close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 abril 2013
69619_502359933153451_402396901_n.jpg
Facebookritik

Peio Aguirre

Participar de les xarxes socials té l’avantatge de detectar comportaments que d’altra manera passarien desapercebuts. Resulta cert que la gratificació simbòlica aquí és més gran com més desinhibit l’usuari es mostra. Una posició radical respecte a Facebook principalment conté dues maneres d’estar: estat ON, o estat OFF. Recentment m’ha cridat l’atenció l’exhibició, per part d’un artista, de la ressenya crítica escrita per un crític en una revista internacional. No és que l’artista enllacés el link a l’article per divulgar-lo, cosa habitual, sinó que el que aquest donava a veure era la fotografia de la ressenya, la prova fidedigna de la seva aparició mediàtica. Convé aturar-nos un instant per calcular els efectes que es deriven per a la crítica d’art d’aquesta actitud auto-promocional. La seqüència ens és familiar, però convindria repetir-la com a recordatori del funcionament editorial: el crític ha seleccionat; després ha proposat; la seva proposta ha estat acceptada; el crític ha escrit, i l’escrit s’ha imprès. Una vegada publicada, la ressenya arriba a l’artista en qüestió, que la torna a publicar al seu “mur”, no en tant que text, sinó com a imatge. ¿Reificació? ¿Hauria l’artista publicat la “imatge” si en lloc de simpatitzar amb el crític, l’escrit hagués traslladat un judici negatiu? ¿Si o no?

Boris Groys comentava no fa gaire que el que acaba comptant de la crítica no és tant si és una crítica positiva o negativa de l’obra en qüestió, sinó el fet de si s’ha escrit o no s’ha escrit. No ja un “si/no” o “més/menys” en el judici, sinó, d’acord amb aquest, hem arribat a un punt on la primera i última forma de judici està en el codi digital de l’”un/zero”. Esmentat o no esmentat. El judici principal s’estableix en la decisió d’escriure sobre un exposició o un autor, o no. El que compta són els “uns”, ja que qualsevol tipus de crítica negativa queda de facto neutralitzada pel fet que és un “un”, que s’ha escrit i publicat en l’esfera de la circulació en què ha esdevingut la crítica . És més, amb el declini del judici en la crítica, tot el publicat és un gran UN. Aquesta esfera de la circulació, de l’oferta i la demanda que és la crítica, és una forma de mercat de la qual tots participem. No hi ha res més lamenti un artista o un galerista que que no s’escrigui sobre la seva exposició, mentre que la “oficina pública” en què s’ha convertit el crític (segons Groys) té la seva millor representació en les oficines de premsa de galeries privades i museus públics, per als que el fet que es publiqui ja amortitza moltes vegades la inversió.

En l’ara famosa exposició de Seth Siegelaub, “January 5-31, 1969 “, Joseph Kosuth va “doblar” la seva participació amb una auto-entrevista amb el crític Arthur R. Rose, pseudònim del propi Kosuth. Aquest va comprendre molt ràpidament que amb l’obra d’art reduïda a informació, la publicitat esdevé l’instrument que suplanta l’apreciació i l’enteniment de l’art que prèviament li era conferida a través de la crítica. L’obra d’art ja no necessita inscriure’s en un objecte únic, sinó que qualsevol mitjà pot ser una “caixa per a les idees de la teva elecció”, garantint una avançada ràpida i àmplia distribució. Kosuth va contribuir a definir el terme “art conceptual” alhora que era un pioner en la publicitat, o un dels iniciadors d’un model d’artista sustentat en un carrierisme sense precedents. A través de Seth Siegelaub (protocomissari, entrepreneur i publicista), l’art conceptual aconsegueix que la crítica i la publicitat s’unifiquin en prestar-li tanta atenció a la premsa, la difusió i a la publicitat, com al contingut mateix de les exposicions.

Era qüestió de temps que en el futur la crítica i la publicitat esdevinguessin indistingibles o portadors del mateix valor. Això ja es donava a l’obra de Kosuth, Second Investigation, I. Existence (Art as Idea as Ideal), 1968, presentada en aquesta exposició. Aquí l’artista va comprar espai de diferents diaris i revistes d’art, on va publicar definicions del diccionari de la paraula “existència” com si fossin contractes de publicitat. Va penjar en l’exposició aquestes mateixes pàgines amb la seva obra a dins i a sobre de cada retallada, la manxeta del mitjà imprès. El missatge llançat per Kosuth era contundent, ja que per primera vegada equiparava els llocs de representació per a l’art (la secció de publicitat i les pàgines de ressenyes crítiques) com espais en venda.

Des d’aleshores, crítica, publicitat i institució mantenen un idil·li que no ha fet sinó reproduir-se. No resulta sorprenent que en endavant, la crítica comencés a assemblar-se cada vegada més a les notes de premsa. La diferència entre l’artista conceptual de la incipient societat de la informació i l’artista contemporani és que l’últim ha naturalitzat la publicitat sense conèixer la “innovació” crítica del primer. L’aparició de crítica d’art a Facebook hauria de servir per qüestionar la funció i l’ús de la publicitat.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)