close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 març 2013
beppe-grillo-imagereality.jpg
Espais de no-consens a Europa?

Peio Aguirre

El passat 15 de març una conferència va reunir al Royal College of Arts de Londres a les lluminàries teòriques Richard Sennett, Chantal Mouffe i Paul Gilroy davant d’un públic majoritàriament estudiantil amb la intenció de debatre sobre societats no-consensuals en l’actual configuració d’Europa.

L’heterogeneïtat dels perfils dels parlants ja marcava d’entrada la situació. Sennett, sociòleg i urbanista, Mouffe, post-marxista convençuda, i Gilroy, advocat del multi-culturalisme racial a l’àmbit anglosaxó. Davant del repte d’haver de debatre sobre la danyada idea actual d’Europa, els tres van centrar les seves intervencions en la possibilitat d’imaginar una Europa que no estigui ocupada (com ara ho està) pel neoliberalisme regnant.

Mouffe sempre acaba per recordar els seus postulats, en aquest cas, la descripció del consens com un obstacle per a la Democràcia. Un consens que ella identifica amb el naixement del discurs neoliberal del “centre”, sense partits ni d’esquerra ni de dretes. Aquestes posicions marcades per la centralitat i les mitges tintes l’únic que porten fent des dels 80 és enfortir l’expansió ideològica neoliberal. Mouffe va parlar de política i de partits, i davant del seu escepticisme sobre l’anarquia o els moviments socials com els “Indignats” o el moviment Occupy, va defensar la necessitat de nous partits forts d’esquerres com el SYRIZA a Grècia, o Olivier Besancenot a França. Va recordar Mouffe, que a un populisme de dretes li correspon un populisme d’esquerres (per exemple Beppe Grillo a Itàlia), i que resulta limitat pensar el populisme com únicament de dretes. Semblava transmetre Mouffe que el xoc de trens de diferent naturalesa sempre produirà quelcom nou o desconegut, enlloc d’aquesta prolongació de la desídia social en què la política ha caigut, on la ciutadania ha perdut ja la seva confiança totalment.

Tot això li sonava estrany a Sennett qui, en comptes de partits, prefereix parlar de ciutats. El consens li va donar peu a referir-se al seu concepte d’espais dialògics (diàleg), que ell oposa als espais dialèctics. Sennett parla de la cooperació dialògica entre diferents. El seu últim llibre Junts. Rituals, plaers i polítiques de cooperació (Anagrama, 2012) incideix en aquesta línia, és a dir, una experiència de la qual es dedueix la seva preferència pel diàleg entre diferents que pel consens dels semblants. Bé, aquí Mouffe i Sennett parlaven del mateix. Però en una mostra de com l’esquerra pot ser tan diferent, o plural (els tres van fer al·lusions a la seva posició des de l’esquerra), Sennett va diferenciar la seva lògica “dialògica” de la “dialèctica”, ja que aquesta última remet de nou al consens des seva destil·lació final a la “síntesi”.

Tal simplificació o instrumentalització teòrica va deixar clar que aquell no era un marc adequat per a un debat sobre posicions teòriques marxistes contemporànies. Sennett va seguir amb la seva argumentació sobre les ciutats, traçant mapes o fent veure per què Londres té més en comú amb Frankfurt que amb, per exemple, Leeds. Per l’urbanista, una nova constel·lació de ciutats a Europa és la solució per superar la caduca organització dels estats-nació. Ja no estem davant la vella dicotomia ciutat versus camp, sinó davant la necessitat de traçar mapes entre ciutats bessones, germanes o cosines. El que d’alguna manera es plantejava era la possibilitat d’imaginar noves cartografies de minories, identitats i llengües dins d’Europa. Una cosa que ja té un cert fons en tot el que s’ha parlat sobre un regionalisme crític aplicat a l’urbanisme i al concepte d’estat-nació.

Gilroy va ocupar el centre del debat entre Mouffe i Sennett, i més aviat es va erigir com un enllaç entre els dos primers, recordant com la seguretat és el principal obstacle per a una relació europea pròspera. Així mateix, van aflorar les benintencionades propostes de treballar menys i consumir millor; apostar per la sostenibilitat; fins i tot la defensa i recuperació de la posició de l’artesà (per tant de l’art) en aquesta necessitat de re-connectar les comunitats als processos socials i econòmics (Sennett).

Una anècdota sobre l’academització d’aquesta classe de debat polític (no ho oblidem, ens trobàvem en una escola d’art) es va produir quan Sennett va començar lacònicament a dir que ell no tenia un petit, sinó un gran desacord amb Chantal, qui en escoltar allò es regirà sobre el seu seient plena de fruïció exclamant “Great!” per a alegria del públic allí present. Però l’aparent antagonisme va quedar en res, mostra de com la pròpia teoria política ja no és capaç d’identificar cap enemic, sinó tan sols gestionar l’ambigüitat entre la diferència i allò comú. Per acabar: més consens.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)