Espaguetis, Sexe i Cinema o, la teva vida, la meva vida i la vida d’Adèle

Aquesta pel·lícula no va d’una relació lèsbica. Aquesta pel·lícula va de pell, saliva, suor, porus, llàgrimes i mocs. Va de com ficar l’espectador a dins de la boca, el nas, i entre les cames de la protagonista. Boques que mengen, boques que es petonegen, es morregen i es follen. Boques que tremolen. La càmera se situa a tant pocs centímetres de la cara de la protagonista que no deixa altra opció que la de penetrar-la per qualsevol dels orificis, fins a aquell lloc on es generen les emocions (en aquest cas serien els estudis de gravació, però metafòricament parlant seria algun lloc entre el cor i l’estómac, per exemple). Va de com viure les emocions, en tres hores i des de la butaca del cine.

La història és prou banal com per quedar en segon terme, serveix d’excusa i de teló de fons. Una història d’amor: s’enamoren, es follen, s’estimen i es trenquen el cor. Com que són coses que els ha passat a moltes persones al llarg de la vida, entenc que Kechiche aprofita aquest lloc comú per tocar-nos la fibra.

No és només ni especialment en les famoses escenes de sexe entre les noies on es fan més evidents les intencions del director, sinó en escenes com la que enceta el film: la família “normal” menjant espaguetis a la bolonyesa al menjador de casa un vespre qualsevol. El que podria ser una escena d’aquelles on sembla que no passa res, es converteix en una experiència per als sentits, amb aquesta càmera que sembla que vol xocar amb les dents dels personatges. Kechiche vol que l’espectador mengi també espaguetis.

Però com preveien algunes crítiques des d’abans de l’estrena, aquestes escenes han aixecat força polseguera: per començar l’autora[[La vie d’Adèle (2013) d’Abdellatif Kechiche, està basada en la novel·la gràfica de Julie Maroh ‘Le bleu est une couleur chaude’, i va guanyar la Palma d’Or al festival de Cannes 2013.]] de la novel·la gràfica en que està basada la pel·lícula denuncia que les escenes de sexe fan riure perquè li semblen poc reals, recordant-nos que les actrius són -en realitat- heterosexuals… Molts entrevistadors preocupats per satisfer la morbositat dels espectadors es repeteixen preguntant a les actrius si la relació que veiem a la pantalla “és de veritat”. Aquesta discussió és ridícula, equipara l’art a la vida, sense superar el binomi art-veritat, per entendre que la pel·lícula és una entitat volgudament independent de la vida de les actrius, que no pretén imitar una realitat precedent sinó crear-ne una de nova. La pel·lícula és un dispositiu per a connectar amb les experiències individuals, cada visionat serà una experiència subjectiva.

“La vie d’Adèle” no és -com han dit alguns- un film pseudo-documental a l’estil de Ken Loach, és un experiment cinematogràfic: Kechiche posa en marxa una metodologia acurada per tal de portar al límit les possibilitats d’expressió de les emocions en el cinema. Aquesta metodologia es resumeix en una estètica extremadament cuidada -una cara guapa però que li cauen tot sovint els mocs-, i la saturació de primeríssims primers plans. El que aconsegueix Kechiche és que les emocions siguin de veritat una vegada més, però en aquest costat de la pantalla, en la teva vida, en la meva vida.