Parlem Marcià

Des de fa anys he centrat part de la meva recerca i treball en el mashup, un dispositiu que funciona com una juxtaposició d’idees, però també en les seves arrels amb les nocions de sobre-identificació, el ritual i revolta.

Per a posar-ho més fàcil ens acostarem a ell per la part musical, no en va el mashup s’ha guanyat un títol propi com a gènere.

En tots els casos es busca reapropiar-se d’un llenguatge i se li dóna la volta amb major o menor encert estètic i conceptual, però el mashup és perillós perquè evidencia que la indústria musical està, com menys, esgotada. Cal matisar llavors que no es tracta d’un remix o d’un sample, encara que com a formalització té la mateixa arrel: inserir un element característic i recognoscible dins d’un altre. El mashup musical, conjuga els dos elements (remix i sample) integrats alhora. Bé tinguem la veu de subjecte 1 d’una banda i la base de subjecte 2 per un altre, o bé tot junt. Neix com una manera de tergiversació en la qual s’hibriden cançons descaradament comercials per a ressaltar la baixa qualitat o, almenys, la poca varietat del producte mainstream.

Com sabem, no té perquè tenir una estructura clàssica de presentació-nu-desenllaç, es reforça en assemblar cançons per a formar amb elles una cançó nova completament diferent i de significat autònom. Si pensem en aquests elements com footage, el resultat és més que aparent, aconsegueix dotar d’un altre significat o almenys unificar a elements altament connotats. Una obra d’imatgeria que juga en la mateixa lliga del que critica, que li dóna la volta amb el seu mateix llenguatge i que si no parem esment (fins que una part d’aquest Frankenstein ens fa clic al cap i reconeixem l’original) passaria per la nova cançó de l’estiu.

Si per a Lyotard el postmodernisme és la mort del gran relat únic a favor de de les petites narratives fragmentades, el crític Hiroki Azuma proposa la idea de la Gran Base de dades, on podrem trobar infinitat de combinacions a la nostra disposició per a suplantar aquest gran relat, i abandonar per sempre aquesta idea del descobriment o de l’originalitat per a abraçar la idea del remix infinit. 

Podríem entendre llavors el mashup com un sigil que opera en la realitat (o en la gran base de dades) engolint-lo en un sistema ritualístic; per a la màgia del caos el canvi de paradigma màgic és essencial per a la transformació, fi en si mateix del sigil, que construeix símbols contraposats del que es vol aconseguir i també subvertir una realitat anterior.

És interessant com a més, a través d’aquesta subversió al propi capitalisme, es construeix un sistema que cíclicament escapa de les pràctiques que tracten de resistir-lo i criticar-lo mitjançant l’assimilació del mainstream de la cultura alternativa, i en l’última dècada, en el sentit contrari, com ha passat amb el hyperpop. Podríem comentar aquí que el capitalisme és la gran màquina del desig que constantment compleix els sigils col·lectius.

Un bon exemple del paradigma de sigil-remix és el fil que ens porta des del discordianisme  a la constant fuita ritual a través d’accions màgiques de subvertir el sistema per part del culture jamming.: l’any 1957 dos amants de les bromes i de l’absurd del sud de Califòrnia s’ajunten per a perpetrar una de les falses religions amb més adeptes del segle passat, el discordianisme.

Malgrat haver-se concebut des de la contradicció, el culte a Eris, la deessa del caos, Discòrdia per als romans, arrossega fins avui una profunda influència en la contracultura per trobar-se en el culte un discurs anti-hegemònic i contestatari: reivindica el caos, la confusió i la incertesa. No és fins que Robert Anton Wilson (àlies RAW), parla d’ells en la seva triologia The Illuminatus!, el primer volum del qual s’edita en 1975, quan la popularitat de la falsa doctrina repunta. Recupera als discordians representant-los com les forces que operen en les ombres salvant-nos dels mals corporativistes. El text és la pedra angular en molts fenòmens sorgits de l’escena underground i RAW és elevat a una espècie de guru per als moviments relacionats amb els activismes que neixen des de la informàtica i internet. Durant els 1980s la protocomunitat hacker es comença a interessar per aquest moviment i a crear subdivisions dins del discordianisme dels 1960s. El terme hacker acaba guanyant una popularitat tremenda amb el boom de la WWW en el sistema de representació de Hollywood i els mass media, però, dins del substrat nerd que el suporta, el seu ús és aplicat a repensar les seves bromes com a interrupcions de la realitat, una espècie de T.A.Z. en la vida i que té un encuny propi: reality hacker, associat a moviments d’activisme anticapital i a pensaments neopsicodèlics i pseudoficcionals com els de Terence Mackenna. 

Tornem a trobar-nos amb el salt de paradigma màgic i amb la intervenció de la realitat. 

En el culture Jamming, com a part activa de la pràctica artística, tant associada a la disposició màgica del capital cultural com de la subversió al sistema, el fil conductor és principalment ironitzar sobre la naturalesa homogènia de la cultura popular o majoritària i transmesa pels mitjans de comunicació. També, en algun cas, se l’ha associat amb el concepte de guerrilla de la comunicació, ja que s’oposa al govern i/o a altres poders, així com a l’ordre establert. Els seus objectius s’especifiquen com segueix:

• Passar-ho bé fomentant en els altres a fer el mateix a costa dels corrents socials que prevalen.
• Reviure el sentiment de sorpresa i fascinació sobre el mitjà que ens envolta, inspirat sovint en l’ambigüitat intencional d’una tècnica, que estimuli la interpretació personal i el pensament independent.
• Demostrar contrastos entre imatges, pràctiques o actituds, i les realitats o percepcions negatives dels objectes; normalment l’objectiu és oposar-se i ridiculitzar l’estructura monolítica de poder del govern, les corporacions i/o les religions.
• Provocar interès en el combat cívic i evitar l’exclusió social.

En definitiva, un comunicat important de subvertir el sistema de l’ordre hegemònic imperant és sobreidentificar-lo amb el símbol per a després poder executar la seda transformació.

En la meva pràctica artística he abordat aquesta constant de diferents maneres, des d’una performance col·lectiva (Poptlatch bingo, Matadero, 2015) on es va executar un bingo-Dj session a base de mashups, a la intervenció de màquines d’Arcade amb vídeos que ens parlen de la perversió (Gilles de Raid, 2020) i la fuita de les identitats en línia rebatejades com a Comunitats Temporalment Autònomes (Caosmotropia, CentroCentro, 2018). 

Part important d’aquest dispositiu de pensament màgic es va desplegar en Escorxador sota el programes de residències amb Teratoma (2019), una performance en línia a través del hoax que va acabar fagocitant a la realitat a través dels seus propis mitjans, generant expectatives i desitjos per un producte inexistent (una beguda energètica, fetitxe del turbocapitalisme).