Glossari asincrònic

El temps biològic (és un temps d’espera permanent)

El temps del cos, el de les cèl·lules, el de la vida, és un temps inundat d’esperes, de transicions, de processos permanents. No entén d’impuntualitats, tot i estar marcat pel ritme circadiari, no hi ha pèrdues ni guanys i, en conseqüència, no té pressa ni necessita gandulejar. El temps biològic xoca amb aquesta concepció que ens acompanya des de la revolució industrial i que no deixa lloc a l’espera, a la parada, al repòs, perquè s’associen amb la improductivitat, amb la impossibilitat d’atendre el ritme frenètic i incansable de les màquines. Des del punt de vista de l’esdevenir biològic, no hi ha pèrdues de temps, no hi ha judicis de valor i no hi ha comptabilitat. El temps del cos es confronta, dins el capitalisme, amb el temps maquínic.

Simultaneïtat

La simultaneïtat a la qual ens aboquem mitjançant la ubiqüitat connectiva ens fa tenir l’experiència diferents realitats temporals i espacials en un mateix espectre vital. És a dir, podem fer dues coses alhora barrejant online i offline, escoltar dos sons provinents de fonts online o offline diferents, transportar-nos, mitjançant l’internet o l’IRL, a través d’indrets remots i allunyats entre si, etc. No és la simultaneïtat un record del que anomenem viatge astral, en el qual es pot divagar conscientment pel somni, activant la capacitat de raó que se’ns suposa només disponible en vigília? Aquesta capacitat de connectar online i offline ofereix un espectre d’experiències noves que, fusionat amb la idea del cos de dades com a reflex o representació d’un cos, ens aproxima al concepte de ser transpecífic. La persona es torna, mitjançant la capacitat de tenir l’experiència de diferents realitats en un moment i mitjançant la transformació en altres ombres del seu propi ésser, com la del cos de dades binàries, en un ésser transpecífic, en una mixtura d’espècies híbrides entre cables, pells, pantalles, pèls i satèl·lits.

Un nou temps (un nou món)

Un canvi de paradigma experiencial, com ara la possibilitat de viure simultàniament dues realitats que se succeeixen al mateix temps en llocs diferents, o en el mateix lloc en diversos moments, implica també un canvi d’experiències i una evolució dels sentits cap a una nova comprensió d’aquests. Així mateix, implica un canvi de mitjans, un canvi de dispositius i un canvi de les subjectivitats que aquests envolten. Fa falta una nova concepció de la idea de temps que acompanyi la simultaneïtat actual, les possibles capes de superposició digital que superen avui qualsevol època passada.

Delay

Com a éssers transpecífics entravessats per les màquines mediadores de telecomunicacions, vivim en la inestabilitat constant de la connexió, la latència, el delay, el tall i el glitch. L’error es filtra per diminuts orificis del nostre cable connectat i ho fa, al contrari del que podem pensar, en silenci i total discreció. No percebem el delay evident de l’enviament de missatge sinó que hem forjat una consciència d’immediatesa en un món condicionat pel delay. Per això, la construcció de la idea de vida híbrida entre l’online/offline està sustentada en una fal·làcia: les pròtesis tecnològiques ens permeten atendre més estímuls al mateix temps i això ens fa més semblants a allò maquínic, aprofundint en la transpecificitat agencial. No obstant això, juntament amb una major consciència de simultaneïtat en el context digital, es produeix un xoc major en relació amb el retard: si el temps industrial capitalista va imposar la puntualitat com a única forma d’ús temporal en les societats monocròniques (les societats del nord global), la conseqüència d’això era la demonització del retard, de l’espera i de la impuntualitat per ser pèrdues de capital. Tot i això, el delay està permanentment present també en les dinàmiques maquinals, i obliga la paciència, la desincronització i l’adequació als altres múltiples ritmes (biològics i no biològics). Paradoxalment, doncs, a través de la imposició d’un ús permanent de la tecnologia digital i de la xarxa en un context de tancament, ens han retornat les experiències d’espera (com les que teníem amb els primers mòdems, o els primers skypes), i estem re-aprenent el delay. Potser convé proclamar el següent imperatiu: és urgent reivindicar la fallada tècnica i humana, perquè revela l’artificialitat de la perfecció i la impossibilitat de la sincronia permanent. Una imposició sobre la diversitat agencial temporal que potser durant els anys anteriors hem tingut oblidada.

Imposar (l’espera digital)

Rebre un correu i, tret que es tracti d’una urgència (si fos aquest cas, trucaries), deixar passar unes hores, fins i tot algun dia, per rebaixar la pressió, per desaccelerar la interacció, per resoldre algunes qüestions intermèdies abans de donar resposta. Encara que no sigui una manera de procedir gaire popular, la intencionalitat que hi ha al darrere és una certa pedagogia, una certa necessitat de reprendre el control del temps respectant els temps propis. O almenys iniciar el debat sobre què són aquests temps propis, si hi coincideixen, i què és el que ens empeny a l’abisme de la immediatesa. Una de les majors barreres per a la comprensió real i efectiva de la digitalització és precisament que no arribem a experimentar la velocitat de processament de la informació, ja que és massa ràpida per a la nostra percepció sensorial. Encara que, curiosament, l’impuls elèctric que fa funcionar el nostre cos té també temporalitats externament imperceptibles pels nostres sentits, el bit se’ns resisteix, i la velocitat de la llum remata aquesta distància entre l’ara humà i l’ara maquínic. Per això, per aquesta relació problemàtica amb la immediatesa, que sovint es tradueix en una urgència permanent, en una desesperació (literalment, “negació de l’espera”), en una associació malèfica entre immediatesa i eficiència, sembla urgent començar a imposar una deliberada espera digital-humana. Perquè quan és la màquina la que la genera, també sorgeix la desesperació, però la fallada tècnica és la millor i més utilitzada excusa per justificar la necessitat d’aquesta espera.

Sobre el Glosari Asincrònic (objectiu deliberadament inconclús)

La fi última del GLOSSARI ASINCRÒNIC és reservar un temps específic per a l’exploració artística i teòrica de la possibilitat d’adopció de la simultaneïtat com a forma temporal associada a l’anarquia, per ser transversal, per sustentar-se en el suport mutu, per ser antagònica a la consecució, a l’ordre de prioritats, a l’hegemònic i, essencialment, per oferir-hi espai al divers.

Es presenta com un procés vocacionalment obert. Ha de quedar clar que no pretén ser un manifest contra-tecnològic, sinó més aviat una crítica a determinades formes d’imposició tecnològica que atempten contra el cos, contra la vida, contra nosaltres, les dones.

Ens proposem proclamar l’asincronia, l’arrítmia i la impuntualitat com a formes de resistència a favor de ritmes menys globalitzants, més subjectius, fruit d’una consciència de les multitemporalitats i d’una integració d’aquestes.

[Imatge destacada: Llançament de cohet espacial de SpaceX a Cabo Cañaveral, Florida, EEUU. Foto d’Arnau Rovira Vidal.]