close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 maig 2013
google-glass.jpg
Google Glass i el panoptisme

Eduardo Pérez Soler


Molta atenció mediàtica ha despertat Google Glass des que l’empresa de Mountain View va anunciar la disponibilitat d’aquest dispositiu per als desenvolupadors a principis de 2013. Des d’aleshores, Google ha impulsat una ambiciosa campanya mediàtica -que inclou, entre altres coses, suggestius vídeos difosos a les xarxes socials-amb l’objectiu de convèncer de les bondats del seu nou artefacte.

Deixant al marge el “bonrotllisme” hipster que desprenen els vídeos de Google, un no pot deixar de sentir-se fascinat per les ulleres desenvolupades en els laboratoris de l’empresa nord-americana. Després de tot, resulta molt atractiva la possibilitat de comptar amb un ordinador per vestir que, d’una manera subtil, ens permeti disposar d’una versió enriquida de la realitat percebuda per la nostra mirada. Perquè això és, en el fons, Google Glass: una peça d’indumentària que afegeix capes d’informació a l’univers que percebem.

Quan aquest dispositiu es generalitzi entre nosaltres, veurem com la nostra relació amb les màquines es farà encara més estreta. I això passarà perquè les aplicacions de les tecnologies digitals mòbils -connectivitat, geolocalització, immediatesa d’accés a la informació-, amb les que ja hem pogut experimentar gràcies als smartphones, comptaran amb una interfície que s’integrarà millor al nostre organisme i que ens permetrà tenir la sensació que la nostra relació amb la tecnologia adquireix un caràcter cada vegada més natural.

És probable que les ulleres de Google ens facin sentir que tenim un major domini sobre la realitat. No obstant això, també poden convertir-se en un instrument de subjecció per a nosaltres. Al cap i a la fi, el fet d’estar connectats tot el temps ens converteix en una font d’emissió de dades -sobre els nostres gustos, els nostres actes, sobre les nostres idees- que poden ser utilitzats amb finalitats polítiques o comercials. I, a la llarga, això pot derivar en una restricció de les nostres llibertats individuals.

De fet, cada vegada es van perfeccionant més les tecnologies que es valen de la informació alliberada en les xarxes socials per a exercir un major control sobre els ciutadans. A principis d’any, The Guardian va fer públic un vídeo de l’empresa de tecnologies militars Raytheon, en el qual un dels seus investigadors explicava el funcionament de Riot, un sistema d’anàlisi de comportament individual basat en informació obtinguda de xarxes socials com Twitter, Facebook o Forsquare.

Gràcies a aquest software, Raytheon pot elaborar perfils molt detallats de qualsevol persona, amb informació dels seus amics, dels llocs que freqüenta i de les activitats que realitza. El sistema és tan refinat que fins i tot pot predir els comportaments dels subjectes. Però el més inquietant de Riot és que realitza els seus perfils a partir d’informació que les persones ni tan sols saben que han fet pública, com les coordenades de les imatges que prenen amb la seva smartphone.

Podem imaginar un futur en què els policies es passejaran pels carrers lluint les ulleres de Google. No obstant això, aquests policies probablement no les utilitzaran per protegir-se del sol, sinó que les faran servir per obtenir informació sobre els ciutadans amb els quals es creuen durant les seves rondes. Gràcies a un sistema de realitat augmentada, podran accedir als antecedents penals d’aquestes persones o, simplement, tindran la possibilitat de saber si es tracta d’immigrants sense papers. Sembla un deliri d’escriptor cyberpunk? Potser. No obstant això, el desenvolupament de les tecnologies actuals ens permet pensar que aquest futur seria plausible.

Eduardo Pérez Soler pensa que l’art –com Buda- ha mort, encara que la seva ombra encara es projecta sobre la cova. No obstant, aquest fet lamentable no l’impedeix seguir reflexionant, debatent i escrivint sobre les més diferents formes de creació.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)