Temps al temps

La relació entre la cronologia històrica i l’ordre és indefugible. On hi ha enumeració hi ha ordre, on hi ha grans esdeveniments hi ha cronologia, hi ha successió i hi ha història.

L’antropologia, al començament, gaudia d’una autoritat científica per poder nomenar el temps. Distingir entre temps real i temps fàctic era la seva comesa. Els primers antropòlegs, benintencionats, van estendre la idea de les cronologies múltiples: les dominants i les subalternes. Una cultura avançada convivia en el temps fàctic amb una cultura endarrerida, però mai en el temps real. Pitt-Rivers, el creador del famós museu etnogràfic d’Oxford, va afirmar que «les races existents, als seus respectius estadis de progrés, representen fidelment les races de l’antiguitat». L’estudi d’una cultura fossilitzada o primitiva, que s’havia quedat estancada al llarg del temps, il·luminava el passat.

«La localització del temps, el lloc on el temps importava, era Occident»^[1]Moxey, K. El tiempo de lo visual. La imagen en la historia. Sans Soleil, Barcelona, 2015, p. 25..

A l’argot de la història de l’art és usual dotar les imatges d’una capacitat loquaç: les parets parlen, les imatges dialoguen, els quadres, com al Castell de Hogwarts, interpel·len i responen personalment ^[2]https://elpais.com/diario/2002/06/29/babelia/1025305567_850215.html

**

Tenia sis anys quan es va publicar aquella famosa novel·la de Dan Brown. Amb innocència infantil vaig viure l’auge del nou misticisme pictòric, que convertia la mirada de la Gioconda en un fort artefacte de mercat. En preguntar als meus adults per què aquest retrat era tan important, em van respondre que era l’únic quadre que et seguia amb els ulls. No em podien donar més pistes. Quan viatgés d’adult a París, ho comprovaria. Així es desenvolupa la mirada anacrònica.

El 1620, Francisco Ribalta pinta a Sant Francesc d’Assís abraçat a Crist recent crucificat. A l’exercici pictòric, devota especulació figurativa, es revela una potència anacrònica modelada per la sensació d’irrealitat: una mica més de dotze segles separen el naixement de Sant Francesc de la mort de Crist.

Per a Jacques le Goff, la principal mutació pictòrica de l’Edat Mitjana es produeix quan es pren consciència del temps. Seguint la seva tesi, arriba un moment en què el retrat s’emancipa de l’afany d’eternitat i mostra el subjecte en el seu ésser efímer ^[3]Le Goff, J. (2020) Por otra Edad Media. Tiempo, trabajo y cultura en Occidente. Madrid: Taurus, p. 68.. El gir contemporani, que representa tan bé Walid Raad, ens mostra la temporalitat afegida a l’obra d’art. Ja no es tracta de concebre-la com a cosa, sinó com a objecte.

Si relacionar imatges és l’impuls de l’esforç curatorial, si per pensar imatges cal posar-les en relació, aleshores l’anacronisme no és una cosa excepcional, sinó el sòl on es treballa, una cosa comuna i assentada. Per què parlar encara del sentit del temps? No es tracta, en aquest especial sobre temporalitats heterodoxes, de reivindicar formes subalternes de construir història(s), ni d’insistir en el trencament dels límits temporals de què és capaç una obra d’art. Es tracta de continuar obrint la qüestió, com ho fa Patricia Lara Folch des de la dansa, pensant la inscripció temporal del gest com una cosa política, o Juan Gallego Benot en reflexionar sobre l’entramat objectual que construeix Walid Raad dins d’una institució que es pretén ‘ temporalment clausurada’. És qüestió d’endinsar-se, com Manu Padín, en un territori que suspengui el temps, i pensar-hi —en imatges— des d’allà.