Estats d’excepció

Van passar coses i ningú al món de l’art i de la crítica deia res, almenys més enllà dels propis murs de Facebook o Twitter. Se’ns va fer urgent, necessari, fer-nos preguntes -el que més ens agrada fer- i demanar a autors que parlessin sobre això.
Ens preguntàvem per la normalització de la excepcionalitat arran dels esdeveniments socials i polítics del nostre entorn més proper, però també d’una manera global, sobre un temps en què les estructures de poder mostren símptomes de re-autoritarització (afectant les decisions econòmiques, polítiques, ecològiques, de seguretat, convivència…).

En l’accelerat ritme de presa de decisions actual es duen a terme mesures que es venen com a urgents, d’emergència, i s’anteposen a aquelles acordades amb les garanties i balanç de contrapoders necessaris, convertint allò imposat sense debat en un nou status quo.

Les maneres de relacionar-se, de viatjar, de ser i estar al món, d’estimar, de tenir sexe, etc. són intervingudes cada vegada més per un missatge d’urgència per motius de seguretat, aparença, control, etc. i aquestes restriccions seran difícils de fer retrocedir. Big brother is watching you però no només!, you are big brother, too, now!

Iniciàvem el mes amb un sempre brillant Martí Manen, en un text que passava de l’individual al compartit diverses vegades i donava salts en el temps per veure el per què de tanta excepció: “vam passar a compartir i a buscar d’altres maneres de formular més enllà del que és acceptat. Vam destrossar la història perquè el present no ens deixava fer-ho, vam investigar el futur com a via d’escapament també emocional. Sortir de l’aquí ara mateix però sense tenir ni idea de cap a on anem. Sortir ja, intentar deixar aquest present continu que ha canviat la monotonia pel desconcert”.

Marina Vives intentava analitzar la qüestió catalana (el procés o l’amenaça, segons qui ho llegeixi), setmanes abans de les eleccions autonòmiques, amb tot l’ambient i tensió viscuts a Catalunya en els últims mesos, però també posant el dit a la nafra d’un partit governant o un sistema judicial ple d’excepcionals irregularitats que estan sent passades per alt amb massa impunitat.

Maria Muñoz, entrevistava un lúcid i necessari Franco Berardi, Bifo, que va passar per Barcelona per presentar el seu últim llibre, Fenomenologia de la Fi. Sensibilitat i mutació col·lectiva, editat per Caixa Negra el 2017. Entre altres coses, van parlar des d’un pla filosòfic del moment de mutació, de la sensació de finitud de i en la societat actual, del desassossec que engendra l’”excepcionalitat”.

Finalment, Jeffrey Schwartz signava un text en el qual posava sobre les taula motius per a una abstenció activa, de vot i ideològica, davant d’un sistema alienat i corromput. En aquest mateix ordre de coses es preguntava sobre la posició (o absència d’ella) de la classe cultural catalana i les seves opcions davant d’una ocupació real de les estructures de poder i decisió.

I per si fos poc, vam parlar sobre els estats d’excepció amb Marina Garcés, Valentín Roma, Francesc Torres i Imma Prieto en un A*LIVE carregat de reflexió, celebrat el dia 20 de desembre a l’Escola Massana, Barcelona i que pot visionar-se íntegrament aquí.

Conscients que l’endemà res canviaria, aquest pensar col·lectiu almenys ens va donar un moment de pausa per escoltar i parlar amb serenitat mentre fora tot seguia ràpid i tens.