Family Game: entre la imaginació especulativa i l’al·lucinació històrica

Algunes persones hereten valors i costums que són com una casa en la qual habiten; alguns hem d’encendre el foc d’aquella casa, trobar el nostre terreny, començar a construir des de zero…

Rebecca Solnit

Durant l’adolescència, el desig d’haver nascut en una altra família ataca més fort. Tot i que s’exacerba en aquell període vital, no mor amb aquest. Qui no es tempta especulant que, donades les circumstàncies, la seva brillantor seria més potent, se’n riuria més, protagonitzaria successos sorprenents, per complir el destí que sempre ha merescut? Però el que aquest anhel porta encès no és tant la promesa de l’èxit sinó l’oportunitat de ser una altra: una mateixa, tot i que diferent. No sé si aquest desig segueix amb mi, o si el que em deixa és el seu efecte, el de sentir-me pletòrica enfront de la possibilitat de ser una que jo no era. Ser una altra, ser unes altres, ser totes les que volgués.

Fa uns anys vaig veure Coraline, una pel·lícula en què la protagonista troba darrere d’una porteta un món inquietant on viuen els dobles de la seva família. Allà, els seus pares falsos tenen temps per jugar, cultiven jardins de flors precioses i la porten al circ. Just abans que la pel·lícula la castigui per voler una vida que la plena de curiositat, ella s’adona que hi ha gat amagat. Allò que es grava a foc a la memòria de qui hagi vist Coraline és que el preu que la nena està a punt de pagar són els seus ulls: una bruixa els vol reemplaçar per botons, que cus a les conques buides dels nens enganyats. Aquesta no és una dada menor, ja que els ulls funcionen com a  metàfora de la imaginació. La lliçó és claríssima i, després de vèncer a la bruixa, Coraline se’n torna al seu món habitual per la mateixa porteta. El que costa creure (el que em va fer sagnar el cor) és que se’n torni tan tranquil·la, tan conforme.

Per a bé o per a mal, una es pot inventar una constel·lació familiar diferent de la pròpia, essent alhora autèntica. Desnuar els llaços de naixement, adoptar un altre signe. Dic “per a bé o per a mal” perquè aquí el que importa no són els resultats. D’altra banda, trair l’origen (i el destí), també és una manera de regalar-los una vida diferent dels nostres parents i avantpassats. Que potser no és un gran regal? Rebecca Solnit explica que una cosa així passava al voltant de la fotografia d’una besàvia que mai va conèixer: la seva imatge, darrere de la gelatina d’argent, ocupava el lloc de l’inimaginable. “Tenir algú tan proper que representi el misteri és en si mateix un regal” diu Solnit. Al llarg dels anys, sobre aquella fotografia s’havien anat construint diferents històries de les quals en sortien altres, contradictòries, o que es trencaven per donar lloc a històries noves. Era la tia de Solnit “mordaç, llegida, radical”, l’encarregada de conservar aquelles fotografies familiars que “més que servir de puntals d’un passat estable, eren fantasmes i ficcions que es transformaven en funció de les necessitats del present”. Per a l’escriptora, en aquesta forma de relacionar-se amb els fets es construeix la veritat, posant-hi endins les esperances i els interessos.

Fa un temps, Sofia Torres Kosiba va inaugurar al Museu Genaro Pérez de Córdoba (Argentina) una mostra en què es va inventar una família sencera. A partir d’una selecció de retrats de la col·lecció del museu (entre els quals va introduir el seu mateix), va construir un arbre genealògic sense privar-se de recrear alguns d’aquests retrats en videoperformances protagonitzades per ella mateixa. La novel·la que va construir embolicava la història dels seus propis ancestres amb la història de l’art, en una amalgama entre constel·lació familiar i àlbum de figuretes. La va titular “Extraños. Un profundo resonar”. Gran part dels retrats d’aquesta col·lecció pertanyen a les famílies patrícies cordobeses de finals del segle XIX i principis del XX, de manera que l’arbre estenia les seves branques cap a un passat en què Kosiba va barrejar ficció, paratge i heretgia. El resultat: una instal·lació que potser no correspon ubicar en la línia de la imaginació especulativa, però sí de l’al·lucinació històrica.

Sofia és una artista barroca en el sentit més pertinent del terme, és a dir, fidel a realitzar i exhibir els seus Capriccio, on l’exageració brolla per via de l’ànim i de la matèria. La seva poètica llisca com una serp entre la sensualitat i el terror, sostinguda a la feina febril d’una consciència encantada. Ara bé, l’humor és l’element clau, la pedra filosofal que transmuta qualsevol aspiració de transcendència, qualsevol aire de solemnitat.

Però tornem a l’arbre genealògic. Entre les seves branques hi ha Cap de jueu, un oli sobre llenç del pròcer cordobès Emilio Caraffa, que ara fa d’oncle sinistre, patriarca d’aquesta família fictícia. A la vídeoperformance on Sofia ho encarna, l’oncle gruny i farfalleja amb els ulls tancats, asfixiat a la seva pròpia barba, incontenible en la seva patètica figura. A la dreta hi ha la senyora Elina Oliva d’Igarzábal, la seva germana, casada amb un home ric, lluint joies i abric. Al vídeo, el pit d’Elina s’agita darrere dels tuls i les pells mentre canta una cançó punk: “Ya no vino nunca más por el bar de Fabián y se olvidó de pelearse los domingos en la cancha. Ya no sos igual, sos un vigilante de la Federal”. Una mica més avall hi ha una altra dona, situada entre els retrats dels seus dos amants, germans entre ells. Personificada ara per Sofia, refila com un ocell mentre mou les mans, que han estat lligades amb un collaret de perles. El verd de l’oli “original” és una maragda que recorda al gronxador rococó de Fragonard, a aquest jardí bucòlic on es gronxava una lady in pink. El somriure de Sofia al vídeo, el seu vestit rosa, també recorden aquella dama del segle XVI. El retrat de Doña Etelvina Garzón Funes, una altra patrícia cordobesa, està d’esquena, té un hematoma gairebé imperceptible a la cara. A partir d’aquesta troballa, la Sofia encarna Etelvina murmurant com un insecte, la boja de l’altell que ens gira la cara com un animal ferit. La llum i la brillantor de totes aquestes imatges és tan potent com els seus clarobscurs, l’artista els ha portat del passat per fer-los travessar les perruques dels personatges, el tafetà de seda, les perles, els píxels. Són obres amb carn, respiració i veu (Sofia canta, udola, xiuxiueja).

Les arts performàtiques impliquen invents de realitat. Però l’art no és mera il·lusió, sinó l’elaboració matèrica d’una fantasia posada al món. I tot el que he dit abans és perquè volia dir això: obres com les de Sofia, en la seva posada en escena, agafen aquella faula del “tingues cura amb el que desitges” (que, mal entesa, ens condemna a l’empetitiment vital i poètic) i li donen la volta: desitja més; en allò diferent obre els ulls, obre’ls més, ningú te’ls traurà; en l’excés inventa tot de nou. Són obres capaces de fer-se néixer una banya al cap, o al cor, per tornar-nos família del que no és humà. Que ens permeten ser innombrables dones, sí, però també altres éssers (“animals, bestioles, xamanes, dives i dames”, com diu Sofia en el seu statement). Aquí és on neix la mostra posthumana que canta: “una mariposa/yo me transformo … lluvia de estrellas/yo me transformo … Me contradigo/ yo me transformo … Soy to’a’ las cosa’/ yo me transformo”.