Fer visible el temps, “Just Lapsing Time” a l’ArtFutura 2012

L’edició d’ArtFutura 2012, el festival de Cultura i Creativitat Digital celebrat tots els anys en diverses ciutats del món, se centra en un canvi de paradigma vital com el lema “la nostra cultura és digital”. Aquesta simple però contundent frase resumeix una complexa evolució cultural. Un procés l’inici del qual va implicar una digitalització progressiva, per aconseguir constituir una corrent alternativa pròpia del món virtual, que convivia de manera simultània amb les restes de la seva predecessora analògica, fins arribar a la seva etapa de maduresa, on allò digital és l’essència mateixa de la seva naturalesa.

Des dels seus inicis l’any 1990, el festival ha explorat el panorama internacional del “new media”, el disseny d’interacció, els videojocs i l’animació digital, per mostrar que art i ciència comparteixen trajectòries paral·leles. Ara, 22 anys més tard, el programa audiovisual continua presentant exemples de manifestacions culturals que es produeixen en l’entorn delimitat per les eines digitals que les fan possibles. El programa d’aquest any, presentat al CCCB de Barcelona, inclou exemples d’animació 3D, motiongraphcis, time-lapse i efectes especials. Cada una d’aquestes tècniques representa una nova forma de creació capaç de representar i inscriure’s dins d’una societat que canvia a un ritme vertiginós. El moviment i el canvi en la relació espai-temps són temes intrínsecs al món actual, i per tant, no és d’estranyar que les pràctiques artístiques digitals explorin aquests terrenys conceptuals.

A la secció “Just Lapsing Time” , es presenten diverses obres de time-lapse, una tècnica fotogràfica considerada per molts com l’art de captar el temps. Si donem per fet que la cultura ha de definir-se actualment com un procés no estàtic compost per fluxos d’informació, persones i productes que responen a models dinàmics de relació a escala global, és natural que un art sorgit en aquest context intenti retratar de manera explícita aquest dinamisme extrem.

Per definició, el time-lapse és la captació d’imatges fixes que després són reproduïdes a una velocitat major a la que van ser preses, provocant l’ “efecte d’imatge accelerada” característic d’aquesta tècnica fotogràfica. Independentment de si es fa servir el mètode de gravació d’una seqüència amb una vídeo càmera o si es capten imatges a determinats intervals amb una càmera digital, el procés de creació del time-lapse ha de, obligatòriament, passar per un programa especialitat d’edició de vídeo. Aquí s’uneixen les imatges per crear una seqüència de vídeo accelerada de curta durada, on els esdeveniments retratats duran un període de temps concret, que pot abastar des d’unes hores a diversos anys, es reprodueixen a una velocitat molt més ràpida que l’habitual. Per tant, com a manifestació cultural que es produeix en l’entorn tancat per les eines que la fan realitat, el time-lapse depèn per complet de la tecnologia per existir, com els nous equips, les càmeres digitals i els programes d’edició de vídeo, i les noves tècniques de gravació derivades d’aquestes. Sense aquestes eines, seria impossible veure amb detall el moviment desenfrenat de les urbs, com en l’obra de Dominic Boudreault Dominic Boudreault “The City Limits”,, el procés de canvi quasi imperceptible del cos humà, representat al “Portrait of Lotte” de Frans Hofmeester, o l’evolució de l’entorn natural, captat per “Sahara Wonderland” de Dennis Stauffer.

L’essència del time-lapse és la manipulació del moviment, o el flux dinàmic que presenta la vida, per fer visible el temps que transcorre. Aquesta modificació, a través de l’accelerament i la comprensió intencionada del temps, exposa una nova manera de representar l’avenç de la vida. Una visió que trenca amb la concepció clàssica on gran part dels canvis que pateix l’entorn que ens envolta, i fins i tot el nostre propi cos, no poden ser percebuts de manera explícita a mesura que es produeixen.

Les peces presentades a ArtFutura 2012 mostren aquests canvis, com les alteracions quasi imperceptibles de l’entorn, reflectides a “Night Skies” de T-Recs i els fluxes dinàmics que s’amaguen darrere el caos de les ciutats, analitzats per “Points in Space”, de Benjamin Ducroz. El resultat és el reflex del pas del temps i els seus efectes que aconsegueix presentar el ritme real del món, quasi invisible per a l’ull humà però d’una naturalesa trepidant, a través d’una tècnica que el manipula fins a ser quelcom coherent i bonic.