close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

25 gener 2021
Epíleg (començar per un final que, en realitat, va ser el principi) Parar-se a pensar

Lola Barrena - Dalia de la Rosa

Solar. Acció Cultural Societat – Lloc – Art

Que la cultura no pot ser només cosa de les institucions públiques.
Que la ciutadania té recursos per a crear xarxa cultural. Embravir-se.
Que cada ciutadana/o és part cultural important de la societat.
Que no sols alimentar-se és necessari.
Que la cultura crea societat.
Que l’art genera tolerància.
Que la vida sense cultura no és vida, és rutina, fastig.
Que cal posicionar-se enfront de la ignorància.
Que cal deixar-se la pell en això.
Que cal col·locar el cos i el cap.
Que cal pensar.
Que cal qüestionar-se.
Que cal posar-se en el destret de dubtar.
Que cal tenir una actitud.

SOLAR és tot això.
És l’espai privat brindat a la cultura pública.

D’aquesta manera tan ingènua començava Solar a la fi de l’any 2013 a Santa Cruz de Tenerife. Aquest any, Síria –que es troba molt lluny de Tenerife en termes cartogràfics, però també conceptuals– era l’epicentre de totes les notícies. Els atemptats estaven a l’ordre del dia i el canal 24 hores d’RTVE repetia constantment els números que es desprenien d’aquests terribles successos. Pensar que l’art i el pensament simbòlic podien solucionar alguna cosa de totes aquelles insolències humanes era tan indemne com tractar de contenir la lava d’una erupció volcànica.

És en aquest context de desproporció i de temps convuls en totes les direccions en el qual comença Solar d’una forma molt senzilla i sense pretensions. Evidentment, poc o, més ben dit, res podia resoldre’s des d’un lloc que es troba a 5121 quilòmetres de Síria, però sí que era possible pensar a crear un node o un nus de pensament en un entorn pròxim. Difícil equiparar-se amb aquelles problemàtiques de latituds llunyanes, molt complicat posar-se en el lloc, veure més enllà de tot el que en realitat ocorre darrere de les notícies, estar en allò que succeeix. Des de l’aquí, l’opció va ser col·locar tot el cos, els cossos, qüestionar-se, pensar, embravir-se, ser part i, sobretot, dubtar.

Aquesta voluntat de posar-se en el destret de dubtar travessa tot el treball de Solar com un estat de fragilitat, entesa des d’una forma de cura referida a totes les coordenades possibles: el temps, el lloc, les persones i el treball. Un solar és el lloc, el temps és el que es triga a passar per davant de l’entrada i decidir detenir-se o seguir de llarg, el treball funciona com una pregunta i les persones no són un número que comptabilitzar.

Un solar és un espai residual, és menys que res, és el lloc on les escombraries i el sòl s’uneixen amb la falta de sostre. Res, no hi ha res, no hi ha electricitat, ni aigua corrent, no hi ha silenci ni blanc. I no és el camp. És el residu de la ciutat, la qual cosa queda enmig de l’urbanisme –o urbanismes– normalitzat. Escombrar és alguna cosa i és sempre la primera acció que esdevé política en tant que genera el lloc suficient com per a, per exemple, col·locar una cadira en la qual asseure’s a pensar; o també, escombrar és afegir una capa. En un solar no existeixen normes de comportament, sol espai pel qual desviar-se. 

2020: l’any següent a 2019 i l’anterior a 2021. El 28 de gener de 2020 els ordinadors s’apaguen i passejarem. Sense un objectiu ni rumb específic tracem part del nostre recorregut a partir del ritme d’una conversa que buscava altres respostes sense buscar-les i altres maneres de pensar sense pensar-les. Sense el pes dels ordinadors és més fàcil caminar, però es nota la calor, la suor i el cansament. Es torna a pensar el cos. Estar fora aireja i alleugereix. Passem per un dels barrancs que travessen la ciutat –el barranc de Tahodio–; probablement, fa molt temps corria aigua pel seu llit, però va deixar de fer-ho quan es van perforar les galeries d’aigua, però d’això ja hem parlat en Turista de interior, la Revista sobre procesos de isla que editem des de 2018. Se’ns ocorre que estem en itinerància, sentim que el pensament itinera amb nosaltres, i que si és així també aquí hi ha lloc; ja existia, no ho inventem, d’això també som conscients.

El devenir del ir. Itinerància de Sema Castro

14 de març de 2020. Tornem a encendre l’ordinador i activem Skype.
—Hola. Ara què fem? —Caldrà suspendre!
A partir d’aquí, aquell temps, aquell lloc, aquelles persones i aquell treball es detenen per a pensar.

27 de març de 2020. Post en Instagram.
Un Solar per a pensar (des de setembre de 2019 i avui en estat d’alarma).
Des de Solar esperem que totes i tots estiguin bé i que hagin passat aquests primers 14 dies d’alarma tan bé com sigui possible.

Estem intentant que l’impacte d’aquesta circumstància sigui conseqüent. Entenem que aquesta societat no pot tornar al mateix lloc en el qual es trobava i, per tant, creiem que urgeix sense excuses un canvi de paradigma, un temps alentit i un espai per al pensament. Això, òbviament, xoca frontalment amb moltes de les situacions que fins ara han estat llei: la gran quantitat (del que sigui) com a únic valor, l’esdeveniment com a mitjà i objectiu, i la falta de lloc per a la reflexió assossegada. Les persones ja ho sabem, només falta que les institucions públiques entenguin que el suport a la Cultura ha d’incloure la recerca a llarg termini, i que només així, amb temps, es pot construir un coneixement profund que, al cap i a la fi, és el que aporta alguna cosa. Tenim l’esperança que ho entenguin. El projecte “Un solar per a pensar” sembla ara premonitori i més necessari que mai.

Sabem que és probable que això no ocorri perquè coneixem el món en el qual vivim, però aquí el deixem perquè l’estàvem pensant (com moltes/us unes altres/us).

14 de maig de 2020. Post en Instagram. 
Tota activitat aquests dies està revestida d’una certa irrealitat. Són moments en els quals el sentit de refugi no significa evasió sinó lloc que permet una parada, un pensament més dilatat i una mica de descans. Solar ens ha esperat aquests més de 50 dies en calma i rebrotant. Esperem que aviat puguem tornar a descansar en les seves cadires, respirar el seu aire i compartir amb totes/us el que està per venir.

Proyecto Un solar para pensar

 

 

 

Lola Barrena - Dalía de la Rosa
En 2020, després de set anys i la formació d'una associació cultural sense ànim de lucre, Solar. Acció Cultural Societat – Lloc – Art és un projecte crític l'activitat fonamental del qual és la recerca, la creació, la reacció i la producció artística destinada a utilitzar l'espai quotidià com el lloc natural per a la transmissió del llenguatge simbòlic. Amb més de 110 sòcies/is i diferents línies de treball, l'actitud continua sent la mateixa i els cossos continuen modificant les seves trajectòries.

Publicacions

25 gener 2021

Epíleg (començar per un final que, en realitat, va ser el principi) Parar-se a pensar

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)