close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 setembre 2016
Fotograma de The Army of Love, de Ingo Niermann
El títol és “The Present in Drag”

Martí Manen

Treballar per desmuntar, precisament en un context que es pressuposa per a la producció. L’edició de la Biennal de Berlín comissariada per DIS és alguna cosa així com una sèrie de girs conceptuals amb càrrega política. I és una altra política, aquesta política que no vol llegir-se com a tal, aquesta que està lluny del sistema polític, aquesta que suposa una revolució. Evidentment no tothom ho pot veure i alguns –a més- voldran no veure-hi les possibilitats, ja que és llavors quan posicions de poder contextual poden descobrir-se a si mateixes com a conservadores d’un dia per l’altre.

Tornem a començar. DIS planteja una biennal que dispara una quantitat d’interrogants importants en termes d’identitat, geopolítica, mainstream, estètica financera i display. Una biennal que qüestiona fons i forma des de la pràctica, des del present i des d’un camp referencial diferent a l’assumit. I, a veure, que incorporin a Rihanna en un marc contextual i no citin a Walter Benjamin o a altres usual suspects dels textos mecànics de l’art no significa que no existeixi una base discursiva. El que passa és que també apareix una altra gramàtica i un altre tipus de distància. I això desarma, això desajusta, això obliga a repensar-ho tot i a ressituar la posició pròpia. I llavors la por i la incomoditat, llavors l’intentar eliminar la possibilitat d’altres maneres d’actuar, de ser, de sentir. El títol és The Present in Drag. I sí, hi ha gir, hi ha canvi, hi ha complexitat i hi ha possibilitat de tot això.

La selecció d’espais no és gens casual i el tipus de proposta emocional en cadascun d’ells tampoc. Una escola de negocis i un vaixell turístic: el nou entramat “urbà”, la mirada i la imposició turística, el futur de les ciutats mitjançant la definició econòmica. Món financer i turisme, les capes d’una realitat dominant. I un búnquer i dos ítems clau per al context artístic de la ciutat com són KW i la Akademie der Künste. És al KW i a l’acadèmia on trobem dues metodologies per al discurs que, en principi, semblen fins i tot contradictòries. Els discursos no necessàriament han de ser alguna cosa tancada, heus aquí la complexitat.

Al KW l’exposició és un recorregut lineal de càrrega emocional, gairebé una muntanya russa que desmunta identitat i relació, i que també desmunta exposició i llenguatge expositiu. Per començar, foscor: una sèrie de treballs vídeo-gràfics, així com el performatiu d’Alexandra Pirici, en els quals una sèrie de narratives desmuntades en temps i píxels es pregunten sobre nous límits. Cécile B. Evans aconsegueix amb la seva instal·lació generar una dinàmica en la qual allò que és objectual i allò que és digital tenen una lògica comuna i harmònica en la construcció individual mitjançant els dubtes. I construcció és tant allò físic com la manera en si, també a nivell lingüístic. Amb el vídeo d’Alexa Karolinski & Ingo Niermann arriba un d’aquests moments clau: Army of love presenta una altra possibilitat per a l’amor, un altre tipus de contacte. És pell, és impossibilitat, és creuar mirades sense necessitat de paraules. Hi ha carícies, hi ha fragilitat, hi ha dolor però hi ha potència i posicions fortes. De fet, Army of love podria funcionar gairebé com a statement per a tota la biennal: enfoca allà on no es reconeix, ofereix un altre tipus de possibilitat social i un altre tipus d’intercanvi més enllà de l’estructura laboral i generacional dominant. Hi ha una sortida i és en present, però implica foscor i replantejar-se molt d’allò que és assumit. I sobretot, prescindir de codis preestablerts per capbussar-se en el camp emocional sense embuts. I aquí estem i aleshores comencen els girs: en els moments de trànsit en exposició explota l’estètica de les finances mitjançant DIS com a veu pròpia. Passadissos amb frases rutilants i fotos i colors que compartim com a background a les nostres vides ordenades. “Stop looking at me like I’m the future”. “I miss the conspiracy”. Però en exposició, amb la qual cosa aquesta estètica entra en dubte al mateix temps que l’estètica a l’ús de l’exposició també. I fa mal, és clar. És un doble gir, és pensar si és possible ser crític amb allò invisible, tant l’invisible a l’exposició com l’invisible de la dominació econòmica. Un efecte similar al del vídeo de Karolinski & Niermann: un amable atac frontal.

Installation view of

L’exposició a KW seguirà amb salts entre la idea de display i la construcció emotiva mitjançant retalls, entre foscor i llum natural, en un continu anar desmuntant que va sumant capes que semblen contradictòries: Allò físic i la narrativa trencada d’un pensament en diverses línies temporals alhora. Anne de Vries i la idea d’una comunitat d’individualitats en una rave, la construcció digital d’éssers que es necessiten envoltats per estar sols, per sentir els baixos entrant al cos en una enorme sessió de techno. I, al mateix temps, el ritual via Wu Tsang en el qual la història i la tradició a les arts marcials passen a ser una bona base per la des-identitat. Massa i subjecte, cos i procés. Per tornar a l’objectual mitjançant la impossibilitat emocional enfront de tots aquests mails d’empreses que rebem als nostres noms, i Camille Henrot donant respostes particularitzades a tot aquest intrusisme en els nostres comptes però tornant a allò material, a l’objecte, a l’olor. I és estrany, com si hi hagués alguna cosa errònia, com si el mitjà no fos el missatge i el present és ja passat.

Si al KW el recorregut és lineal, a l’Akademie der Künste hi ha una explosió. L’espai en si, amb la seva transparència arquitectònica d’estètica bancària, obliga directament a la pregunta de què estem fent aquí. Hi ha tensió entre peces i espai, hi ha desubicació constant, hi ha impossibilitat i desajustaments. Bé, la vida. Bé, la història. Bé, el futur. Simon Fujiwara i el seu fals museu al voltant de la felicitat en l’economia, usurpant l’estètica del museu i acostant-la a la del magatzem barat. Lizzie Fitch i Ryan Trecartin amb la seva estètica fora de control en un do it yourself post-televisiu. Centre for Style barrejant roba, vitrines, desfets i porqueries vàries per terra, les mirades entrenades pateixen i les categories han caigut. I sense oblidar que al soterrani hi ha Hito Steyerl. Al soterrani. A dalt, en la lluminositat, el so s’escapa i Halil Altindere turmenta amb un vídeo on el rap –i una estètica entre l’art, el videoclip independent i la publicitat de moda- serveix per parlar de fronteres i persones, per parlar de migració i lluita. Un vídeo que persegueix moltes de les obres en exposició ocupant el seu espai físic mitjançant l’àudio. Hi ha malestar i està bé que així sigui. A l’acadèmia els nivells estan desajustats i la història es construeix sense seguir les estructures habituals: el material està en present i no hi ha categorització. Com si fos una història explicada mitjançant una vinculació lògica entre la teoria queer i la reformulació de l’objectual, entre l’optimisme i el fracàs, en un assumir que el present no espera i que, amb això, el passat està en dubte. Hi ha joc, hi ha violència, hi ha canvis de ritme i de to. Hi ha ítems sense trama, hi ha capacitat discursiva sense discurs, hi ha matèria i moments fregant el ridícul, alguna cosa que és extremadament valenta en un món on la seguretat és moneda de canvi.

The present in drag requereix treball. És una biennal que, en el fons, respon al que ha de ser un esdeveniment d’aquest tipus: una situació en la qual obligar a replantejar per on anem, obligar a una posició inexacta i que possibiliti un marc d’actuació més enllà del moment en si. No va de ser molt ràpids resumint “de què va això”, no va d’un titular a assumir per passar al següent. Està passant i està passant molt ràpid, però espera’t, mira, sent i després comença a treballar per desmuntar-ho tot, que hi ha molt per fer.

Comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)