close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

29 juliol 2013
a) La construcción del Templo - Marc O'Callaghan
El solstici de Marc O’Callghan – part 1

Ernesto Castro


Avui és el solstici d’estiu. Els habitants de la Mediterrània Occidental es preparen per fer coses a escrot ple: saltar fogueres, tirar petards i things like that. En l’interval ens citem Marc O’Callaghan i un servidor. Només cal dir, per estalviar-nos les presentacions, que O’Callaghan és el jove de vint anys menys petulant que conec en el panorama creatiu barceloní. Rara avis la seva, per cert. Em figuro que serà temptador l’incórrer en relliscades d’autosuficiència quan acabes de participar al Sónar, has fet una estada a la MittelCatalunya (Eclíptica, Castelltallat, Barcelona) i a Google apareixen coses com «local under star» quan tecleges algun dels teus pseudònims. Per afegir major grau de dificultat a la prudent modèstia de l’artista, les seves creacions estan carregades fins les celles de referències paganes.

A la seva pàgina web apareix assegut en la posició del lotus fent (ni més ni menys que) la V de Mister Spock. Facin-se a la idea: ¿quants illuminati perdonavides coneixen incapaços de lletrejar els noms de les seves deïtats preferides? O’Callaghan, profund coneixedor d’aquestes tradicions, a diferència dels esmentats illuminati, no es llença a la piscina així com així. Durant la nostra entrevista, els referents teològics van ser marca de la casa, no culpa del convidat. Entre cerveses i arrossos melosos, els noms propis van ser escassos, però ben lligats. O’Callaghan parla bé sobre maçoneria, sobre teosofia i sobre la mare dels ous. Davant referències d’aquest caire, en un altre context i amb un altre interlocutor, jo hagués arquejat de manera inevitable les celles, missatgeres d’una burla tan apropiada com imminent. En aquest cas, prenc notes a la meva llibreta.

Perdona, com s’escriu això? —Ge, U, E, Ene, O, Ene— lletreja per a mi O’Callaghan.

Des de 2009 O’Callaghan s’ha assegut sobre els seus genolls el gènere del dibuix, ha descobert la seva amargor, ha injuriat papers i parets per parts iguals. Parlem de forma figurada del procés creatiu que ha portat a aquest antic estudiant de Belles Arts a la consolidació en el món underground barceloní. I més enllà d’aquest, tenen el seu bloc. Allà penja des de fa temps il·lustracions que després acaben impreses en fanzines o sobre murals; hi ha qui s’ha llançat a tatuar-se les bèsties alades d’O’Callaghan, és clar. Les seves figures rosa fluorescent poden trobar-se per igual en salons del còmic com a les parets de la seva mancomunitat; això últim encara no ha succeït, excepte per alguna extensió del temple a algun terrat privat, però O’Callaghan em va assegurar que prendria en consideració el format creatiu del graffiti en el futur. I és que la lascívia que transmeten les calaveres i els dimonis d’O’Callaghan resulta molt (però que molt) apropiada per a l’espai públic d’aquesta ciutat mediterràniament habitada.

Enginy a l’hora d’explotar l’espai no falta en les seves composicions, potser en excés bigarrades, però mai disposades de manera impròpia. Una mica de caos mai va malament. Vegi’s, per exemple, la conversió d’un endoll en una vagina que té lloc a ‘La construcció d’un temple’ (2011-12): “Una dimònia ens ofereix la seva presa de contacte gràcies a l’enginyosa (no tenim una altra paraula) transformació d’una habitació d’estudiant en un lloc de pelegrinatge”. Una mica més enllà, al sostre de l’habitació, apareix ‘Mercuri crucificat’, amb una bombeta per tot penis. Per a qui no conegui la peça, estem parlant de quatre parets pintades seguint certs arquetips del zodíac, d’acord amb la següent dialèctica dels quatre elements naturals: la paret nord estaria dedicada a Saturn i a Apol·lo (foc), la paret oest a Mart (terra), la paret sud a Venus i Diana (aigua) i la paret est a Júpiter (aire). Però deixem que el mateix artista s’expliqui:

“La Construcció del Temple va ser un procés pictòric que vaig dur a terme a la que va ser la meva habitació durant un any, en un pis de lloguer compartit entre quatre persones. Els motius estan generats a partir de projectar imatges de pintures d’artistes reconeguts del passat sobre la paret, resseguint de forma molt sintètica amb el pinzell les parts que m’interessaven -sobretot les anatomies- i afegint parts de la meva collita-com a caps de gos o cranis-.”

b) Método de Trabajo - Marc O'Callaghan

Només per rebaixar el discurs esotèric, que tantes embòlies genera en un cervell obstinadament materialista com el meu, O’Callaghan ens arrenca un somriure quan confessa que, durant la realització de la peça, no va tenir altre aliment material que no fossin espaguetis i salsitxes crues Campofrío; en aquest precís instant estem menjant una paella amb bròquil; ens rellepem com si fóssim cabres de l’Infern pensant en temps pitjors. Meanwhile, no puc deixar d’associar el traç figuratiu d’O’Callaghan amb les composicions minimalistes de Haring: el mateix horror vacui de la “Mare De Totes Les Idolatries”, la geometria de “l’Últim Dia” o la conya de “λόγος σπερματικός” es poden trobar en els contorns a guix traçats al metro pel grafiter i artista novaiorquès.

Demà més.

Ernesto Castro (1990) és un truà, és un senyor. Comet faltes com si no hi hagués un demà. Les ortotipogràfiques són les seves preferides. Però també conjuga aquestes amb d’altres. Encara falta als bons costums, per exemple. En època portava un bigoti hitlerià. És verídic, forma part del passat. Ara estudia, molt i sempre. Per caritat, no el molestin. Té un bloc: http://castracastro.blogspot.com.es/

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)