Els Blackouts de Tres o com apagar-ho tot

La naturalesa humana -tan donada a fer, a produir, a comunicar- és sorollosa, com també ho són les arquitectures que alberguen i possibiliten tal operativitat. I això, tan obvi com obviat, tan sonor com ensordit pel mateix soroll que constitueix la seva essència, és una cosa que l’artista Tres (Barcelona, 1956 – Premià de Dalt, 2016) va saber posar de manifest magistralment en els nombrosos Blackouts que va dur a terme al llarg de més de quinze anys.

Tot i la multiplicitat d’influències culturals que van modelar la seva trajectòria, Tres articulà gran part del seu treball entorn a un compromís amb el silenci, entenent-lo no només com un fenomen acústic, sinó com una actitud filosòfica i ideològica. Com subratlla Valentín Roma, comissari de l’exposició antològica que li va dedicar la Virreina i que va finalitzar a mitjans del passat mes de juny, en el treball de Tres el silenci és “una estratègia de buidat absolut” [1]. El seu silenci era una posició des de la qual evidenciar la sorollosa vacuïtat del sistema artístic, així com una pràctica ascètica a través de la qual va perseguir el sentit real i profund del treball en art.

Els Blackouts, que van ocupar un lloc destacat en el conjunt de la seva multifacètica pràctica artística, eren accions en què Tres apagava de manera gradual les fonts de subministrament que permeten el funcionament tecnològic d’un edifici, fins sumir-lo en el màxim nivell possible de foscor i silenci. La il·luminació, els equips de ventilació i calefacció, les línies telefòniques, els servidors informàtics … anaven sent progressivament desconnectats, en un procés d’eliminació gradual de la llum i el soroll que bé podia entendre’s -tal com el comissari Michal Libera va descriure – com un concert invertit, en què el so se sostreu en comptes de ser afegit [2]. Els Blackouts són també un treball d’investigació sonora i un exercici d’escolta individual i col·lectiva, però també un moment de presa de consciència, en el qual es posen de manifest els elevats nivells de soroll elèctric i contaminació lumínica a què està sotmesa la nostra existència . Són accions que possibiliten així mateix una experiència diferent de l’espai arquitectònic, en despullar un edifici del seu artifici tecnològic i revelar la seva condició estrictament material, així com les seves propietats acústiques, atmosfèriques i lumíniques naturals.

El continu estat de funcionament o semifuncionament de molts edificis públics i comercials té a veure amb la cultura 24/7 de la nostra societat tardocapitalista, que tan lúdicament ha descrit Jonathan Crary [3]. Una societat en la qual les estructures urbanes i tecnològiques generen espais per al consum i la productivitat permanent, i en les quals fins i tot en els domicilis privats, en els quals la tecnologia sense fils permet respondre e-mails professionals en plena nit o suportar l’insomni veient programes de televisió i navegant per les xarxes socials, comença a penetrar la dinàmica de la contínua operativitat. Aquest fer constant comporta una emissió continuada, més o menys evident, de lluminositat i soroll, el que fa que la nit no sigui ja un espai de foscor i silenci, perquè ja no és tampoc un interval necessàriament reservat al descans. De fet va deixar de ser-ho durant la industrialització, quan la introducció d’un sistema eficaç d’enllumenat elèctric va possibilitar la implementació generalitzada dels torns de nit, però la nova societat tecnològica i sense fils ha consolidat i exacerbat aquesta lògica.

En aquest context, els Blackouts de Tres constitueixen un acte poètic i polític de reivindicació simbòlica de la foscor, el silenci i la nit, i una acció curta però intensa de resistència a la cultura de la hiperproducció i l’operativitat contínua. No són accions de guerrilla, ja que les apagades es realitzen amb el consentiment i la col·laboració dels agents responsables de l’edifici i amb la complicitat d’un públic que ha de romandre en silenci; però tot i ser accions artístiques transcendeixen la superficialitat de l’exercici estètic per la seva contundència i el seu esperit revolucionari. Com ha assenyalat Valentín Roma, es tracta d’una producció col·lectiva de silenci que genera parèntesi de sentit, espais de possibilitat que poden llegir-se en clau utòpica [4].