És possible la ruïna cibernètica?

Per a tractar de respondre a aquesta pregunta podem convenir, amb Marc Augé, que la ruïna és aquest espai que, per la seva pròpia condició, deixa de ser habitable i passa a ser admirable en una nova dimensió poètica. Els efectes del temps per la falta d’ús dipositen una sèrie de capes de significat que se solapen en el mateix espai.

No obstant això, la ruïna no sols té una dimensió poètica, sinó també política. Com a espai buit, no habitable encara que saturat de capes solapades de significats històrics, la ruïna és un enclavament de possibilitats, de projeccions cap al futur. És un espai que permet imaginar una reconstrucció sense les rèmores d’ús que impliquen els espais funcionals. Qualsevol projecció cap al futur haurà d’assumir totes les capes dipositades en el seu esdevenir temporal: els anhels i les faltes, els usos i els desusos i, abans de res, la irreversibilitat de la fletxa del temps de la qual ha estat víctima.

Partint d’aquesta definició, podem traslladar aquesta visió de la ruïna a un dels espais contemporanis més habitats per a passar a parlar del concepte de «ruïna cibernètica».

Allò immediat semblaria ser una al·lusió a la tradició distòpica com a forma de representació d’aquestes possibilitats de la cibernètica convertida en ruïna. No obstant això, dins d’aquesta tradició, cal cridar l’atenció sobre l’estranyesa de la base material amb la qual es representa allà. Com si s’hagués escindit en algun moment de la seva història i hagués pres altres camins, l’evolució tecnològica que es presenta aquí inclou amuntegaments de cables, dispositius voluminosos, pantalles de raigs catòdics i agulles matricials que traslladen la informació sobre papers que s’amunteguen. Es distancia completament, en suma, del camí traçat per digitalització cap a la invisibilització de la base material que el sustenta.

En un fragment de la utopia de les normes, David Graeber explica aquesta transformació: en un cert moment, la utopia tecnològica que projectava els seus anhels cap al futur mitjançant les transformacions materials es va truncar. Fins i tot la intel·ligència artificial ha desaparegut ja en una certa forma d’imaginari utòpic compartit. En el seu lloc, una forma transindividual d’intel·ligència, basada en la mera connexió entre milers d’ordinadors interconnectats i bilions de dades creuades, ha ocupat el nostre imaginari. Ha emergit la virtualitat digital com a únic escenari possible des del qual imaginar el progrés.

Evidentment, perquè els algoritmes funcionin, perquè puguin emmagatzemar-se els bilions de dades que els alimenten, es requereix una base material. Les noves catedrals de servidors s’emplacen en diferents llocs del globus i requereixen una costosa injecció energètica constant, a més d’una sèrie de regulacions i moviments geopolítics que donen un nou significat a les fronteres i els territoris. No obstant això, aquesta base material resta avui invisible, oculta als ulls hipnotitzats per la dimensió virtual com l’única realitat palesa.

On queda llavors el concepte de ruïna? Sens dubte, no pot instal·lar-se en la base material, en les granges de servidors que reposen invisibles i impassibles enmig del desert. No pot instal·lar-se aquí per la pròpia naturalesa del digital: contràriament als edificis que coneixíem fins ara, la degradació dels quals podia comportar una transformació gradual dels continguts que albergaven, en el món digital es tracta de tot o res. En el mateix moment en què una d’aquestes granges ruïnoses hagués d’enfrontar-se a un incipient estat ruïnós, el contingut que alberga, sencer, passaria a destruir-se completament.

Llavors, si la base material no l’accepta, si no és susceptible de poder contenir un estat ruïnós per la seva pròpia naturalesa, podria llavors la pròpia virtualitat estar a la mercè de la degradació, albergar la possibilitat de ruïna?

En les nostres virtualitats generades col·lectivament, en els nostres arxius digitals compartits i estructurals, hi ha moviments que podrien portar-nos a pensar en la possibilitat eventual d’un estat de ruïna. Veiem avui centenars de pàgines web desactualizades i xarxes socials senceres, obsoletes, convertides en cementiris. No obstant això, un arxiu abandonat no té perquè ser un arxiu ruïnós. Un arxiu desactualizat pot conservar-se intacte, salvaguardant les seves entrades passades i convertint-lo així en un element patrimonial, museitzat. Mentre les granges de servidors continuïn albergant els seus continguts, continuarà existint l’arxiu amb un manteniment implícit, invisible, constant que el protegirà de la seva eventual deterioració i li impossibilitarà la seva potencialitat de ruïna. El protegirà del pas del temps disfuncional i per tant mai podran dipositar-se en ell les atribucions, les capes de les quals parlava Marc Augé a l’hora de definir la condició de ruïna.

I en el cas extrem que a la base material que el sustenta, les granges de servidors, li sobrevingués la ruïna o fins i tot l’extinció, les plataformes virtuals, els arxius, desapareixerien completament, impossibilitant així també la condició de ruïna i de tota la resta.

Per a pensar en la possibilitat de ruïna cibernètica cal anar més enllà i reinterpretar el concepte de tecnologia evitant temptació de creure que es limita exclusivament als dispositius que genera. “Tecnologia” no es refereix simplement a la tècnica sinó al conjunt de coneixements, al conjunt de pensament que una col·lecció de dispositius és capaç de generar. És també, doncs, pensament entès com el nucli de metàfores que es construeix al voltant d’un conjunt de dispositius per a comunicar una certa visió de món.

Dit d’una altra forma, la tecnologia és la disposició afectiva que genera la nostra pròpia relació amb un conjunt concret de dispositius tècnics.

Aquesta concepció de la tecnologia, com un marc regulador d’un conjunt de disposicions afectives, comporta la possibilitat d’imaginar una tercera accepció de ruïna cibernètica; una accepció que, en realitat, per tot l’argumentat abans, seria l’única possible.

Aquesta accepció consisteix a pensar-nos als subjectes humans com a parts integrants i fonamentals dels marcs tecnològics instituents, com a dispositius que sí que poden entrar en estat ruïnós. Dins d’un paradigma tecnològic concret, és el subjecte qui major disposició té de convertir-se en ruïna.

Quan avui apaguem el wifi per a entrar en una biblioteca a relacionar-nos íntima i atentament amb un llibre, quan ens disposem a entrar en relació amb textos llargs i ens allunyem de la multitasca, o en termes més generals, quan entrem en relació amb tecnologies obsoletes, pròpies d’un paradigma en vies d’extinció i no de les materialitzacions tecnològiques capdavanteres, som els propis subjectes actius els qui estem emergint com a ruïnes. Deixem de ser objectes desitjants a través dels quals el paradigma tecnològic imperant pot viralitzar-se i desenvolupar-se. Som, en aquest sentit, i recuperant el que va dir Marc Augé sobre la ruïna, dispositius que possibiliten la imaginació de nous desenvolupaments futurs que, al seu torn, connecten amb la riquesa de la sedimentació de la història continguda.

Només a través de l’assumpció de l’estat de ruïna en nosaltres, per tant, serem capaces d’advenir noves projeccions que obrin nous futurs en connexió amb les restes del passat, i evitarem un dels grans mals contemporanis, propi d’una era hipertecnologitzada, que és el de la dilatació del present continu com a única vivència possible.