close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 juliol 2013
P080613_20-13__01_.jpg
La Pocha Nostra i la descolonització d’Europa


Veig una pel·lícula d’acció de Hollywood en què el conductor d’un cotxe a 300 quilòmetres per hora dispara i esquiva els trets d’un helicòpter que es troba just a sobre d’ell. El meu ritme cardíac augmenta considerablement. És el tipus de pel·lícula de la que m’oblido fàcilment. La performance de la Pocha Nostra en què van participar Guillermo Gómez-Peña i Dani D’Emilia a la capella del MACBA semblava igual d’accelerada que la pel·lícula de Hollywood, i pensava que la seva petjada seria igual d’efímera, però em vaig equivocar. Setmanes després, m’adono que la seva empremta és molt més profunda.

La performance es titula ‘Corpo Insurrecto 3.0: Accions Psico-màgiques per a un món desorbitat’, i va durar al voltant d’una hora i mitja. La primera part es va desenvolupar al carrer, a les portes de la capella. Diverses noies, entre les quals es trobaven alumnes del Programa d’Estudis Independents del MACBA (PEI), triaven persones del públic per rentar-los els peus mentre sostenien pancartes on s’hi llegia desnonat, immigrant, treballadxr sexual i sense papers. L’acció caritativa anava acompanyada d’unes curioses indicacions per part de les noies, per les quals demanaven de manera molt subtil que els seleccionats miressin al públic i no a elles mentre els seus peus eren rentats.

Després d’uns minuts d’espera un cop es va anunciar que es passaria a l’interior de la capella, el públic es va trobar amb una posada en escena molt elaborada. Cap a l’absis, una pantalla; davant d’aquesta, un escenari amb Dani D’Emilia semi-nua, lligada de mans; cap a la meitat de la nau central, una llitera sobre la qual es podia deduir un cos tapat amb una bandera de la Unió Europea; al costat d’aquesta, un cor fresc d’un animal sense identificar, i cap a l’entrada, Guillermo Gómez Peña vestit de xaman sobre una tarima. L’únic estàtic era la Unió Europea. La gent no parava d’entrar i de buscar un lloc des d’on poder observar sense tapar la vista dels altres ¿cap a on mirar amb tants estímuls?

Heus aquí on podem començar a parlar de la voluntat pedagògica i emancipadora de les performance del col·lectiu La Pocha Nostra. Aquestes estimulen als assistents perquè es moguin i mirin cap a on vulguin sense imposar cap ordre. Que els assistents puguin escollir, igual que la performer Dani d’Emilia va jugar i interactuar amb el públic segons el seu capritx. El seu control i tranquil·litat davant els ulls de tot el món, mentre adoptava postures i situacions incòmodes, eren impressionants.

Tants estímuls sexuals, de violència, poètics, històrics i musicals succeint paral·lelament en un mateix espai poden donar la impressió de caos, de pel·lícula dolenta de Hollywood -això es veu accentuat per les cerveses gratis de Moritz que bevíem com si estiguéssim veient una pel·lícula al sofà de casa-. No és fins més tard, quan la imaginació en sentit kantià comença a fer els seus efectes, que veiem que aquest caos és en realitat un mar de referències en què cadascú pot trobar els seus propis significats quan les aplica a les seves experiències i coneixements.

En un moment donat, la personificació de la Unió Europea va ser colonitzada per una batalla d’agulles d’acupuntura amb les seves respectives banderetes de grans multinacionals. En un altre moment, Gómez-Peña va convidar els assistents a descolonitzar Europa. Aquesta metàfora exercida de manera real, a través dels dits dels assistents, i sobre un cos nu, suposa una experiència emancipadora pel públic, al poder actuar d’una manera en què normalment no podem. No se’ns permet treure la paraula “Vodafone” de “Vodafone Sol”.

La performance ens ofereix un re-posicionament, o convida a ser més conscients de la posició que assumim. Està a les nostres mans acceptar la invitació o simplement entretenir-nos una estona. En la passivitat també hi ha un posicionament.

Raquel Machtus és nòmada de naixement. A més de la seva avidesa per conèixer nous llocs del món, li interessa el nomadisme in situ, és a dir, buscar i aprofundir en les connexions no establertes entre els elements d’un mateix context. Així mateix, considera que l’art, analitzat des de totes les facetes, ofereix perspectives molt interessants per aquest nomadisme. Es proposa aprofundir en elles.

Media Partners:

close