close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 febrer 2013
“Excuse me, I don’t want to be alternative anymore!”

Caterina Almirall

Ell va pensar el títol, ella el va adaptar a una llarga i extenuant performance. La interpretació “literal” del títol proposat pel comissari de l’exposició Klaus Biesenbach per a la retrospectiva de Marina Abramovic al MoMA, sembla l’origen de la performance que l’artista va realitzar expressament per a l’ocasió. Porta el mateix nom, i formalment consisteix en quedar-se asseguda i immòbil durant tot el temps que va durar l’exposició, tot l’horari d’obertura al públic del museu. Això són 7 hores i mitja diàries, durant 2 mesos i mig, sense moure’s, sense menjar, sense parlar.

Abans d’anar a veure el documental, i coneixent la performance “The artist is present” vaig pensar que una vegada més, assistíem a l’enaltiment de la figura de l’artista, el creador i transmissor d’experiències sublims. Veure la pel·lícula no ha canviat aquesta idea, però sí que ha sumat altres reflexions interessants al voltant de la relació entre art i emoció, entre l’artista i l’audiència i alhora entre aquests dos binomis.

En certa manera la resposta de Marina Abramovic al títol del comissari és una provocació. Aquesta és la peça individual més llarga de la seva carrera, i encara que pogués semblar el contrari per ser visualment menys violenta, és de lluny la més física i emocionalment exigent. En aquest sentit, és interessant l’acte d’anar i seure, perquè si l’objectiu era retre homenatge a l’obra d’Abramovic, una artista que ha treballat sempre amb el seu cos, com fer-ho sense ella, sense el cos? Era l’artista qui havia de trobar la resposta, i la resposta va ser no, no es podia fer sense el cos de Marina. L’artista és imprescindible, es fa imprescindible.

[[“Performance becomes life, and life becomes art”.] Totes les cites s’extreuen de la pàgina oficial: http://marinafilm.com/]

“As long-time friend and MoMA curator Klaus Biesenbach puts it: “Marina is never not performing”. La Marina confon l’art i la vida, potser per això, d’una banda pot “viure” al museu durant tres mesos, i d’altra banda pot acceptar sense problema que la càmera de Matthew Akers es fiqui a la seva vida. Mantenint intacta la vella intenció del cinema documental, Akers vol mostrar ‘la veritat’ sobre l’artista, oblidant així tot el que hem après sobre crítica de la representació. També oblida que està seguint a una performer, mentre ella, tranquil·lament, desplega entre botox, sessions de fotografia i relats biogràfics, tot el carisma del que és capaç, i que no és poc.

In a strategy meeting, she sets the stakes for what lies ahead: at 63, she has lost patience with being a fringe artist. What she wants now is for performance art to be legitimated. She is thinking of her legacy––and the MoMA show, as she well knows, can secure it once and for all.

Un toc d’escàndol, a la veu exaltada d’una reportera del telenotíciies quan es pregunta si serà o no serà art, davant d’imatges pixelades dels cossos nus que executen les performances al MoMA. La qual cosa queda ‘out of question’, perquè està al MoMA. Al mateix temps, passa alguna cosa que potser sí desarticula la potència característica de l’obra d’Abramovic: la parafernàlia de càmeres, i l’efecte ‘fans’. I és que aquesta no és la pregunta adequada, Abramovic és art ara.

El problema és que al final, tot, des de les fotos de promoció fins als tres mesos de performance, passant pels nervis del muntatge i el jovial entrenament dels joves performers, tot, es converteix en un fenomen mediàtic, digne d’una diva rock star. No és que el rock i l’art contemporani no es puguin apropar, és que en aquest cas concret, l’acostament converteix la performance d’Abramovic en un bany de masses. Al final de la pel·lícula una reflexió sobre la necessitat de l’artista de reconèixer-se en la seva audiència, dóna algunes pistes sobre per què o com va aguantar per pròpia voluntat, asseguda i callada, durant més de 700 hores. “The audience is fuel to her -in effect, a lover; she needs the audience, Biesenbach says,”like air to breathe””.

Això i la voluntat, un cop més, de superar-se a sí mateixa i de superar el que l’envolta, el que el precedeix, i el que vindrà. Aquesta performance està inspirada en una d’anterior, ‘Nightsea Crossing’, de l’any 1985, en la qual s’asseien cara a cara amb Ulay, fins que ja no aguantaven més. Sí, va ser l’Ulay qui va desistir primer. A ‘The artist is present’ sola, asseguda, immòbil, al centre del quadrilàter, assalta els seus interlocutors amb la mirada, i ells i elles, ploren… ploren… ploren… Si més no a la pel·lícula, tots i totes ploraven. Què és el que fa plorar a tanta gent? És aquesta la pregunta adequada? Aquesta no és la que es fa Akers al film.

“Her objective is to achieve a luminous state of being and then transmit it, to engage in what she calls” an energy dialogue “with the audience.” Com deia Dan Fox en un article a Frieze a propòsit de l’exposició: “this is art made by someone who at some level still believes in the Sacred aura of the secular white cube article space.” Utilitza en la mateixa frase secular i sagrat.

És ben sabut que l’art i l’emoció van sovint de la mà. Dirigint-nos cap al pantanós terreny de l’emoció, no puc més que ensopegar-me amb Eloy Fernández Porta i preguntar-me quin tipus d’emoció es construeix a la cadira del davant de la Marina. Potser és aquesta la pregunta adequada: Quin tipus d’emoció construeix ‘the artist is present’? Perquè al cap i a la fi, es tracta tant d’emoció com de construcció d’aquesta emocionalitat. Per què ens emocionem davant de L’Artista?

Fox acaba el seu escrit amb aquesta pregunta: “what really is the conversation about?” Jo no penso que existeixi tal conversa, o potser sí, com ella diu s’estableix un “energy dialog”, es tracta d’un discurs en el què Marina Abramovic desplega totes les seves eines per complir amb l’objectiu. I no és que l’objectiu estigui malament, als seus 63 anys, és comprensible que se senti dignificada quan pot finalment establir l’art de la performance (el seu art), a l’altar de la institució. Ara que la performance ja no és radical ni alternativa, Marina Abramovic la consagra. Ara la performance és tot això, és seure i és la parafernàlia.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)