils intel·ligents (smartphones) que, tal com ha advertit Berners-Lee, afavoreixen la fragmentació de la xarxa.

El web ha fet possible l’edificació de l’híper-museu, aquest espai virtual de convergència entre l’arxiu i el museu, que aspira a convertir-se en el compendi del saber universal. És un espai l’existència i expansió del qual hem contribuït tots els que, d’alguna manera, fem servir el web: és el resultat d’un gran esforç col·lectiu amb pretensions omni-abastadores. 

Donada la seva voluntat d’arxivar i col·leccionar-ho tot, era inevitable que, tard o d’hora, l’híper-museu acabés posant en qüestió la pertinència dels museus tradicionals. En certa manera, el web ha dinamitat el caràcter central que les institucions museístiques van ocupar durant molt de temps a la nostra societat. Els museus han perdut la posició dominant que van ostentar durant la modernitat com a focus d’irradiació de coneixement: ara la seva influència no és major que la de molts altres agents que operen al web. Això no vol dir que la seva funció no continuï sent valuosa. La seva capacitat per oferir-nos referents sobre la realitat encara ens segueix sent útil. No obstant això, aquestes institucions s’han de sotmetre a grans transformacions si no volen que el seu paper sigui ocupat per altres actors millor adaptats als canvis que comporten les xarxes digitals de comunicació.

Eduardo Pérez Soler pensa que l’art –com Buda- ha mort, encara que la seva ombra encara es projecta sobre la cova. No obstant, aquest fet lamentable no l’impedeix seguir reflexionant, debatent i escrivint sobre les més diferents formes de creació.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)