close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 abril 2020
«Hi ha forces polítiques que pretenen desmantellar el finançament de l’art públic». Entrevista amb Theodor Ringborg

Martí Manen

Theodor Ringborg és el director artístic de Bonniers Konsthall. Estava a punt de presentar la seva tesi doctoral a Goldsmith University a Londres quan es van imposar les restriccions per viatjar. Les seves pròximes exposicions inclouen mostres individuals amb Ann Böttcher, Lawrence Abu i Cooking Sections. A més de nombrosos llibres i antologies, Ringborg ha publicat, entre d’altres publicacions, a Cabinet Magazine, Mousse, Artforum i Ran Dian.

MM: Ets el director artistic de Bonniers Konsthall, un centre artístic que ha començat a canviar la seva estructura recentment per dividir responsabilitats. Com a director artístic, quines són les teves obligacions? Pots ocupar-te de les qüestions estructurals?

TR: La idea és anivellar l’organització. Som tres directors, dos directors executius i un director artístic, que sóc jo. El meu camp d’activitat és tot allò que té a veure amb el programa, les exhibicions, els artistes i l’enfocament general que donem a aquest treball.

Recentment hem vist una onada de controvèrsia que envolta els espais artístics: s’han investigat juntes, s’han posat demandes per la repatriació d’objectes, s’han qüestionat patrocinis i s’han plantejat qüestions dels drets dels treballadors culturals i qüestions d’ètica en matèria d’exhibició. Ens hem organitzat de manera en què tots tres puguem treballar junts les qüestions estructurals aportant a més a més els nostres camps d’especialitat, l’art, les finances i RH. Esperem que això ens ajudi a fer una institució millor per aquells que hi treballen, i per aquells amb qui treballem, sobretot els artistes, i també pel públic.

Escrivint al bell mig de la pandèmia del corona, puc dir que aquesta estructura ens ha sigut inestimable a l’hora d’assegurar el benestar de tothom que treballa a o amb Bonniers Konsthall, i també el de la nostra audiència.

Theodor Ringborg. Foto: Jean-Baptiste Béranger

MM: El Bonniers Konsthall ha tingut una trajectòria d’art internacional, però també s’ha centrat en el context local. Defineix aquesta doble direcció el programa d’exhibicions, i més concretament, la tipologia de les exhibicions?

TR: Sóc el director des del setembre, així que m’acabo d’estrenar. Històricament, sí, Bonniers Konsthall ha definit el seu programa com a “internacional” per una banda i com a “local” per l’altra. Jo no estic tan interessat en aquesta delineació, el que ens preocupa són els discursos i els problemes rellevants aquí, i si els pot abordar millor algú que viu a prop o no, això depèn.

MM: Trobo molt interessant parlar més de discursos que de geografia. En part, aquest tipus de plantejament exigeix un tipus de confiança per part dels usuaris del centre d’art, ja que la manera de treballar, parlar i debatre al respecte necessita temps: les exposicions són part de la redacció de la ideologia, i la criticitat hi apareix de vegades de manera subtil, o gairebé com un manifest en altres ocasions.

TR: Ho has de segmentar una mica en freqüències diferents i definir el propòsit i les polítiques de cadascuna. En altres paraules, explicar què és el què intentes fer a partir de diverses exhibicions al llarg de molts anys, i què és el què intentes fer amb aquesta exposció en concret. Una exposició en particular et permet implicar l’audiència d’una manera concreta i el programa sencer d’una altra manera. Hi ha un parell de pràctiques artístiques que participen en la realitat que les preocupa i com que són propositives, em situen com a espectador en la relació adequada al seu tema. A través de les seves exhibicions singulars, ens donaran una oportunitat per treballar, parlar i discutir el seu art i el tema que ens ocupa. Però si podem considerar la seva nova manera de treballar un nou tipus de realisme social, cap allà es a cap a on es dirigirà el programa, i aquesta és una conversa totalment diferent.

I també tenim un panorama més ampli, i és que, de moment, a Suècia i a molts altres llocs, hi ha forces polítiques que pretenen desmantellar el finançament de l’art públic. Sobretot, ara hi ha un partit polític influent que s’oposa obertament a l’art contemporani. Crear i ensenyar art modern s’ha tornat, doncs, un projecte polític. Vaig escollir treballar a Bonniers Konsthall perquè és un lloc amb una posició única, sense lligams, per dir-ho d’alguna manera, a la regulació i la influència política, que pot tenir molt de poder.

MM: En el cas de Bonniers Konsthall parlem d’un centre d’art privat amb una de les famílies més poderoses (els Bonniers) recolzant el projecte. Com funciona pel que fa a la llibertat? Els teniu en compte a l’hora de programar?

TR: Tenim una gran llibertat. Molta més que a altres centres, més inclús que els grans museus, que tenen la declaració d’intencions dictada pel ministeri de cultura. La junta participa en el millor sentit, dialoga sobre l’art i el seu paper en la societat, però no al nivell de prendre decisions sobre què és el que mostrem i com. Això depèn única i exclusivament de mi.

MM: L’altre dia comentàvem dels centres artístics que no són pas museus, dèiem que el llenguatge de la institució (o el llenguatge rxpositiu) pot ser, d’alguna manera, complicat o enganyós pels visitants. Com es pot abordar aquesta necessitat d’una idea de la institució que es pugui reconèixer? Com es pot qüestionar?

TR: Sí, al que ens referíem quan vam parlar era a que de vegades es considera a Bonniers Konstall un museu. Ho veiem en la manera en què alguns plantegen allò que fem, i per la nostra envergadura i els nostres recursos, ho entenc. Actualment estem traçant una trajectòria en la qual quedarà clar que som una kunsthalle que escull no adherir-se als principis de mostres pròpies de museus. No tinc res en contra dels museus per se, però el «museu» està dominat per la disciplina de la història de l’art i pel discurs de l’art en sí on l’obra d’art es situa com a nucli, com a objecte de mostra, crítica i contemplació. Això és un concepte d’Azoulay, i implica que el principi i el fi de tot el coneixement de «l’objecte» és el seu lloc a la galeria i el seu lloc a la història de l’art. A mi m’agradaria treballar amb l’art d’una manera en què estigui menys subjecte als seus precedents en la història de l’art (els problemes de la historia de l’art haurien d’estar bastant clars), i no haver de tornar a ells com a punts de referència o fins i tot respectant els vincles que els uneixen. Potser no sigui tan sorprenent pels meus antecedents i el meu doctorat en cultura visual que cregui que l’art pot ser un punt de partida i que el debat no ha d’acabar o ser restringit necessàriament per l’objecte d’art. La «imatge», per dir-ho d’alguna manera, no és el telos ni l’únic objecte d’investigació.

MM: Hem fet la vista enrere cap a moments previs de crítica i anàlisi institucional, des de la confrontació fins a la interiorització de la institució, i ara cap a una reformulació dels conceptes principals. El món havia canviat per convertir-se en una xarxa ràpida i invisible basada en el creixement permanent dictat pel capitalisme. Però ara tot s’ha detingut; els temps del corona. Portem anys parlant de la necessitat de passar més temps pensant en com alentir el sistema. Però, ara mateix, al bell mig d’una crisi vírica global, sembla difícil visualitzar el futur. De sobte, «generositat» s’està tornant una paraula molt important.

TR: En una conversa amb en Fred Moten, em va dir que ell només «intenta fer el bé». Potser ara mateix tot sigui tan senzill com això. Perquè el què és interessant és allò que precedeix aquesta ambició, preguntar-se què és bo i com es fa. Jo diria que això ens ha situat en un camí interessant.

 

 

 

 

Director d'Index Foundation a Estocolm, comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)