De la polarització digital a l’antagonisme post-digital. De què anava la 6a edició de la Biennal d’Atenes?

Polarització versus antagonisme

La polarització i l’antagonisme són, en realitat, forces socialment innovadores. No obstant això, potser té algun sentit resistir la fusió dels seus llegats. Segons les opinions informades d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe,¹ l’antagonisme és l’horitzó ontològic social, mentre que la polarització pertany a una mecanització conductista i cibernètica de les relacions socials: per exemple, la lògica que informa el discurs sobre les tecnologies del núvol, els protocols, els algorismes i la intel·ligència artificial. Sovint, l’auge de la comunicació digital i la tecnoanàlisi creixent passen per alt la manera en què els conflictes de la nostra època han mantingut la contínua digital reprogramació digital delsmedia, ratllant aquestes lluites de tardanes i gairebé obsoletes. La «dècada de la crisi» grega  (2008-2018) ressalta aquest pas de deux entre l’antagonisme sociopolític i la reprogramació de les interfícies de comunicació digital: un bucle innegable entre el conflicte polític i els mitjans digitals, reminiscent de la pròpia modelació d’Internet després de les motivacions secretes de la ciberguerra lliurada pels Estats Units.

L’altra cara incòmoda del virtual

ANTI, la 6a Biennal d’Atenes, es va proposar fomentar l’antagonisme en lloc de suavitzar-lo. El títol celebrava la mercantilització subjacent del prefix ANTI en la cultura (digital) de masses. La seva banalitat autoreferencial exasperava a molts, en particular a la freda labor del branding. La gràfica ANTI havia estat desenvolupada en part per Metahaven, un estudi de disseny estratègic basat a Amsterdam que opera en els sectors més capdavanters de la comunicació, l’estètica i la política. L’elecció de localitzacions sigil·loses com a seus per a la biennal –com les oficines centrals abandonades de l’empresa pública de telecomunicacions, o les sales de ball d’un hotel saquejat a Atenes– tenia per propòsit estudiar la manera en què les activitats en línia produeixen un impacte material sobre estructures físiques, persones i relacions. El fet de decidir sobre aquest tipus d’espais va suposar una sobtada inversió de temporalitats i materialitats segmentades,  o un efecte de «retorn al futur».

Algunes de les participacions més discutides en la sisena edició de la Biennal d’Atenes qüestionaven les dinàmiques irregulars entre la creació digital d’imatges i el desig físic, corporal: la pel·lícula de Daniel Keller i Jacob Hurwitz-Goodman que documenta l’activitat del laboratori d’idees The Seasteading Institute respecte al seu projecte d’illes flotants a la Polinèsia Francesa, en realitat explora el neoprimitivisme de les elits empresarials. A la pel·lícula, les estructures artificials flotants dissenyades pels Seasteaders es visualitzen gràcies a espectaculars models 3D presentats als «nadius» com a potencials etno-futurs.

The Seasteaders. Plan b.

Una altra participació polèmica va ser el cas (gairebé totalment anàleg) de Front Deutscher Äpfel, un grup d’antifeixistes alemanys que des de 2004 havia adoptat la gestalt dels partits extremistes d’ultradreta del seu país per a satiritzar i combatre l’enemic. El grup va organitzar un taller amb participants locals, centrat en com qüestionar el paper dels realities televisius locals en la normalització del nacionalisme. En un exercici de superioritat humanitària, uns quants periodistes internacionals, defensors de la sinceritat artística, van intentar demonitzar la participació del Front, alertant l’audiència internacional sobre la imminent contaminació feixista de les visites locals i internacionals a través de trobades amb el Front, vestits de negre, amb braçalets vermells i estendards estampats amb una poma!

Front Deutscher Äpfel (Photo Nysos Vasilopoulos)

L’antagonisme com la dislocació de l’arquitectura digital/analògica

L’afirmació que la confusió post-veritat i les identificacions errònies reforcen encara més la militarització de l’esfera digital és un tòpic cripto-conductista o una evitació de les potencialitats antagonistes de l’art. Així mateix, les pràctiques artístiques i curatoriales poden reinventar l’abast institucional de l’atenció tacant el continuum digital. No em refereixo només a l’espai digital, sinó més aviat a l’equivalència hegemònica entre megaestructuras digitals, plataformes, xarxes, individus i entitats físiques i nacionals.

Downer Decent Don project

La sisena Biennal d’Atenes va ser una invitació a reconsiderar el valor d’ús del «Què Collons» post-digital: els comissaris van dissenyar els lobbies de l’hotel abandonat per a fer veure que acollien un simposi imaginari de festes estranyes, comerciants, clubs, cultes i associacions esportives. Quin cony fa una tira còmica post-meme –que representa a Donald Trump com un tipus decent- en un hotel mitjà en ruïnes en el centre d’Atenes? (Aquesta és la sèrie subliminalment inquietant de J. P. Downer, Decent Don). Per què actuen els vilatans com un culte càrrec en el treball de Panos Sklavenitis? Què fa un gat taxidèrmic (Ceiling Cat d’Eva i Franco Mattes) damunt dels escriptoris dels sis economistes emprats per Peng! Collective en Civil Financial Regulation Office? En suma, com poden distorsionar el substrat de la nostra cultura digital unes materialitats i unes relacions no-anticipades?

Panos Sklavenitis Cargo  (Fotografia Nysos Vasilopoulos)

Ceiling cat Eva & Franco Mattes

Qüestionar el nihilisme post-irònic requereix trencar la seva cadena d’equivalències recalibrant la reciprocitat afectiva entre les coses i les persones. Si volem substituir aquesta post-ironia per unes formes encara més inquietants de mimesi, haurem de redissenyar l’espai que separa les trobades digitals i físiques, no fer una crida a favor d’una sinceritat arbitrària i una empatia incondicional.

Vegeu AB6 en https://anti.athensbiennale.org/en

Dorota Gaweda & Egle Kulbokaite. Young Girl Reading Group  (Fotografia Nysos Vasilopoulos)

Linnea Sjoberg – Salong Flyttkartong  (Fotografia Nysos Vasilopoulos)