close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

03 març 2014
Cristina Lucas, El superbien común, 2013
El superbé “comú”. Cristina Lucas al Matadero

Rosa Naharro


No hi ha res com fer les preguntes oportunes a les persones adequades per a què les respostes siguin precises. Cristina Lucas presenta a Matadero de Madrid una mostra, comissariada per Manuela Villa, el títol de la qual, Es capital, és una resposta contundent a una sèrie d’interrogants que l’artista planteja, i que es tradueix en una investigació i una tasca documental, no exempta d’ironia i sarcasme, sobre com el capitalisme ha envaït totes i cadascuna de les esferes de la vida.

Capitalismo filosófico consta de nou projeccions de vídeo en què Cristina Lucas entrevista a diferents professionals que treballen en diferents àmbits empresarials. No és la primera vegada que l’artista utilitza la meyeútica, pregunta i resposta, com a mètode. Ho ha utilitzat en treballs anteriors com a Más luz (2003), Soldados.com (2007), i a Quid pro quo (2010). A Dominó Caníbal, a Múrcia, va obligar als periodistes que la entrevistaven a convertir-se ells mateixos en els entrevistats, per conèixer la seva opinió sobre la crítica d’art. En aquesta ocasió, deixa de banda l’especulació filosòfica per indagar en com conceptes com l’art, la veritat, la justícia, la por, la vida, el temps o el dolor, són avui reelaborats i ajustats sense massa resistència a la llei de oferta i demanda, i en com són legitimats pel món empresarial.

Què és l’art per als galeristes i les cases de subhastes?; La bellesa per a un cirurgià plàstic?; El temps per a un fabricant de rellotges?; La por per a una asseguradora?; El dolor per a una empresa farmacèutica?; la veritat per a un notari? O la vida per a una clínica de fertilitat? Podem imaginar moltes de les respostes, tot i així resulten xocants, quan no punxants, algunes d’elles: “sense por no hi ha diners”; “l’objectiu del màrqueting és crear noves necessitats”; “la bellesa és poder i possessió”; “el temps és l’organització capitalista de la societat”, o “no hi ha justícia, en tant que les rendes del capital gairebé no tributen”. En el cas de l’art ens trobem amb vaguetats apel·lant la seva impossible definició, tot i que els interrogats pertanyen també al món empresarial, a galeries i a cases de subhastes.

La conclusió de l’artista davant de tanta pregunta és contundent: tot és cabdal. Una lògica aclaparadora de la qual ni Karl Marx ha aconseguit escapar, tot i haver pronosticat que “l’acumulació de plusvàlua es convertiria en la finalitat última i única de la humanitat”. Plusvàlua és una peça en vídeo que documenta la investigació realitzada per l’artista sobre el periple dels manuscrits de Marx des del moment en què van ser escrits fins que són posats al mercat i adquirits per una institució holandesa a un preu desorbitat. Ironies del capitalisme, l’obra de Marx, en les pàgines ell mateix va anticipar el que podia passar, acaba esdevenint en fetitxe després d’un complex procés cultural i social; lluny va estar segur Marx d’imaginar el que passaria amb els seus manuscrits.

Què hi ha darrere dels diners avui? Fins a quin punt és avui el diner fictici? Muntanya d’or són dues fotografies en gran format que representen la totalitat de l’or que hi ha emmagatzemat a la Reserva del Banc d’Espanya. Aquest metall va regular durant el segle XIX i fins al 1971 que un país pogués emetre més moneda que la recolzada per la quantitat d’or que posseïa. L’or és fotografiat per l’artista com si d’una relíquia es tractés, per recordar-nos la volatilitat del sistema financer actual, en què la circulació de la majoria de les monedes està determinada pel mercat. Economia no ja líquida, sinó gasosa.

L’última de les peces, El superbien común, és potser la més sarcàstica. Es tracta d’una sèrie de cinc caixes de llum on l’artista retrata famílies asiàtiques de classe alta que aspiren a un món de moda i articles de luxe. L’artista ironitza com aquest món de luxe està molt lluny de ser “comú” i la contradicció, inherent al capitalisme, entre la limitació de recursos disponibles i el desig il·limitat de posseir de certes classes privilegiades. Mentre molts s’esforcen a defensar un “bé comú” per a tots, altres s’entesten a mantenir un “superbé comú” només accessible per a uns pocs, en un sistema on la cobdícia és un impuls econòmic i on el desig fetitxista està lligat a l’afectiu. I en això no hi ha cap paradoxa. És capital.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)