Quan aquest mes ens vam proposar abordar el tema del fracàs, teníem en ment la màxima de Samuel Beckett: “Tant és. Prova una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”…. pensàvem també en el seu oposat, l’èxit, i en com les pràctiques artístiques, precisament per la seva idiosincràsia, poden permetre’s recrear-se en la improductivitat o en moure’s en uns paràmetres que no encaixen en allò que a la societat s’assumeix com a símbol d’èxit.

Començàvem el mes amb un article d’Alexandra Laudo sobre un projecte, encara en procés d’Enric Farrés Duran: El viatge frustrat

Vam seguir amb una reflexió en profunditat de Sonia Fernández Pan, que també naixia de Beckett per qüestionar la noció de fracàs i les seves vicissituds i contradiccions.

Des de Llatinoamèrica, Juanjo Sáez signava un repàs al fallit sistema de l’art, del fastuós sistema muntat arran de grans biennals i opulents esdeveniments que produeixen, majoritàriament, moments de massa aparences i qüestionable calat.

Montse Badia entrevistar Ignasi Aballí, amb motiu de la seva exposició al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia , però sobretot per tractar-se d’un artista que encarna bé aquesta aproximació al treball artístic, conscient de la seva impossibilitat.

Però a mesura que avançava aquest intens mes, els més recents (i greus) esdeveniments ens han fet pensar i reflexionar sobre un fracàs molt més profund, més fosc i real com és el fracàs col·lectiu.

No volem acabar novembre amb un sentiment de negativitat. Sí; podem, com Beckett anunciava, fracassar millor, però això només es donarà si provem coses diferents per a afrontar un sistema que ens és molest. Fracassem millor, en cada capa, en cada gest.