close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 abril 2019
Metafísica Futura

Armen Avanessian

Els següents passatges pertanyen al meu pròxim llibre, Future Metaphysics (Polity, 2019), que es proposa reafirmar la importància de les grans categories metafísiques (substància i accident, forma i matèria, vida i mort, etc.) per al present, i donar-los un gir inesperat. Però, què passa si la idea d’accident, per exemple, hagués de prendre en consideració els nombrosos tipus de fallades tècniques, les caigudes i les crisis –des de l’economia a l’ecologia, des de les catàstrofes tècniques als col·lapses socials– que es filtren en la nostra cultura i ens proporcionen titulars diàriament? Podem continuar usant aquest concepte tal com va ser concebut tradicionalment, quan el risc i l’atzar s’han convertit en part de la pròpia substància del nostre món, buidant així de significat la distinció entre substància i accident? Fins a quin punt estem presenciant un retorn al pensament teològic (desig) en les ideologies actuals de transhumanisme, desmaterialització o immaterialitat promogudes des de Silicon Valley? I, finalment, respecte al tema de A*Desk d’aquest mes, podria ser que no només estiguéssim vivint en un temps bàsicament nou (digital), sinó que el propi temps hagués canviat de sentit en funció del temps digital?

El llibre consisteix en una sèrie d’aforismes més llargs, independents encara que connectats, dels quals aquí en presento quatre.

ANORMALITATS, O QUAN LES EXCEPCIONS SÓN MÉS COHERENTS QUE LA NORMA

En l’època de l’algoritme, les desgràcies que una vegada van ser accidentals s’han tornat substancials. En els camps més diversos, observem anomalies que han mutat per a convertir-se en (a)normals i que porten una mesura adequada d’inestabilitat als sistemes cibernètics (entre ells, els de control social) la capacitat del qual per a crear ordre ja havia estat reconegut en el passat.

Això transcendeix amb escreix la idea de la «fallada tècnica» com a manera de producció accelerat, celebrada en els cercles de Silicon Valley sota el lema «Mou-te ràpid i trenca coses». Com escriuen Jussi Parikka i Tony D. Sampson, «En la pràctica, els programes escrits per hackers, spammers, creadors de virus i aquells pornògrafs decidits a redirigir els nostres navegadors cap als seus continguts han problematitzat la desitjada funcionalitat i el desplegament de sistemes cibernètics».Si fins al 40% de tots els e-mails amb els quals ens bombardegen avui dia són spam–i van acompanyats de contingut pornogràfic, virus, etc.– realment no podem parlar aquí d’anomalies (enteses com a desviacions de la norma més o menys insignificants). Bregar amb l’spam–creant filtres de correu, emprant escàners antivirus, instal·lant bloquejadors d’anuncis pop-up, etc.– ha passat a ser una part «normal» del nostre ús d’Internet, una a-normalitat.

Igual que l’spam i els virus informàtics són elements de la nostra vida digital quotidiana, també hem de comprendre l’economia derivativa d’alta freqüència –que opera sota el paradigma del digital– en termes de les seves «fallades tècniques» (igual que hem de comprendre la nostra política en termes de la suposada anomalia del refugiat). Aquí no estem tractant amb ovelles negres o amb els cignes negres de Nassim Taleb, és a dir, amb esdeveniments extrems més o menys improbables, sinó amb el que Elie Ayache, metafísic de mercat i comerciant de volatilitat, descriu en el seu llibre El cigne negre. L’impacte de l’altament improbablecom una nova normalitat. A-normalitat.

TEOLOGIA DE LA DESMATERIALITZACIÓ

No hi ha pensament fora de la metafísica; no hi ha cap pensament no-metafísic. En el seu lloc existeix molt pensament filosòfic dolent, o imprecís, no només per part de filòsofs acadèmics professionals, sinó també, i especialment, allà on les categories metafísiques romanen implícites, sense ser estudiades. Com a exemple d’això últim, considerem la quantitat de debats dedicats a les tecnologies digitals que revelen sospitoses pressuposicions metafísiques fins i tot per la seva elecció de terminologia. «Xarxa» i, especialment, «núvol» són dos d’aquests conceptes fal·laços o ideològics que oculten la base material de tota computació. N. Katherine Hayles ha escrit un llibre sobre «la manera en què la informació va perdre el seu cos» (How We Became Posthuman),i Ed Finn ha observat que «El fet que els algoritmes sempre hagin de ser implementats per a ser utilitzats és, en realitat, la seva característica més notable. En ocupar i definir aquest punt mig difícil, els algoritmes i els seus col·laboradors humans interpreten nous papers com màquines culturals que uneixen ideologia i pràctica, matemàtica pura i humanitat impura, lògica i desig.» 4

Però massa sovint, les plataformes materials i els materials utilitzats estan ocults, com si pogués existir un software pur sense un hardware. Allà on l’estat actual de la tecnologia no va acompanyada d’un nivell adequat de reflexió filosòfica, podem observar una obsessió per repetir dualismes metafísics antiquats, com el de forma enfront de matèria, o ment enfront de matèria. El corrent filosòfic d’eliminar tot allò material –encara que també existeix el mecanisme d’exclusió oposat, amb els materialistes reincidents descartant la importància de tots els components immaterials o mentals– es coneix com a «idealisme» des dels temps de Plató, però sobretot des dels neoplatònics (com Plotí), per a qui tota vida (incloent la vida material) és el resultat de les idees mentals. I avui dia, nombrosos ideòlegs de l’algo-catedral (Ian Bogost),la passió espiritual de la qual (per les dades) és a penes menys intensa que la dels teòlegs medievals, repeteixen els mateixos símptomes idealistes sense saber-ho.

«Ignorar» els aspectes materials de la nova tecnologia resulta especialment convenient per a aquells que es beneficien de les relacions de poder i explotació subjacents. (L’objecció més clara la formula Friedrich Kittler, qui va declarar fa diverses dècades que «no hi ha software»). El que era veritat fa uns segles –en l’antiga societat negrera d’Atenes, o en la religiosa Edat mitjana– continua sent veritat en l’època del capitalisme de monopoli no-feudalista amb Google, Facebook, Amazon i companyia: la nostra ignorància respecte als fonaments materials del «núvol» o amb el que respecta al que es denomina erròniament treball immaterial, no només pesa a cada individu, sinó que afecta a la nostra societat com a conjunt. Les plataformes digitals, també, només són possibles gràcies a l’explotació de recursos materials: els recursos naturals (silici per als microxips, cobalt per a les bateries d’ions de liti etc.), els recursos físics de les persones que les desmunten, munten i instal·len i, finalment, els recursos de tots aquells que les usem i consumim.

La ideologia de la immaterialitat o la desmaterialització és filosofia de butaca al servei d’aquells que governen en l’actualitat. Aquí, com a tot arreu, hi ha una connexió entre el que és metafísicament erroni i el que és políticament erroni.La metafísica dolenta sempre serveix a la política dolenta.

GOOGLE NOW DEMÀ

«El temps és diners», resa el lema de la modernitat obsessionada pels diners. El mètode de producció i lliurament just a temps (JIT, per les seves sigles en anglès) és el somni d’una modernitat industrial que reacciona de manera immediata i exclusiva a demanda. Fora de la producció d’objectes o mercaderies, en àmbits com la indústria financera especulativa, els inversors d’alta freqüència es gasten bilions a canvi de mínims avantatges de temps; l’astúcia que impliquen uns pocs mil·lisegons feta realitat gràcies a connexions de fibra òptica d’alta velocitat. Per ventura l’empresa que encarna la nova economia digital no ha basat aquesta obsessió per uns presents cada vegada més curts en el nom mateix d’una de les seves aplicacions més avançades, Google Now?

Amb el seu programa AdSense i l’algoritme que l’acompanya, Google ha aconseguit allò que Ed Finn encertadament descriu com «cosificant el contemporani.L’objectiu és presentar-nos amb els anuncis més precisos i prometedors en el nostre aquí i ara, utilitzant dades nostres obtingudes amb anterioritat (interessos, preferències, localitzacions, etc.). Darrere d’aquest interès per l’ara, en canvi, ja no està el present sinó el futur més immediat, una versió pervertida del que J. G. Ballard va anunciar una vegada com a «ciència-ficció per als pròxims cinc minuts». Google Now «promet organitzar no només les temporalitats presents sinó les del futur pròxim dels seus usuaris. Ens suggerirà quan hem de sortir per a arribar a la nostra pròxima reunió, en funció del trànsit que trobarem, i creant un sistema d’alarmes íntim i personal, entrecreuant dades públiques i privades.»

Si seguim el títol del llibre de Finni ens preguntem què volen els algoritmes, la resposta serà allò que Google suposa que és el nostre desig secret, és a dir, ajudar-nos perquè finalment puguem deixar d’haver d’estar sempre decidint (sobre) l’aquí i ara present. Des de llavors, els algoritmes han «traspassat el llindar entre predir i determinar, passant de dissenyar a construir estructures culturals».

Però el pas entre la predicció i restricció és molt curt; en paraules de Google Now (i per sempre?): «La informació precisa en el moment precís. Vegi targetes amb informació útil que necessiti al llarg del dia, abans fins i tot de demanar-la».

 

PREDICCIÓ – PREVENCIÓ – APROPIATIU

Ja va sent hora de distingir entre les formes històriques de control (és a dir, els esforços per controlar el futur) i les formes digitals que trobem en el present i que trobarem en el futur. En termes gramaticals, podem formular la qüestió com l’alternativa entre entendre «el control del futur» com una frase amb genitiu subjectiu o genitiu objectiu; en altres paraules, si nosaltres controlarem el futur o si el futur ens controlarà a nosaltres.

Del passat, coneixem el concepte de predicció com a vaticini sobre el que passarà, és a dir, com una mirada essencialment neutra des del present respecte a un futur al qual ens haurem d’adaptar. L’apropiatiu està determinat de manera més clara i, al mateix temps, més negativa. Aquí, una valoració negativa i la voluntat d’evitar l’avenir van de la mà. Si temem que en el futur passin coses dolentes, hem de canviar-les o començar per impedir que passin.

 

Allò apropiatiu–que és precisament l’oposat a l’evitació preventiva d’una profecia negativa, encara que les dues sovint es confonguin– segueix una altra lògica temporal. Veiem aquesta petita –si bé molt subestimada– diferència respecte a la forma més coneguda d’apropiació, i la primera a aparèixer en la consciència general. La guerra preventiva lliurada per l’administració de George W. Bush –elevada, per primera vegada, a l’estat d’a-normalitat–, contrària a la retòrica oficial de la prevenció, no ha conduït a la pau sinó precisament a la situació profetitzada que va prometre evitar de manera profilàctica. O, per a modificar una cita de Karl Kraus sobre la psicoanàlisi: La «guerra al terror» és la malaltia política per a la qual ella mateixa se’n considera remei.

Tots els dibuixos són de l’il·lustrador i assagista Andreas Töpfer; la seva col·laboració duradora amb Avanessian va conduir al llibre Speculative Drawing (Paradiso, 2018) al qual pertanyen aquestes imatges.

 

1 Jussi Parikka i Tony D. Sampson, «ON ANOMALOUS OBJECTS OF DIGITAL CULTURE. An Introduction», Academia.edu, 2015. Available online here.

2 Elie Ayache, El cigne negre. L’impacte de l’altament improbable, Paidós, Barcelona, 2012.

3  N. Katherine Hayles, How We Became Posthuman, University of Chicago Press, Chicago, 1999.

4 Ed Finn, What Algorithms Want: Imagination in the Age of Computing, The MIT Press, Cambridge, Massachusetts, 2017.

5 Ian Bogost, «The Cathedral of Computation», The Atlantic, 2015. Disponible online aquí.

6 Friedrich Kittler, There is No Programari, Ctheory, 1995. Disponible online aquí.

7 Ed Finn, op. cit.

8  Ibíd.

 

Armen Avanessian va néixer a Viena. Es defineix a si mateix com a estrateg del discurs, activista de publicacions i creador de plataformes. Basat a Berlín, es va formar en els camps de la filosofia, la teoria literària i les ciències polítiques a Viena, Bielefeld, i a París amb Jacques Rancière. És professor universitari a Europa i els Estats Units. Fundador de la plataforma de recerca bilingüe Spekulative Poetik, des de 2014 és editor de l'editorial Merve de Berlín. Des de 2017 ha organitzat una exitosa sèrie d'esdeveniments sota el nom Armin Avanessian & Enemies a Volkbühne Berlin. És un escriptor prolífic que compta amb més d'una dotzena de llibres publicats, alguns dels quals han estat traduïts a l'espanyol: Miamification i Realisme Especulatiu sortiran al maig de 2019, publicats per l'editorial espanyola Materia Oscura, i Aceleracionismo, publicada per Caixa Negra (Buenos Aires). En anglès també ha publicat Metanoia (Bloomsbury) i Irony and the Logic of Modernity (De Gruyter), per citar algunes obres.

Publicacions

08 abril 2019

Metafísica Futura

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)