Em llogo

Una de les característiques dels gestos simbòlics és que el seu resultat pràctic no sol ser directe, a curt termini ni previsible. El seu objectiu consisteix a atacar l’imaginari col·lectiu, o en criticar situacions que semblen immutables per evidenciar les seves problemàtiques. Poques vegades s’aconsegueix que aquestes situacions canviïn d’un dia per l’altre. Els gestos simbòlics són, o bé carreres de llarga distància, en què una posició simbòlica va cobrant força fins a evidenciar la seva coherència i la incoherència del que denuncia, o petits cops d’efecte que fan mal i van erosionant la força del contrari.

El món de l’art comet sovint l’error de pensar que, com que ens dediquem a la imatge, a la seva anàlisi, a la seva construcció, a la seva crítica, som millor que ningú duent a terme resistències passives i gestos simbòlics. Quant n’estem d’equivocats. Per exemple, quan l’ajuntament de Reus convoca una adjudicació privada per al Centre d’Art Cal Massó per 100 euros al mes, no només es desentén de la cultura com obligació pública, sinó que, sobretot, valora com a quincalla aquest tipus d’equipament, corroborant aquesta idea que cada vegada s’estén més entre el públic general de no malgastem en cultura mentre la gent es queda sense casa. Com si la legislació sobre hipoteques estigués directament lligada a la política cultural. Potenciant aquesta mentalitat de que la teva competència, el teu enemic, el qual viu gràcies al teu compte no és el banquer, ni el polític, sinó el programador cultural del teu ajuntament o l’artista que rep ajudes de producció.

Una altra característica fonamental dels gestos simbòlics és que necessita la unió per fer la força. L’ajuntament de Reus té un suport polític que li permet plantejar aquest tipus de polítiques sense que ningú li talli el cap. I aquest recolzament, aquest fer pinya, és el que ens falla contínuament en el món de l’art. Eva González-Sancho va dimitir dilluns passat com a directora del MUSAC per les contínues interferències polítiques que havia de suportar. Parlem d’una professional de reconegut prestigi que va lidiar durant vuit anys amb la burocràcia francesa; no és una primerenca de l’administració precisament, i la seva crítica té sens dubte moltíssim fonament, a més de precedents. Va ser un gest simbòlic, perquè òbviament, la Fundació Siglo darrere el MUSAC seguirà sent la gestora del museu, i en el pitjor dels casos, pot col·locar un polític o a un tècnic amb molt de morro i poca vergonya (vegeu Consuelo Ciscar). Però el seu prestigi podria veure’s soscavat si el món de l’art, de manera conjunta, donés l’esquena a la institució. Semblava que per una vegada anàvem llançats, amb el comitè assessor dimitint en bloc en suport a la directora sortint. I ves per on que en una setmana, set bruts dies, saltant-se a la torera les bones pràctiques en la contractació, contra totes les protestes d’associacions de directors de museus i crítics d’art, arriba en Manuel Olveira (un home no d’embolics, sinó de treball, com ell mateix declara) i accepta el càrrec a dit.

Dormim amb el nostre enemic. Quan les institucions decideixen no pagar artistes per exposar, sempre hi ha algú que s’apunta al carro deixant als seus col·legues a la cuneta. Quan es fan jugades brutes en institucions, sempre hi ha algú disposat a fer la vista grossa, dir que l’important és estar i fer programa, no perdre aquests espais. Al final, el que s’aconsegueix a través d’aquestes travetes que ens posem contínuament és ratificar als polítics que poden fer el que els doni la gana, perquè sempre trobaran algú ple d’ego i desig de poder que els seguirà el joc. Que el món de l’art segueix la llei de la selva, on cadascú s’aferra a la seva liana i no la deixa anar encara que als seus companys se’ls mengin els tigres. Així que som-hi, seguim buscant una liana per llogar per 100 euros, mentre ens segueixen privatitzant la jungla.