close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 març 2014
MG_8554-1024x682.jpg
El post porno no posa calenta

Irina Mutt


Fa un parell de setmanes es va celebrar a Hangar Barcelona la sisena edició de la Muestra Marrana, un festival de cinema post porno. Al llarg d’aquestes sis edicions i anys, s’han projectat cicles de cinema amb pel·lis de Bruce La Bruce, Sasha Grey, Annie Sprinkle, Richard Kern, animacions de Suheiro Maruo, col·laboracions amb Virgine Despentes, Barbara Degenevieve, Del Lagrace Volcano, Madison Young… Teoria i activisme queer, feminismes, actrius porno i treballadores sexuals, acadèmia i perifèries intel·lectuals. Tot pot conviure dins la nau d’Hangar.

La força dels discursos entorn de la post pornografia recau en la seva capacitat de ressituar políticament -i reclamar el desig- dels cossos rebutjats pel poder. Aquests cossos vells, malalts, grossos, transsexuals, no blancs. Els cossos que no tenen veu són també els que es representen com sotmesos al domini masculí heterosexual i blanc. I és la possibilitat d’organitzar políticament, mitjançant la transversalitat política i no identitària, el que està en el germen del post porno. Aliances com les del col·lectiu Post Op amb Yes we Fuck són un exemple de com les reivindicacions i desacataments del queer es poden unir a les dels cossos amb diversitat funcional per activar un subjecte polític plural, però amb demandes similars.

En les primeres edicions de la Muestra Marrana l’ambient era familiar, de comunitat, amb endogàmies, que en aquest cas, no són necessàriament dolentes. Les intra-històries són part essencial dins d’aquest tipus de relats, sobretot en les contra esferes polítiques que produeixen discurs, sigui aquest a través de l’art, l’activisme, o com en aquest cas, la post pornografia. Qui folla amb qui, l’entramat d’amants i ex nuvis i núvies, l’arribada d’algú nou o la mort de les amigues marquen el ritme. És el més normal, llavors, recordar i homenatjar durant l’esdeveniment a una de les difuntes organitzadores, Patricia Heras, amb un petit altar pagà en la seva memòria.

La família escollida, la tribu o la manada. El grup, això que permet establir vincles, afinitats, xarxes de suport, equivocar-se i no perdre’s. Encara que també és inevitable que s’estableixin jerarquies o relacions de poder. En el grup, ets dins o estàs fora. En aquesta sisena edició, la Muestra es va desbordar. Potser per la presència de Manuela Trasovares, potser per la difusió i sortir a Time Out. Però es va omplir tant que en alguns moments era impossible accedir a l’interior. En conseqüència, també el temps per a la discussió o el debat va ser nul.

Que les propostes del post-porno siguin acollides per molta gent és desitjable. Ampliar les formes de transitar pel sexe i les identitats, fer una relectura crítica dels privilegis de gènere, classe o raça, és necessari. Que la Muestra Marrana s’expandeixi, sigui de domini públic, reinterpretada, plagiada o citada vol dir alguna cosa, en principi, bona. Però va xocar aquesta presència massiva de gent amb el caràcter grupal de l’organització, i la manca de debat o diàleg accentuà la sensació que el festival consistia a veure pel·lis i curts DIY, escoltar alguna presentació, i en definitiva ser públic, espectadora d’un esdeveniment. L’organització de la mostra no vol que aquesta es converteixi en alguna cosa massiva. Ho van deixar clar en un text que van publicar, en el qual, entre els agraïments, es lamentaven també que l’esdeveniment se’ls hagués escapat de les mans, arribant-se a plantejar si seguir amb més edicions.

Col·lectivitzar les teories del post-porno i, alhora mantenir unes xarxes de cures o relacions amb les que protegir-se dels infortunis de la precarietat i les diverses formes d’opressió que sorgeixen, justament en l’esfera del social, és un repte. Com es pot llegir a les xapes que repartien a la Muestra Marrana; un altre porno és possible. -I altres formes de viure i desitjar-. Encara que, que se sàpiga; el post-porno no sempre posa calenta. Al post-porno no hi ha cum shot, ni la masturbació és el principal. És més crític que eròtic, més analític que festiu, i això potser, sigui el que més exciti.

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)