Escriure sobre Zona Maco

La desena edició de Zona Maco, la Fira d’art contemporani de Mèxic, va tancar el passat 14 d’abril les seves portes després de cinc dies d’intensa activitat, que va transcendir el recinte firal i es va desplegar pel Districte Federal en forma de noves iniciatives i projectes, en museus, galeries o espais independents. Maite Garbayo reuneix Guillermo Santamarina, curador independent, artista i director del MUCA Roma; Paola Santoscoy, curadora i actual directora del Museu Experimental “el Eco” a la ciutat de Mèxic; Daniel Montero, crític d’art i responsable de Campus Expandido (MUAC) i a Jorge Satorre, artista, per recollir les seves opinions sobre la fira. Això és el que ens explica.

En general, escriure sobre una fira no resulta en absolut excitant. A no ser que es realitzi una profunda anàlisi crítica de les particularitats socials, polítiques i econòmiques del context en els quals té lloc i, sobretot, de quina és la seva incidència en l’entramat artístic local i internacional.

Zona Maco és a priori una fira més: en entrar per la porta, una renuncia de forma apriorística a qualsevol promesa de “gaudi” estètic. Si de tant en tant s’inauguren exposicions, la visita de les quals és veritablement plaent -estètica i críticament parlant-, el model fira és un hipermercat de l’art -de nou estèticament parlant- en què s’entremesclen algunes propostes interessants (sempre descontextualitzades), amb tota una sèrie d’objectes que condueixen a repensar seriosament en la sobreproducció que òbviament ens assola, i que segurament va de la mà d’una creixent desideologització dels plantejaments formals. Predomina l’acumulació d’objectes vendibles: molta matèria pictòrica, saturació als estands, i certs toc de barroquisme acrític.
Diuen que Mèxic és un mercat pròsper, i les galeries, en general, semblen satisfetes amb la seva participació a la fira, incloses les 14 espanyoles que aquest any han tingut el seu estand a Zona Maco. És un mercat que s’internacionalitza cada vegada més, com mostra el fet que en aquesta edició, només el 35% de les galeries han estat mexicanes. Més enllà de la part comercial, en la qual no entro per desconeixement i certa manca d’interès, Zona Maco és remarcable perquè, com passa amb ARCO a Madrid, centralitza geogràfica i temporalment gran part dels esdeveniments i propostes d’art contemporani a Mèxic.

La fira és, en definitiva, un esdeveniment important per a molts dels agents de l’art a Mèxic: injecta energia; possibilita trobades entre persones i propostes locals i foranes; s’organitzen esdeveniments paral·lels, alguns d’ells certament interessants… Però al mateix temps, i amb més d’una dècada de camí, tot i que impulsa l’aparició de certes iniciatives, com assenyala Guillermo Santamarina, sembla que aquestes no arriben realment a enfortir-se.

Per a Paola Santoscoy caldria obrir la pregunta sobre la pertinència a Mèxic d’un altre tipus d’esdeveniment internacional que no passés únicament per la part comercial, com per exemple una Biennal. Considera que Zona Maco propicia un espai de diàleg i trobada necessari, i valora positivament el fet que la figura curatorial hagi anat cobrant importància amb seccions com a Zona Maco Sud o Noves Propostes, cosa que fa elevar el nivell del conjunt de la fira i d’allò que s’hi presenta.

Daniel Montero té molt clar que Zona Maco ve a suplir la manca d’un esdeveniment aglutinador capaç de generar i activar noves relacions nacionals i internacionals. Això provoca que el que passa al voltant de la fira adquireixi cada vegada més rellevància, i que el temps i l’espai dels subjectes i les institucions es posin al servei de Maco.

Les opinions, en general, coincideixen en assenyalar la necessitat de pensar alternatives que propiciïn la trobada i el debat des d’altres espais. Ja existeix el SITAC (Simposi Internacional de Teoria sobre Art Contemporani), la XI edició del qual tindrà lloc al setembre; però una Biennal Internacional és quelcom que es ve plantejant, i que segons l’opinió de Guillermo Santamarina, hauria de partir d’un procés d’anàlisi que obstaculitzés la possibilitat d’acabar servint als interessos particulars o a les especulacions del partit polític en el poder.

Per a Jorge Satorre és absurd pretendre que la celebració d’una fira pugui oferir contingut, encara que és obvi que es mostren alguns treballs interessants i que les institucions de la ciutat fan coincidir les seves inauguracions amb les dates de la fira per obtenir certa visibilitat internacional. Segons ell, existeix el risc que tots aquests esforços acabin anul·lats i fagocitats pel desbordament d’esdeveniments com esmorzars, inauguracions o festes diverses, en què la música, per cert, com bé apunta Santamarina, deixava bastant que desitjar.

Això és, finalment, el que sembla prevaler en aquests dies de fira. Potser, les copes gratuïtes i uns tocs de banalitat contribueixin a facilitar la transacció comercial, que és, no convé oblidar-ho, la raó de ser de tota fira.