close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 abril 2013
imgdin_spimatges_0003.jpg
Vist i no vist

Caterina Almirall

Diumenge a la nit vaig anar a casa de la meva mare a sopar. Com que a la meva família és tradició sopar diumenge a la nit amb una peli, em vaig posar a buscar entre les prestatgeries de vells dvd ‘s una pel·lícula per acabar el cap de setmana en pau i tranquil·litat. La candidata per aquesta nit va resultar ser “La Dolce Vita” de Fellini, ‘una pel·lícula que sempre pots tornar a veure’. I la vam tornar a veure, i vam acabar la setmana tranquil·lament.

Per començar una altra setmana em vaig animar a pujar fins a la Fundació Miró per ficar-me a l’Espai 13, i vaig recordar la pel·lícula que havia vist el diumenge a la nit. No vaig poder veure l’exposició de Julia Montilla sense tenir molt present aquesta escena dels nens que veuen aparèixer-se la Verge. Bé, en realitat l’escena no tracta de nens i aparicions de la Mare de Déu, sinó de la construcció mediàtica i el desplegament de tècniques i tècnics per construir aquest esdeveniment. Igualment, “El ‘cuadro’ de la ‘calleja'” de Julia Montilla no tracta exactament del fenomen de les repetides visites de la Verge al poble de Garabandal als anys ’60, sinó de la representació visual d’un fenomen, de com es representa, i de què es construeix en aquesta representació.

L’escena de “La Dolce Vita” és una classe magistral sobre un cert tipus de periodisme; veiem multituds corrent al ‘lloc dels fets’, i després veiem a testimonis ‘reals’ que expliquen els fets i els narren especialment per als periodistes, i després posen per als fotògrafs. Després veiem com munten les estructures per als focus i les càmeres per poder rodar a la nit, després els de seguretat posen un cordó de seguretat. Al final apareixen un nen i una nena que corren d’una banda a l’altra; assenyalen; s’agenollen; la gent plora i el director dirigeix l’orquestra.

Pas u: Federico Fellini explica la construcció mediàtica d’un esdeveniment.

Pas dos: Julia Montilla investiga les formes d’aquesta construcció.

Més o menys.

Amb les eines clàssiques d’un estudi d’etnografia visual, l’artista analitza mitjançant les imatges d’arxiu, el mediàtic fenomen de les nenes vidents que es va donar en els anys 60 en un poblet perdut de Cantàbria. Les aparicions i els seus missatgers és un tema especialment curiós d’analitzar, ja que les imatges no pretenen -en el cas de la proposta de la Miró, en altres casos d’investigacions d’aquesta artista sí que ho fan-, mostrar l’aparició del Sant o de la Verge en qüestió, sinó els cossos extàtics de les mèdiums. És a dir, no representen el nucli del fenomen -l’aparició- sinó el mitjà pel qual el fenomen es transmet i representa, podríem dir que aquest fenomen és pràcticament irrepresentable. De la gran quantitat de fotografies produïdes i distribuïdes per tot el món, l’artista fa una anàlisi dels cossos i els llenguatges que representen l’èxtasi, posant-los en relació als textos que els acompanyaven, els peus de foto, els relats…

A l’artista no li interessa la part espiritual de l’assumpte, sinó el posar de manifest, en allò que es mostra i en el que s’oculta, com, un cop més, la construcció d’un fenomen és subjecte de la seva representació, i com aquesta representació respon a un context. Julia Montilla suggereix que aquest tipus de fenòmens s’han manifestat de formes més exagerades coincidint amb períodes més progressistes de la història d’Espanya. Donant a entendre que en moments en què l’Església ha sentit amenaçada la seva influència respecte a altres poders, des de certs llocs, s’ha atiat el foc de la veneració suscitant aquest tipus d’esdeveniments.

Hi ha d’altres exemples d’aquesta forma d’anàlisi a l’art d’avui. El projecte ‘El Mundo dels vencedores’, que Ignasi Prat va presentar a Sala d’Art Jove 2012, és una representació del poder franquista que es construeix a través de les imatges de les mansions que van ocupar alguns dels militars del règim. Ignasi Prat reconstrueix les històries fins a dia d’avui, rastrejant en documents oficials com el certificat de defunció (documents que també estan a la web), i localitza les mansions i la seva situació avui dia; creant al seu torn un important arxiu d’imatges i documents que no deixen indiferent.

Ambdós artistes s’acosten al tema de la representació i l’anàlisi d’aquestes imatges en relació al context en què van ser creades, assumptes ben pertinents en el món híper-imaginat d’avui, on l’aprenentatge en la lectura d’imatges és bàsica per comprendre, no només el que ens envolta, sinó el com es construeix.

L’Exposició de Julia Montilla a l’Espai 13 de la Fundació Miró “El ‘cuadro’ de la ‘calleja'” s’emmarca en el cicle ‘Perplexitat’, comissariat per David Armengol, i es pot veure fins el 21 d’abril. Demà (11 d’abril) a les 19.30h es presentarà la publicació que es produeix arran d’aquest projecte.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)