close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 juny 2013
rosafotollibre.jpg
Miguel Ángel Hernández: preferiria no fer-ho, però…

Rosa Naharro

‘Intento de escapada’ és la novel·la del crític i professor d’història de l’art Miguel Ángel Hernández que ha publicat recentment l’editorial Anagrama. El mateix autor aclareix a l’epíleg que no es tracta d’un assaig sinó d’una novel·la, gènere literari que a diferència de la crítica i l’assaig, li permet a l’autor narrar una història i embastar un discurs “fictici” que no per això resulta aliè a la “veritat”. Foucault va afirmar en alguna ocasió que no havia escrit més que ficcions al llarg de la seva vida, i que la ficció bé podia ser un dispositiu que funcionés en la veritat, de tal manera que fos possible “fabricar” una cosa que no existís encara. Pensar des de la ficció per fer que les coses “ficcionin”, ocorrin. Això no obstant, i tot i ser una història no real, trobem al llarg del llibre massa referències, massa paisatges coneguts i camins transitats que remeten a la història l’art, però també al panorama actual de l’art contemporani. Un mapa que ja va intentar esbossar Michel Houellebecq (El Mapa i el territori, 2011), només que ara Miguel Ángel Hernández ho fa des de dins, des del “món de l’art” al qual pertany i que coneix bé.

El relat s’articula en base a una estructura clàssica (introducció, nus i desenllaç): un estudiant de Belles Arts -sense pretensions de ser artista- d’una ciutat de províncies – Múrcia?- veu la seva rutina alterada per l’aparició de l’artista internacional del moment Jacobo Montes, que exposarà al centre d’art de la ciutat. Per mediació d’Helena, la seva professora de teoria de l’art i responsable de la sala, es converteix en assistent de l’artista, per anar descobrint a poc a poc que “L’art és una cosa bruta, i no hi ha manera de rentar-la sense que perdi el seu color“. Com a assistent de Montes, Marcos durà a terme una minuciosa investigació sobre el problema de la immigració a la seva ciutat, que serà clau per a la instal·lació final de Montes. En aquest sentit, Miguel Ángel Hernández torna a recuperar la idea de l’artista com a historiador, tal com la va descriure en un llibre anterior –L’artista com a historiador (benjaminià), 2012- i que seria aquell artista que cerca la història no explicada, històries paral·leles o alternatives, la història dels oblidats en els grans relats per reconstruir-la a través d’imatges i objectes. Una tendència en l’art contemporani que observem en artistes com Joachim Koester, Tacita Dean, Jeremy Deller o Francis Alÿs, per citar només alguns exemples. Fer història explicant les coses d’una altra manera és fer política, i en aquest punt, el treball d’investigació iniciat per Marcos resulta més radical que el de Jacobo Montes. Marcos exemplificaria l’artista que no vol ser un artista com a tal, sinó l’artista-historiador enyorat per Benjamin.

Jacobo Montes és l’artista transgressor i controvertit, alter ego d’artistes com Santiago Sierra, Teresa Margolles, Guillermo Vargas, i molts d’altres. Com Serra, Montes realitza un art “compromès” i reprodueix formes d’explotació del sistema capitalista, exercint ell mateix el poder sobre els oprimits, en aquest cas, els immigrants. La novel·la planteja fins a quin punt una obra d’art pot funcionar com un acte ètic i fins a quin punt és legítim fer-ho simulant el mateix exercici de poder i submissió que es critica. Quin és el límit d’un art presumiblement polític? És necessari victimitzar i denigrar l’altre per emfatitzar la seva visibilitat? ¿Fins a quin punt incideix en la realitat aquest tipus de pràctiques? Preguntes i contradiccions, ja totes formulades i exposades, i que apel·len a la responsabilitat de l’art i de l’artista davant el present i davant la societat en què sorgeix i viu. No obstant això, com en qualsevol altre esfera de la vida, l’art està atrapat en la mateixa lògica que mou el món, la del capital, i no precisament simbòlic. Com qualsevol altra disciplina, l’art hauria de fer un exercici d’autocrítica, però també la mateixa autocrítica que hauria d’auto-imposar-se un jutge quan desnona a una persona per no fer front a una hipoteca, un banquer que ven preferents als seus clients, o un “qualsevol “que compra una samarreta d’una marca que explota dones en una fàbrica a Bangla Desh.

És l’epíleg del llibre, on l’autor recorre a la meta-literatura, el que ens dóna les claus del relat i on es descriu el procés de legitimació de l’art contemporani. Marcos acaba convertint-se en un crític d’art professional i en un prestigiós professor universitari malgrat la seva descreença vers l’art i tot i estar convençut de la banalitat i hipocresia del “món de l’art”. El relat és en realitat la història d’una frustració, la de tots, d’un no poder escapar d’una lògica assumida i acceptada per la majoria, i sobretot, una traïció a la fórmula de la preferència negativa de Bartleby I would prefer not to, amb la qual acaba el llibre, ja que en realitat preferiria no fer-ho, però …

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)