Haver fet un lloc on…

Al comissari d’exposicions li està passant el que hauria passar-li al director d’una entitat bancària. Que quan li pregunten quina és la seva professió, moltes vegades respon amb incomoditat. Tant per haver d’explicar freqüentment en què consisteixen les seves funcions per a aquells que desconeixen aquesta figura del context artístic com per ser una mena d’autor a través d’altres i de manera explícita, ja que no existeix encara tal cosa com el comissariat sense artistes i sense obres d’art. Encara que ara se li digui comissariat a la selecció d’uns materials determinats al voltant d’un objecte d’estudi. Des d’aquesta perspectiva, un bibliògraf també entraria en la categoria.

A causa del poder i la representació d’autoritat de certs subjectes o posicions comissarials, la figura general del comissari ha passat de ser una entitat que reclamava el seu propi estatut (i una veu pròpia) dins d’un context laboral, a ser vist com una mena d’entelèquia cultural que treballa amb la plusvàlua simbòlica -i no només- de l’art. És potser a causa d’aquesta qüestió de la plusvàlua (assenyalada per Peio Aguirre recentment) que molts comissaris senten el pudor que no senten els directors de banc en enunciar en veu alta que la seva pràctica intel·lectual deriva, en un primer instant, del treball de tercers. Li succeeix a més al comissari que, per molt que citi a Foucault i manegui amb més o menys facilitat les seves teories al voltant del poder, ell mateix corre el perill constant de representar i afavorir els vèrtexs d’un sistema jeràrquic que existeix. I que ho fa dins d’un territori -l’artístic- que presumeix en nombroses ocasions d’exercir resistència cap a un règim de poder que igualment retro-alimenta.

Potser aquest comissari procliu al rubor tingui en ment invectives com les de Daniel Buren quan critica la conversió de l’artista en intèrpret i la del comissari en autor, reclamant més (macro) esdeveniments comissariats per artistes. Com si un artista fos “menys comissari” en ocupar aquesta funció o com si el productor cultural multitasking no existís des de fa anys en contextos més humils que els que freqüenta Buren. Potser aquest comissari a qui li pesa el comissariat és conscient també que la seva latent posició d’autoritat deriva de l’hegemonia cultural del discurs dins de les pràctiques culturals i de la seva historiografia.

Passa que aquest comissari va a una exposició com Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró. Exposició en la qual la figura del comissari és capital, Manuel Segade per ser més concrets. També la de l’equip d’investigació i el de la pròpia fundació en ser un projecte en retrospectiva que exigeix moltes hores d’arxiu per presentar una línia de temps discontínua amb una història parcial del primer espai català dedicat a l’art emergent abans que aquesta noció ni tan sols existís. Per les sales d’aquest espai han passat més de 500 artistes, 30 comissaris i més de 250 exposicions. S’entén des d’aquest material ingent la pertinència -fins i tot legitimitat- d’una acció comissarial explícita que no es pot permetre els sentiments de culpa que genera qualsevol elecció per tot el que aquesta exclou.

El fet que una institució decideixi, al cap de 35 anys, generar una retrospectiva que legitimi la seva pròpia història, el seu present i el seu futur, no és una cosa nova. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró participa d’ aquesta voluntat autoconscient de desempolsar arxius per restaurar el capital simbòlic de i a través del pretèrit artístic. Servint-se a més d’una actuació comissarial que no vol jugar a fet i amagar amb l’espectador. És aquí on aquell comissari propens al rubor es troba amb una segona sorpresa, a punt de superar la de la pràctica comissarial de l’autor amb principi d’autoritat: el poder d’un display que no es manifesta a través de la retòrica de l’invisible. Però la sèrie de mòduls al llarg de l’exposició se serveix d’una estratègia per poder envair l’espai com ho fa. I aquesta és la situació particular d’un display que també és obra d’art, creat per un artista i no per un dissenyador tafaner. Un sistema modular -el de Xabier Salaberria -que en la seva exhibició explícita descarrega, però, l’arquitectura original de l’edifici de Sert. I que ens recorda que fa dècades eren possibles i més freqüents aquest tipus d’interferències. Quan les obres d’art encara no havien rebutjat la seva condició auràtica i quan el comissari no tenia per què ruboritzar-se perquè ni tan sols tenia una funció o un nom concrets.