close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 octubre 2014
ibanal.jpg
Formigues amb llapis i pedres. Isabel Banal a Blanc sota Negre

Jordi Garrido


De vegades –i cada cop menys- hom es creua amb coses sorprenents; petits centellejos que il·luminen la perenne tenebra de la contemporaneïtat. Aquests poden manifestar-se en formes molt diverses: des d’un vídeo viral a youtube fins a un article al diari passant, com és el cas, per exposicions artístiques.

Volviendo sola / con mi carga de arroz / ¡La vía Láctea! Amb aquest haiku de Takeshita Shizuno-jo es tanca l’exposició (perdoneu per l’spoiler) d’Isabel Banal a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, (institució d’altra banda, força comentada en els darrers dies, encara que per altres per altres motius). Tornant a Banal, aquests petits versos orientals són la clau de volta que permet entendre el conjunt de la mostra– a més de donar-li títol “Via Làctea” – i posar-la en situació dins el cicle Blanc sota negre, en el que s’enllacen sis exposicions consecutives de sis artistes molt diferents però amb un nexe molt ben definit: la dona.

Si bé és cert que fenòmens com Femen, col·lectius com Sangre Menstrual o artistes com Deborah de Robertis han aportat repercussió mediàtica a una problemàtica antiga, la que versa entorn la invisibilitat de la dona, també ho és que l’avantguarda del feminisme més actiu no es troba en consonància amb aquesta imatge pública. Però, el que es busca en aquest cicle, Blanc sota negre, i en particular amb la figura d’Isabel Banal és una ruptura de tòpics, una fugida del territori hostil del debat polític i social cap a un afable paratge de serenor i tranquil·litat.

El blanc com a metàfora dels buits que es generen en el món artístic quan un es refereix a les dones com a creadores. Aquest blanc, que està sota negre en el cicle expositiu, ens remet a aquell Inside the Visible de Catherine de Zegher, que venia acompanyat del subtítol An Elliptical Traverse of 20th Century Art in, of, and from the Feminine. De Zegher proposava un recorregut femení a través l’art del segle XX, que com el riu Guadiana, anava apareixent i desapareixent de manera intermitent en funció de les artistes citades.

No obstant, tot i que Via Làctea està clarament dins un cicle creat per dones i sobre dones, s’assoleix amb èxit una normalitat molt necessària a l’hora d’abordar qualsevol debat, amb les tensions inherents que aquest pot suscitar, com és el del feminisme i el paper de la dona en societat. Aquí no trobarem la duresa del discurs de la reivindicació laboral, ni tampoc consignes en contra del falocentrisme.

Banal va néixer i créixer a un petit poble enfilat sobre les pedres, Castellfollit de la Roca, i molt probablement la particularitat topogràfica d’aquest lloc és la que ha marcat profundament el tarannà artístic d’aquesta creadora, a mig camí entre allò banal – valgui la redundància – i allò transcendental: amb els peus a terra però amb la mirada sempre al cel, tal i com suggereix el haiku que tanca “Via Làctea”.

És en aquest punt mig entre allò més transcendent i la humilitat d’allò més terrenal on s’ubica l’obra una terra elevata sobre la qual l’espectador s’ha d’inclinar per a poder veure les peces. Aquestes són, alhora, una baula important d’aquesta cadena bidireccional. Isabel Banal s’ajup a l’hora de crear les obres, ja sigui per tal de collir els llapis que després indexa en la seva obra-arxiu, com per collir pedres amb el davantal, fer un frottage dels carrers de Roma o bé per oferir una molla de pa a unes formigues treballadores a canvi de l’objecte que traginen cap al seu formiguer.

Lluny de simbolitzar un gest d’humiliació o submissió, ens trobem amb un gest treballador, humil. Els llapis, els davantals, les pedres, són elements que pertanyen a la intimitat d’una artista en qui es pot reconèixer una dimensió molt propera i realista que, posant-nos històrics, podria remetre’ns a l’escola paisatgística olotina.

El terreny de joc en aquesta partida és la mencionada terra elevata, les taules sobre les que l’espectador s’ha d’abalançar per a contemplar el fruit del treball de l’artista, per acabar alçant la mirada i trobar-se amb el haiku de Shizuno-jo. I és que, des del punt de vista de la Via Làctia de la que parlen els versos, al cap i a la fi tots som formigues, formigues treballadores que a corre-cuita anem d’un lloc a l’altre i que, a vegades – i cada cop menys – ens deixem sorprendre per petits detalls que ens fan ser conscients de nosaltres mateixos en la nostra singularitat.

Jordi Garrido intenta dedicar-se a la cultura. Des de la seva formació en història de l’art compagina les seves pulsions artístiques contemporànies amb la vessant més històrica de l’ofici, formant part del projecte de divulgació i reconstrucció històrica Barcino Oriens.

Publicacions

20 octubre 2014

Formigues amb llapis i pedres. Isabel Banal a Blanc sota Negre

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)