close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 març 2013
Instalación Jakobsen & Remmer
El passat que és

Haizea Barcenilla

El primer model, que inspira “The society without qualities” al Tensta Konsthall, Estocolm, es va construir l’any 1968 al Moderna Museet d’aquesta ciutat i es va anomenar “The Model. A Model for a Qualitative Society” (ho hem vist com a referent anteriorment). Es tractava d’un projecte de l’artista Palle Nielsen, que des de feia alguns anys experimentava amb la construcció pirata de camps de joc en espais urbans marginals de Copenhaguen.

En aquell cas, diversos astres es van alinear (la presència de l’excèntric i innovador director del museu, Pontus Hultén, i el fet que una altra exposició fos endarrerida, juntament amb un fort moviment activista protestant per les formes d’urbanització de la ciutat), per permetre que el model arribés a existir: una enorme sala de joc amb pintures, eines, disfresses i tot tipus de material imaginable que els nens i nenes podien utilitzar segons els hi vingués de gust, sense cap dirigisme per part d’educadors o funcionaris del museu. Els progenitors podien entrar i mirar, però no jugar ni intervenir.
El model parlava de crear una nova societat -la d’aquestes criatures que pujaven pels pals, amb màscares de goril·la o vestits d’indi apalache, i que al cap d’alguns anys serien adultes-, basada en menys control social, en la capacitat dels nens d’inventar, construir i experimentar. Una visió utòpica, molt unida a l’ambient internacional del 68, que es trencava la closca amb il·lusió pensant en com construir una societat millor.

Algunes obres de l’exposició actual reprenen la idea de mirar a la història i al món des del joc infantil. Per exemple, els vídeos de Sharon Lockhart, que mostren com nens i nenes s’apropien en els seus jocs de llocs post-industrials decadents i desolats a Polònia, convertint-los en espais d’utilitat social. Però també els riscos de l’experiment social: Joanna Lombard contrasta el present i el passat amb els records que imprimeix sobre l’abandonada casa al camp on va créixer, formant part d’una comuna hippy, en un ambient que per a una nena va ser, en alguns casos, traumàtic.
Podríem dir que no hi ha model sense utopia. Un model és una mostra de com dirigir-se cap a la perfecció absoluta, cap a un món millor. Propostes, sovint radicals, per subvertir l’estatus quo i tornar a començar. Així es presenta la dicotomia entre la impossibilitat de la utopia i la necessitat de la seva il·lusió per seguir endavant. I la realitat de que algunes utopies, en el moment en què es duen a terme, rellisquen sobre el límit amb el malson, fins a, de vegades caure d’aquell costat. Si el model de Palle Nielsen buscava una societat amb qualitats, l’exposició ens confronta amb un present que no està segur de si ha perdut aquestes qualitats, o és que mai va arribar a tenir-les.

Algunes obres de l’exposició actual es posicionen críticament cap a una realitat dels 70, clarament llunyana a la utopia. Per exemple, les peces de Charlotte i Sture Johannesson, que als 70 van ser personatges claus en la crítica del suposat estat de democràcia de Suècia. Una de les seves peces, ‘On Germany – In Time’, una instal·lació amb imatges i tapissos sobre Ulrike Meinhof, va ser exposada només durant dos dies l’any 1976 abans de ser retirada per les autoritats. El model de ‘No-Stop City’ dels arquitectes Archizoom Associati, porta a l’absurd els models modernistes d’urbanisme, proposant llocs aïllats i anti-estètics al màxim.

El projecte d’investigació “El nou model” del comissari Lars Bang Larsen, que engloba aquesta exposició, mira pel contrari cap a un model sense utopia: el model social dins del qual ens perfilem avui en dia, hereu de les ideologies dels 70 i els 80, però que les observa amb la mateixa distància que a les pintures rupestres. ¿Qui ho diria, que algunes de les criaturetes que es pintaven la cara de color verd amb acrílic i una brotxa i es travestien al Moderna l’any 68 podrien estar avui en dia ocupant càrrecs de responsabilitat de l’FMI? La mateixa estètica de l’exposició recorda les vanguardes; els activismes polítics; la barricada. Mira cap als llegats de temps passats des d’un barri marginal d’Estocolm, el de Tensta, que no pot assegurar que qualsevol temps passat fos millor, però que tampoc donaria dos duros pel futur. De fet, la sensació a l’exposició és ambigua: el text de presentació ens parla de com seria poder avançar cap endavant, cap a nous models sense passat i sense haver d’arrossegar un bagatge. Però dins l’exposició resulta impossible desfer-se d’aquest llast i seguir cap endavant. S’intenta assassinar la nostàlgia, però ella es regira a la seva tomba. I potser no, qualsevol temps passat no va ser millor, però sens dubte va ser, i no aconseguirem que deixi de ser.

A l’Haizea Barcenilla li sembla que l’art no existeix per sí mateix, però dins de diferents sistemes socials entrecreuats, embrancat entre ideologies i formes de mirar, incloent xarxes d’intercanvi, de venta i de compra, de producció i d’exposició. Quan escriu crítica li agrada ampliar al màxim possible el seu objecte d’estudi, comprendre’s com a part d’ell, plantejar-se quina és la seva posició. Li resulta impossible veure l’art sense tota la resta, i tota la resta sense l’art. I de vegades aconsegueix enllaçar unions entre tots els flancs.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)