close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 desembre 2012
Césped - Vidal
Estupor… Hans Haacke a Martorell

Pilar Bonet

Just a l’entrar al Muxart Espai d’Art i Creació de Martorell, població propera a Barcelona, em sorprèn una obra de Hans Haacke. Estupor, encara que no tremolors, per la presència d’aquest artista internacional en un centre de recent inauguració, i amb un programa d’autors i comissaris emergents. A la sala hi ha l’obra de Haacke Grass grows, un monticle de terra on hi germina gespa natural, que tot i les condicions de l’interior, segueix indiferent el seu procés de creixement. Simple i natural, un sistema amb vida pròpia de la mateixa genealogia crítica d’obres com Condensating Cube o Bowery Seeds. Una peça que no representa res, que és ella mateixa una realitat autònoma i aleatòria, ara, un sistema on es relacionen diversos elements, uns naturals i d’altres de narratius.

La gespa creix en funció de les condicions de la sala. Aquesta relació segueix un procés aliè al sostre institucional que l’allotja, i el públic no pot identificar les variables del temps de germinació. Una cosa semblant a un atzar botànic del qual s’apropia el mateix sistema de l’art. Haacke amb aquesta obra ens presta un contrapunt orgànic al sistema constitucional de l’art, als seus fluxos econòmics i polítics. Grass Grown (1969-2012) és una obra autònoma que només reacciona al seu entorn, aliena als propòsits o el treball de l’autor, també a la recepció de l’espectador o als interessos institucionals. La realitat se sobreposa al protocol de l’espai cultural, i el munt d’herba s’independitza de l’artista, qüestionant en silenci el concepte mateix d’autor o d’originalitat. El procés natural es transforma, dins el museu, en procés narratiu mitjançant una teatralització, un artifici retòric.

Haacke és el creador biològic d’aquesta obra, realitzada en diverses ocasions i actualment al Haus der Kunst de Munic. A Martorell, el veritable autor de la gespa és Pep Vidal, que mitjançant tècniques i processaments d’alta precisió i esforç, realitza una obra igual, en forma i volum, a la de l’artista alemany. El propòsit és una cosa tan inútil, i en aquest cas impossible, com la de copiar l’aleatorietat del creixement de l’herba en un altre lloc, i a partir d’una altra obra artística. Doble paradoxa, simètrica i aporia que assumeix aquest projecte.

Aquesta obra, el remake de Grass Grown, forma part del programa expositiu Apropiació indeguda, comissariat per Laura Bel i Rafael Haro. Tots els projectes que van apareixent a les sales de l’espai Muxart de Martorell, en diferents temps i artistes (Ellen Wilkinson, Cristina Prats, Alba Aguirre, Joana Santamans, Oriol Sánchez, Albert Alcoz i Nico Roig), són processos d’apropiació o desviament de recursos i narratives d’altres peces o registres conceptuals. El difús concepte d’”apropiació” guia aquest projecte, i Pep Vidal direcciona la seva obra a tres objectius: continuar qüestionant la noció d’autoria mitjançant l’apropiació d’una obra de Haacke; observar la inutilitat de la tecnologia en processos científics o estètics; i reflexionar sobre la impossibilitat de reproduir certs sistemes que, de forma natural i senzilla, ens envolten.

Proceso - Vidal Per en Pep Vidal, un matemàtic ara en producció de crítica i art contemporani (www.pepvidal.com), les variables desconegudes de qualsevol sistema natural són aleatòries i, com l’atzar duchampià, tracen la frontera entre el que coneixem i allò desconegut. La ciència i l’art comparteixen aquest repte. És impossible, potser gratuït, determinar com i quan creixerà l’herba en aquest espai no natural, però al llarg de les setmanes d’exposició, Vidal se sotmet a un minuciós procés tècnic de simulació haackeana. L’artista coneix amb precisió l’estat de l’obra de Haacke i s’esforça a replicar-la amb meticulositat, acotant l’espai i utilitzant tecnologia 3D per a la seva construcció. L’obra s’inicia el dia de la inauguració i una setmana més tard es conclou amb un mínim error de còpia. Cada setmana es repeteix el procés comparatiu, entre l’obra de Munic i la de Martorell. Mitjançant reparacions tècniques, els dos monticles segueixen gairebé exactes tot i les diferències del lloc i condicions climàtiques.

L’ús desproporcionat de la tecnologia i mètodes matemàtics que practica Pep Vidal en tot el procés de constitució i restauració del turó d’herba, una autoritat que legitima l’esforç humà, no poden evitar l’experiència frustrant de la inutilitat de la tecnologia al servei d’un desvariejar retòric. Copiar, replicar, la simplicitat de l’herba que creix, i fer-ho a través d’una obra artística, concreta i reconeguda, suposa una teatralització, és a dir, una temporalitat entre la presència de l’obra i la seva performativitat. L’estructura de repetició, com en un bucle, crea una obra sense expectatives ni ressonància psicològica, que només mostra la impossibilitat d’una determinada posició de poder del discurs científic o artístic. Davant d’aquest gest, amb tots els referents i en un nou espai per a l’art contemporani en temps de recessió, no puc obviar el meu estupor celebratiu: Haacke, Vidal, Muxart, Munic i Martorell em sedueixen amb l’eròtica del fracàs i el poder de les perifèries, dels desviaments com a tàctica constitutiva de sentit.

Pilar Bonet Julve és investigadora i professora. Graduada en Història Medieval i doctora en Història del Art per la UB, on imparteix art i disseny contemporani, crítica d'art i comissariat. Li interessen els espais desbordats i polítics de l'art, no li motiven la crítica heràldica ni l'exposició florer. Especialista en la vida i obra de la mèdium i artista catalana Josefa Tolrà, segueix el rastre de dones visionàries com a experiència de nova humanitat. Recentment ha presentat exposicions sobre creativitat irregular: Josefa Tolrà i Julia Aguilar, Les Bernardes de Salt; ALMA. Mèdiums i Visionàries, Museu És Baluard de Palma; La mèdium i el poeta. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa, Fundació Brossa. Escriure i editar pacifica la seva ànima. Gestiona el grup de recerca Visionary Women Art [V¬W].
www.josefatolra.org
@visionarywomenart
@josefatolra
@pilarbonetjulve
@artscoming

Publicacions

13 desembre 2012

Estupor… Hans Haacke a Martorell

01 setembre 2013

Copiar no és pecat

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)