close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 maig 2019
Fracàs de text

Ricardo Duque

VISTA ORAL:Seguint la nostra trajectòria de projectes inútils, ens han encarregat una línia editorial per a A*DESK i hem triat com a tema el FRACÀS. Potser per pura clínica, potser per aquesta resistència a acceptar determinades lògiques que semblen imposar-se des del context en el qual ens movem.

Paradoxalment hem pensat en tu, igual que ho vam fer amb l’encàrrec per a la publicació CAGADAS[i], per aquest posicionament que suposen els projectes autogestionats a no rendir-se, aquesta perseverança que no respon a lògiques neoliberals, que són les que sostenen les dicotomies èxit/fracàs. Però vaja, que tu pots plantejar-ho com et vingui en gana.

RICARDO DUQUE:Estimades, la veritat és que molaria que poguéssim fer d’això una entrevista, buscar temes més específics i a mode de preguntes, perquè d’aquí puguem filar juntes una entrevista/text interessant. El tema del fracàs es pot tractar des de moltes perspectives. En el fracàs sempre està implícit l’intent, i això és el procés, a vegades els processos són tot, i els resultats al final són tancaments de cicles. Jo en la majoria de projectes d’aquest tipus en els quals m’he ficat  —hi segueixo ficat!—, crec que es tracta més aviat de resiliència.

D’altra banda està l’espectacle del fracàs. Jo soc un fan d’aquesta branca dels mems que giren al voltant del fracàs, el clàssic epicfail.

També m’interessa pensar si s’ha de considerar o no fracàs alguna cosa que simplement no es dirigeix en el seu camí a l’èxit, és a dir, que la fi no és el que convencionalment es coneix com triomfar, i tal vegada és només així com es poden obrir nous camins, formes de fer i noves preguntes.

No sé molt bé per on voleu prendre això, però a veure si alguna d’aquestes vies us obre idees per on tirar. No sé si voleu que parlem de projectes específics i maneres de fer en les que estic involucrat o voleu que parlem sobre aquestes coses més en general, com si estiguéssim de canyes en un bar.

VO: Ric, què et sembla que això sigui més una conversa que una entrevista? El format entrevista no el manegem res bé, creiem que filant les idees que a tu et vagin sorgint amb el que nosaltres pensem pot funcionar, què opines?

RD: Sí, em sembla perfecte. Com comencem? Us agrada alguna de les idees de dalt per a començar?

VO: Quan nosaltres pensem en el fracàs, o en l’inútil, ens interessa el malguany en si, la disfunció i el desastre, no com a ensopecs en un procés d’aprenentatge, sinó com un fi en si mateix, com una postura política que defensa l’absència d’èxit, com a espai de resistència en el qual succeeixen altres coses. Creiem que ets algú que no només transita aquests espais de resistència sinó que és capaç de generar-los i continuar-los amb inusitada resiliència, amb un entusiasme que a través de l’autogestió, la reivindica com un espai real d’autonomia i que va molt més allà dels límits del pragmatisme de les lògiques capitalistes.

No havíem pensat en això de l’espectacle del fracàs, però és cert que hi ha certa estètica del loser, compartició telemàtica d’aquests epicfails. Si vols estirar d’aquest fil, per nosaltres fantàstic. En realitat ens ve de gust que parlis del que vulguis, no hi ha una fi concreta.

RD: La veritat és que aquest text, en part, conté una de les més efectives receptes per al fracàs: mostrar els processos i els budells de la deriva, intentar fer-ho de manera col·lectiva i diluir la responsabilitat, aquest virus de tot el col·lectiu. En part, en llegir el que hem escrit abans a manera de cerca i la vostra decisió de fer públic i transparent el procés, tinc la sensació de que això és ja en sí un text interessant sobre el fracàs. Què són aquests epicfailssi no draps bruts que algun «col·lega» decideix fer públics? Mostrar els budells de la creació d’això que estem fent a distància, sense rumb fix, com una conversa de borratxos en un bar en streaming.

Però l’èxit aquest, que s’aixeca orgullós a l’altre costat de la dicotomia enfrontat al fracàs, què és? Perquè les xarxes socials, la publicitat, les pel·lícules i tot el soroll visual al qual estem sotmesos estan plens d’emulacions i pantomimes d’alguna cosa que sembla estar considerat com a èxit, però a mi sincerament ni em sedueix, ni m’atreu, més aviat el contrari. Des de la meva experiència personal, crec que si el món està desbocat en un corrent regit per les normes neoliberals, el millor i més satisfactori és fer-se a un costat, i quedar-se en un d’aquests recessos que es fan entre les roques a la riba del riu. Això sí, aquestes roques cal construir-les, i des d’allí es pot veure l’espectacle frenètic des d’una altra perspectiva. Des del fracàs? Pot ser, però si el premi és entrar en el corrent i guanyar aquesta carrera, prefereixo quedar-me en aquests microhàbitats que hem construït (al costat de molta gent, sempre) i gaudir del que realment em mou a dedicar la meva «amplada de banda mental».

Dinou, publicació distribuïda durant la manifestació del 19 de juny de 2011 a Barcelona. Una publicació espontània que recollia frases, idees i converses recollides durant els primers mesos dels moviments de la plaça Catalunya (15M).

 

VO: D’alguna manera, generar aquestes dicotomies és parlar des d’una bipolaritat que dissol les multiplicitats i, que com tu bé comentes, ho aïlla del col·lectiu. I sembla que en aquesta individualitat no hi ha un context o unes condicions que afavoreixin o dificultin l’èxit o el fracàs, com si tot esdevingués des de les nostres decisions individuals i aquestes no estiguessin travessades per la classe social, el gènere, la raça… i una multitud de variants que, en combinació, afegeixen més o menys violències.

Parlar del fracàs és també posar en qüestió qui dona el valor i des de quin lloc. Tot i així, a vegades és complicat tenir la capacitat d’apartar-se per a no sentir-se atropellades per un sistema de compensacions als “bons fers”, i més quan aquestes compensacions són, en molts casos, econòmiques i determinen les nostres maneres de vida en un sistema capitalista. Però és clar que la manera en la qual ens sostenim en contradiccions que ens resulten inevitables és a través d’aquests microhàbitats o micromons des dels quals sembla possible generar, o almenys interrompre, certes temporalitats.

RD: En efecte, la vida de nosaltres els fracassats, exigeix una bona dosi d’enginy. Si les nostres conviccions i interessos més íntims (jo els dic «motors») són irrenunciables, i hem de conviure en la carrera liberal del sistema, estem constantment fent modificacions, creant nínxols que ens permetin entrar i sortir de la pista.

Peça impresa —a manera de «manifest express»— amb tipografies de plom a L’Automàtica el 2012.

 

L’èxit i el fracàs són finalment fruit d’un judici, com dieu, i és difícil que el ser jutjats no ens afecti d’alguna manera, però jo ho veig com una oportunitat de mirar des d’una altra perspectiva de forma conscient: sembla que ens veiem obligats a entrar en una carrera en la qual no volem competir per a poder llençar el que hem recollit en aquests «motors» del fracàs, però jo crec que si aquests nínxols o microhàbitats es construeixen i es reforcen a través de la reflexió, són justament espais de distensió i llibertat, que permeten entrar en la carrera amb força, treure el necessari i tornar. És a dir, m’agrada la idea de mirar la infame carrera des de la mirada del hacker. El fracàs ben portat no és una altra cosa que un bon hack del sistema.

VO: Ens agrada això del hack del sistema, que és al mateix temps un hack del nostre propi judici, com si el fracàs fos una elecció, com si no actués a manera d’una espècie d’imperatiu categòric, una espècie de disciplina autoimposada voluntàriament contra la qual hem d’aprendre a laurear els nostres fracassos, a cantar victòria a la decepció, a conquerir la frustració, a, en definitiva, habitar la contradicció sense por, ni esperança.

 

[i] Cagadas és una publicació de Vista Oral editada per Los cinco delfines que es publicarà durant el 2019.

 

Soc llicenciat a Belles arts a la Universitat de Barcelona. Després de treballar durant quatre anys en el grup d'experimentació sonora La Orquestra del Caos i gestionar el seu arxiu Sonoscop en el Centre de Cultura Contemporània, començo a treballar com a dissenyador gràfic. Mentrestant, en paral·lel, soc membre actiu del col·lectiu Joystick (2001-2007). En 2007 formem l'estudi de disseny Todojunto al costat de Tiago Pina i Andrea Gómez. Aquest mateix any fundem La Fanzinoteca al costat de Lluc Mayol i Matías Rossi. El 2011, al costat d'un col·lectiu d'artistes, dissenyadors, poetes i il·lustradors, iniciem l'associació cultural d'experimentació en arts gràfiques L'Automàtica i la publicació «irregular» *Dinou.
todojunto.net lautomatica.org fanzinoteca.net dinou.net jstk.org

Publicacions

13 maig 2019

Fracàs de text

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)