Don’t you believe in sharing?

La distribució de continguts i coneixement: cap a un nou paradigma cultural.

Un dels fets més destacats dels últims vint-i-cinc anys ha estat el sorgiment de noves tecnologies que han afectat directament les nostres vides, des de l’aparició d’Internet i dels telèfons (primer mòbils i després intel·ligents) fins al primer cor artificial i la nano-tecnologia. Tot d’una, escenes que reflectien la quotidianitat del futur en films com “Blade Runner” o “2001: una odissea de l’espai” s’han convertit en un mirall de la nostra quotidianitat o fins i tot alguns dels gadgets que hi apareixen formen part ja del nostre passat. La tecnologia digital ha canviat la manera com ens relacionem, mirem, ens informem, comprem, escrivim, llegim, pensem o, simplement, “estem” (connectats, és clar). Naveguem, llegim en diagonal, tallem i enganxem, establim i seguim hipervincles, ens perdem pel camí, però també trobem “altres camins”, relacionem idees i conceptes i trenquem jerarquies. L’artista assenyala, inicia, navega i selecciona, rellegeix, incorpora cites i referències per generar nous relats. La tecnologia digital modifica també la manera com es produeix (els processos d’investigació, de gestió, d’edició), permet una major autonomia (el DIY està a l’ordre del dia) i, per descomptat, tot això dóna lloc a canvis en la manera com es comunica, es distribueix i es consumeix. Costa més parlar de categories estanques en relació a les arts visuals, el cinema, la literatura o la música. Es produeixen hibridacions, segurament perquè es comparteixen determinades maneres de fer … Es comparteix!

No ha estat el compartir un dels ideals de les pràctiques culturals? Una creença, marcada d’utopisme, en la generació de coneixement entre tots. I no obstant això, aquest compartir fomentat pel nou paradigma de distribució oberta i globalitzada que significa Internet sembla estar portant a les pràctiques culturals a un estat crític. En efecte, Internet no és un nou format ni un nou llenguatge, com ho van ser la fotografia o el cinema, és una nova forma de distribució. I aquesta (ja no tan) nova forma de distribució sembla que és la que està provocant crisis exasperades a les indústries culturals lligades a l’edició, la música i el cinema. Més enllà d’aquesta exasperació volem pensar què significa aquest nou paradigma, com hem de moure’ns com a creadors, o quines vies obre (que no només les tanca). Però a més, com en la dita “Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar”, si aquest procés de canvi de paradigma en la distribució de continguts sembla haver afectat el cinema, la música i l’edició, quant falta per a què afecti a l’art? Fins quan aguantaran les còpies úniques? I les edicions 1 de 3 o 1 de 10 o de 100 de vídeos que podem consumir en canals de vídeo a Internet? I compartir-los, i generar un nou relat fet d’altres i híper-textos … Quin paper poden assumir aquí els diferents agents individuals i col·lectius, institucionals, públics o privats de l’art? A A*DESK no podem donar resposta a totes aquestes preguntes, però sí especular amb elles o almenys plantejar-nos-les. L’impacte d´allò digital en la concepció, la producció, la distribució i la comunicació de la cultura és un tema que a A*DESK ens preocupa des de l’inici del projecte; al cap i a la fi, vam néixer en línia i seguim oferint continguts d´accés lliure en línia. Ho hem abordat ja des de diferents aproximacions i formats i ara ens proposem a fer-ho en profunditat en aquest nou número del renovat Magazine d’A*DESK. En aquest número de la revista, Adrián Hiebra reflexiona sobre la distribució de continguts inherents a la lògica digital, a partir de casos d’estudi que treballen amb nous mitjans, espais i eines; Eduardo Pérez Soler se centra en el Web com híper-museu i la manera en què modifica les relacions entre museus i usuaris; Olav Fumarola Unsgaard sobre el futur dels medis de informació a la era digital; Jorge Carrión observa les hibridacions de la literatura amb altres disciplines i les implicacions de la digitalització de la literatura i Raquel Herrera analitza la distribució de publicacions de i sobre artistes en el context digital. Completen el número les entrevistes a Felipe González Gil, de Zemos98, un exemple de grup de gestió i creació col·lectiva que treballa al voltant de la cultura lliure; a Antoni Abad, un artista a qui la seva evolució l’ha portat de l’escultura a un treball desmaterialitzat que implica a comunitats de persones i la utilització de xarxes de dades mòbils i a Mario García Torres, un artista que elabora “relats” personals sobre les estructures de l’art, utilitzant una àmplia varietat de mitjans i formats.