close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 juny 2021
Fixat en bronze

Mikel Herran

En el moment d’escriure aquestes línies, fa menys d’una setmana que un grup d’indígenes misak a Cali (Colòmbia) van tombar l’estàtua de Sebastián de Belalcázar, el conqueridor espanyol fundador de la ciutat. En ple moment de protestes per la reforma tributària del govern, que podria semblar que no tenen res a veure amb el passat, o els conqueridors, o l’imperi espanyol, l’atenció continua dirigida a símbols que reflecteixen tot un sistema de valors, enaltits i fixats en bronze. No es tracta d’un enderrocament irreflexiu, un acte espontani: aquests símbols feia temps que estaven en una lectura conflictiva.

Ja hi ha hagut dues ocasions en menys d’un any en què Belalcázar ha besat el terra, perquè el setembre van tombar una altra estàtua seva, aquesta vegada al Morro de Tulcán de Popayán (Colòmbia), un lloc de memòria per al poble misak.

Cadascun d’aquests actes són el reflex d’un descontentament, no amb el bloc de metall, sinó amb el sistema que representen. Moltes persones, bocabadades, es pregunten per què el descontentament social pren objectes inerts de cap d’esquila, i sovint el discurs de l’aparell mediàtic es fixa en això, amb la finalitat de deslegitimar les protestes, fer-les passar per un esclat sense sentit. Per què prendre de cap d’esquila allò que és un símbol de la ciutat, de la nació? Un objecte que no ha fet res. S’alça llavors una consigna que satisfà conservadors i liberals de la mateixa manera: aquestes protestes són, al cap i a la fi, l’acte de vàndals, delinqüents, sense cap mena de raciocini.

Malgrat això, és perquè aquests objectes no són inerts, que importa que siguin tombats. Els objectes estan plens de significat, de vida, i aquestes estàtues, la majoria alçades a finals del segle XIX i principis del XX, no són tant representatives de la figura en si (d’un Sebastián de Belalcázar que va morir a mig camí cap a Espanya per a apel·lar contra la sentència que l’havia condemnat a mort), sinó del sistema liberal que va decidir erigir-les, i va buscar en aquestes figures un referent per a commemorar segles més tard. Reflecteixen els valors de la construcció d’un estat nacional que, en molts casos, s’ha construït assentat sobre l’exclusió de grups sencers. Aquests valors es tornen estables en aquests motlles d’acer o de marbre, i passen a crear nous llocs de memòria en aquesta plaça, que es converteix en part de la rutina diària, o el lloc per a certs actes commemoratius. No podem ignorar el significat d’allò material, i els llocs associats en la construcció i legitimació d’un relat concret, una idea de la història que, en moltes ocasions, converteix grups sencers en antagonistes.

És a dir, la violència contra aquests monuments no és irracional, sinó que està carregada de significat. Quan els activistes misak van tombar l’estàtua de Belalcázar al Morro de Tulcán, reclamaven el seu propi relat, un relat de denúncia del sistema que els havia exclòs, per a la construcció d’un de propi. L’acte de l’enderrocament es va titllar de violència en diferents mitjans de comunicació, ignorant que la violència havia començat molt abans, quan es va erigir l’estàtua del conqueridor en un lloc que tenia un significat especial pel poble misak. I és en aquests actes d’enderrocament que s’assenyala la violència estructural del sistema, que normalitzem en el nostre dia a dia, i que enaltim en estàtues, monuments, o dies nacionals.

Aquests mateixos activistes van substituir l’estàtua amb una bandera, la misak, i el dia amb la proclamació del Dia Internacional de la Memòria dels Pobles Originaris al Món. Ara, podríem provar de col·locar aquests dos relats antagònics en condició d’igualtat, ja que tots dos inclouen a uns i exclouen a uns altres. I, no obstant, un compta amb el suport de tota una estructura institucional que reforça aquests valors, i els impregna des de l’escola fins als mitjans de comunicació; mentre l’altre es propaga als marges. Un s’alça com la veritat, perquè així es va erigir la història positivista del segle XIX, basada en presumptes certeses; mentre l’altre es basa en sensibilitats i en la vivència d’injustícia. Les grans narratives del modernisme, totalitzants, continuen sent molt presents en aquestes estàtues.

Així doncs, seria possible una relació diferent amb el passat, que busqués no l’antagonisme, sinó l’agonia del reconeixement mutu? No seria la primera vegada que es proposen projectes similars, si bé els trobem més associats a sistemes ja desapareguts, com és el cas dels països de l’antic bloc soviètic, on algunes d’aquestes estàtues s’han convertit en espais per a la pràctica artística o la resignificació. Però és indubtablement més difícil resignificar els símbols d’un sistema encara imperant, on molta gent encara lluita per tenir-hi cabuda. L’estàtua d’Edward Colston, a Bristol, feia anys que estava lligada a processos complexos que, primer, demanaven la seva retirada i, després, la seva recontextualització per mitjà d’una placa explicativa. No es va arribar a cap solució, fins que l’esclat social la va tombar.

El patrimoni, tan valorat a Europa des del segle XIX com a representatiu d’una nació, sempre estarà barrejat amb xarxes complexes de significats, personals i col·lectius. La iconoclàstia, per tant, no és la solució global a aquest conflicte de memòria, perquè no és sinó el reflex del mateix sistema. Són canvis més profunds, els que es tornen necessaris, no només en el mobiliari públic, sinó en els discursos que repetim a les escoles, on no expliquem als més joves les assumpcions d’alguns relats, o els aspectes més perniciosos d’alguns conceptes que continuem utilitzant de manera col·loquial (ah, la beneïda Reconquesta). Des de la docència, o des de l’Acadèmia, expliquem un passat que pretenem que es neutral, i deixem que siguin altres forces les que explicitin els significats, sense ser plenament conscients que aquests tendeixen a formar part de la banda del conformisme, quan no són directament reaccionaris.

És per això que la mirada al passat ha de ser crítica, i el reconeixement dels vincles emocionals explícits des de les escoles, des dels museus. Reconèixer la multivocalitat del relat, i la complexitat inherent de l’estudi històric. No es tracta de veure la història des del punt de vista dels vençuts, perquè fins i tot al bàndol dels vencedors sempre hi ha qui en va sortir guanyant més que d’altres, i a la inversa. Hi va haver cacics indígenes que van col·laborar amb les elits criolles al nou sistema, i hi ha haver resistències pels oblidats del sistema que van anar més enllà de les barreres de la sang o la raça. En el reconeixement explícit de la construcció d’aquests relats, i la seva inspecció, podem fer lloc per un diàleg que reconegui aquests llocs pel que són: no història, sinó memòria, on sempre hi ha un component de mitificació i simplificació. Si estem disposats a acceptar l’oblit d’aquests detalls, que treuen llustre i exposen les fissures, potser aquesta estàtua mereix el seu lloc. Però si en el reconeixement del dolor aliè hi veiem raons per a la vergonya, pot ser que la plaça major no sigui el lloc adequat.

Personalment, mai van ser els herois individuals, els qui van fer la Història, sinó la gent comuna de qui hem oblidat els noms, i el dilemes dels quals van ser potser més mundans, però més identificables. Potser convé de recordar-los a ells. Potser podem fugir de la Història positivista dels homes i els esdeveniments, i buscar una història de la gent comuna, i els problemes comuns.

 

(Imatge destacada:: Indígenes misak alcen la bandera misak sobre l’estàtua tombada de Sebastián de Belalcázar al Morro de Tulcán. Compte de Twitter @marthaperaltae.)

Mikel Herrán és arqueòleg i actualment doctorant en Arqueologia per la University of Leicester. La seva tasca acadèmica estudia els espais domèstics com a horitzó de transformació social en al-Andalus. Compagina la seva recerca amb la divulgació i comunicació científica sobretot en l'àmbit d'Història i Arqueologia a través de xarxes socials, majorment Youtube (PutoMikel), on explora els vincles del passat amb el present per a presentar-los a una audiència major.

Publicacions

07 juny 2021

Fixat en bronze

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)