Fingim que estem a l’Antàrtida

Però entendre l’Antàrtida comporta entendre la Terra. L’Antàrtida conté més de 90% de l’aigua dolça del planeta en forma de gel. En regular la temperatura de tot el planeta, els pols funcionen com una mena de termòstat. Se sol anomenar a l’Antàrtida el “Mart blanc”, perquè és el continent més fred, sec i ventós de la Terra. No hi ha ni tan sols arbres. A l’estiu arriben als 27,5 graus sota zero. El Bèlgica antàrtica (espècie de mosquit diminut que viu al continent) constitueix un exemple perfecte d’una de les meravelloses excepcionalitats geoterrestres de l’Antàrtida, un exemple en miniatura de resiliència davant de totes les adversitats possibles. Aquest mosquit és l’animal terrestre més gran del continent, amb 6 mil·límetres de diàmetre. Aquest animal sense ales té el genoma més petit mai seqüenciat i pot sobreviure al clima més sever de la Terra, enmig de temperatures sota zero, dessecació, altes concentracions salines i una intensa exposició als raigs ultraviolats. Passa la major part de la seva vida com una larva i només viu durant una setmana un cop ha sortit de la crisàlide.

Himali Singh Soin, “Sin título”. Cortesia de l’artista

En realitat, l’Antàrtida és un lloc molt disputat, encara més a mida que es fon i es van revelant noves fonts de gasoil, gas natural, minerals i terra cultivable. Les nacions neocolonials —Estats Units, Argentina, Rússia, Regne Unit, Xina, Índia, Austràlia— duen a terme activitats durant tot l’any a les bases de recerca. A qui pertany la terra sobre la qual aquestes bases de recerca estan construïdes? Complicant encara més tot això, Austràlia afirma que li pertany el 42% del continent, cosa que no està reconeguda per les lleis internacionals. Fèrries batalles polítiques se succeeixen mentre escric aquestes línies. Quan es renegociï el tractat el 2048, el continent Antàrtic dependrà enterament de les històries que puguin explicar uns quants: de les reflexions dels quaderns de bitàcola que deixen els exploradors als fòssils que es descobreixin quan el gel s’hagi fos.

*

I si comencem a pensar en l’Antàrtida com un lloc sagrat, situat al marge d’altres espais, ubicat al nostre temps, o en cap de determinat, com un espai consagrat a la seva inefabilitat? Serà el Pol Sud el seu eix central al voltant del qual aquest cosmos circular fa voltes? És un lloc sagrat un espai construït des de la metàfora, que existeix alhora com a presència i absència?

Són la marató que se celebra cada hivern al continent o l’Antàrtica Biennale que organitzen en un vaixell rus els seus rituals moderns? És la revisió dels pantalons dels turistes, per comprovar que no portin llavors de l’exterior, la seva cerimònia moderna? Són els vaixells naufragats els seus santuaris? Són els científics i polítics els seus predicadors contemporanis?

Podríem dir que l’Antàrtida se situa en la intersecció entre el món i allò que s’estén més enllà? És massa idealista: un lloc que hauria de romandre intacte, indemne, protegit. O és només un espai profà: indiferent, distant i devastador?