En defensa de l’embriaguesa crítica. Sobre “Greatest Hits”, de Christian Viveros-Fauné

En un article per Artforum, Katy Siegel va dividir el camp dels crítics d’art amb base a Nova York en dos grans bàndols: els “pensadors”, irascibles teòrics de la cultura majoritàriament relacionats amb la revista October, versus els “sensibles”, amb els noms de Peter Schjeldahl i Dave Hickey al capdavant de la llista. Es podrien buscar sinònims per al contrast: els professors versus els publicistes, o: els solemnes versus els feliços. Els queixosos versus els intoxicats?

Qui reprèn l’anècdota és Christian Viveros-Fauné, nascut a Santiago de Xile l’any 1965 i establert a Brooklyn des de fa dues dècades com a crític d’art. Decididament, Viveros-Fauné milita en el segon grup, i s’escarrassa en els seus textos a trobar els adjectius que més mal facin per qualificar al primer, i en general, a tot aquell que en l’ambient de l’art faci olor d’avorriment, de monografia, d’especulació o de paperassa institucional. Cosa que implica una declaració de guerra a la legió de professionals del llenguatge i la matèria que, en les últimes dècades, van embarcar a la nau de les arts visuals amb diferents resultats. El clima d’aquesta guerra sufocant i jocunda és semblant al d’un focus de resistència contra els morts vius, en el qual el bàndol enemic té els avantatges de la majoria i l’auto-replicació. Però, contra el cansament i la desídia, els adjectius solitaris de Viveros-Fauné segueixen volant, sortits del no-res, com punys sense braços fets de sensació.

El butlletí de la guerra contra la burocràcia i la letargia, publicat setmana rere setmana al Village Voice sota la forma de crítiques d’art, acaba d’haber-se “antologitzat” i traduït a l’espanyol per Metales Pesados, novament a Santiago de Xile. El llibre, Greatest Hits, és un compendi de crítiques amb l’olor del dia, plens de l’alegria i l’horror de visitar exhibicions regularment. Aquest breviari de la campanya de Viveros-Fauné per les principals sales de Nova York durant la passada dècada també es deixa llegir com a testimoni anticipador: les frases cuidades i sovint punxegudes que Viveros-Fauné dedica als seus pintors predilectes i als seus curadors odiats (posem en els extrems de l’espectre a Lisa Yuskavage i Massimiliano Gioni) ofereixen un besllum d’idees artístiques disparades més enllà dels límits conceptuals auto-imposats de la indústria de l’art, dels seus organismes institucionals i els seus discursos estandarditzats.

Com en molta de la millor crítica “esteroïdal”, amb la què Viveros-Fauné s’hi sent a gust, a la seva escriptura pot escoltar-s’hi la bufada al clatell dels lliuraments i les constriccions del treball a curt termini, tot i que el llibre té l’estranya continuïtat i autonomia d’una novel·la, amb episodis centrals (John Currin, Neo Rauch, la mencionada Yuskavage); trames menors (la demolidora crítica de diverses exhibicions curatorials en el seu moment molt comentades); i moments d’autoreflexió, com el perfil de l’admirat Schjeldahl i l’últim text, dedicat al “surrealisme curatorial”.

La defensa de la sensació i cert ambigu universalisme redunden en el desplegament d’un esteticisme planejat, un llenguatge crític carregat de matisos, o millor, íntegrament compost de matisos, adversatives, caramels àcids i bombes d’olor amb vocació humanista. Però l’esteticisme de Viveros-Fauné no és només constitutiu de la seva propensió a la intensitat, a allò embriagant i la bellesa -així sigui en la guerra contra el tedi-, ni es limita al cànon pictòric triat (un cànon visible com una signatura, formada per punts que són, al seu torn, noms). El seu esteticisme és més aviat l’atribut d’un retrobament amb la idea espectral de l’autonomia de l’art, darrere les línies perdudes de les justificacions teòriques a l’ús, la catatonia, i el llenguatge de sol·licituds de beca. Les crítiques de Viveros-Fauné ocorren en el món de l’extraordinari, un món en què l’art s’ha apropiat novament de les paraules i en el qual les paraules tenen vida pròpia en referir-se a les obres d’art -aquelles coses que, “de totes les coses, són les úniques que tenen vida”, segons deia Oscar Wilde.

Capritxós? Sentimental? En el vocabulari de Viveros-Fauné, aquests i altres elogis hi són benvinguts.