En defensa del silenci contingent

Com es gesten els canvis que antecedeixen a les revolucions? Com és el silenci anterior al gran esdeveniment? Qui temptejava intuïtivament el potencial de les noves tecnologies? I les possibilitats de renovació dels llenguatges ja clàssics? La importància de la mostra + – 1961 L’expansió de les arts és que habita el nínxol de la resposta a aquestes preguntes.

L’exposició es pot veure des d’ara fins a finals d’octubre al Museu Nacional Reina Sofia. És una d’aquelles revisions necessàries de moments històrics clau, on els tímids avenços queden eclipsats per l’explosió conjunta de fets diversos poc temps després. No és que ningú conegués el treball de John Cage o Dick Manfield, però sí que és cert que aquesta és una mostra loquaç de les seves exploracions cap als límits de la música. Les partitures s’acompanyen de tota mena de documentació addicional, mostrant-les com productes col·laterals d’una negociació o investigació conjunta, compartida i discutida pels membres d’una comunitat petita amb interessos comuns.

També sabíem ja de la importància de la dansa en el desenvolupament de nous llenguatges artístics en els darrers quaranta anys del s.XX, del San Francisco Dancers ‘Workshop, d’Ann Halprin i la seva insistència en la improvisació. De com d’important era dir-se Movedor en lloc de performer i, sobretot, d’acceptar l’esdeveniment tal com hagués tingut lloc, d’entendre’l com alguna cosa en si mateix, no assajable, absolutament contingent i diferent. Sabíem que Robert Morris havia passat per allà, molt abans d’anomenar-se escultor.

I del teatre. Que George Brecht pensés les seves composicions musicals en relació a objectes, que d’anomenar música passés a denominar-les esdeveniments. Que el seu company Cage, de nou, parlés del teatre com “la situació constant en la que pots veure, sentir i olorar les coses”. Sabíem de l’empremta que va deixar el guió teatral, en forma d’instruccions, com a límit per a tot la resta.

Havíem llegit que el loft de Yoko Ono era escenari per a tot això. Que l’AG Gallery de Maciunas els va organitzar exposicions a tots. Que eren un grup d’amics fent coses per a ells. Diuen aquests i els de la següent generació que no es coneixien. Aparentment no va existir contacte entre el fluxus, el minimal i el conceptual. Per estrany que pugui semblar, vivint tots en la mateixa illa.

La mostra és una lectura fonamental de com es llancen tots a la recerca del silenci contingent. Descriu què passava abans del gran esclat de finals de dècada. S’emmarca en aquesta genealogia de les arts marcada per l’èmfasi en l’empremta que les arts escèniques han tingut en el pensament contemporani; la que defensa que l’alliberament dels lligams dels gèneres plàstics va veure amb l’acceptació en el seu centre de preguntes més familiars per als treballadors del cos i els sentits. El MNCARS dóna aquest estiu una bona lliçó d’història de l’art.