Fills de Youtube

Buenos Aires, circa 2010. Algunes mostres de Joaquín Aras, Santiago Rei, Maruki Nowacki i altrxs ens porten de retorn a una època d’or dels espais d’artistes, el lloguer barat, les xarxes socials que regalimaven innocència i l’economia de plena ocupació. Com era l’art abans de l’empresonament de Kim Dotcom i la destitució de Dilma Rousseff? Segons una escriptora de ficció distòpica, no sabíem que el futur estava molt a la vora.

El món als vint anys pot ser només una curadoria del món, una retall capritxós i de baix pressupost sobre el real. En alguns casos, aquest retall post-adolescent i maleït acaba per configurar una estètica o fins i tot un corrent de mercat. Però abans d’ingressar en el pantanós terreny de l’estètica és convenient considerar que el començament de la dècada va significar (per a les ànimes més permeables al pensament màgic llatinoamericà) el preludi de 2012: el preludi de la fi del món.

El 2010, quan Néstor Kirchner encara estava viu, el món no s’havia acabat i a Buenos Aires era possible llogar un apartament petit per cent cinquanta dòlars, vaig visitar la galeria Rayo Lazer per primera vegada, als meus tendres vint anys. En realitat no era necessari moure’s fins a la galeria que funcionava en una casa del barri de Colegiales per a veure les obres d’artistes com Juan Matías Killian, Jesica Bianchi, Mario Scorzelli, Franco Ferrari o Nicolás Sarmiento. Les obres, les fotos dels artistes fent pogo o prenent lavandina, els flyers de mostres amb títols com Los herederos de la mierda podien veure’s per Flickr en un context molt més professional que el de Fotolog (la xarxa social que fins a aquest moment havia predominat). Gràcies a aquest cub blanc anomenat Flickr, l’experiència en visitar la galeria podia arribar a ser molt més sensorial, una cosa comunitària, borratxa i performativa.

Al maig del 2011 la fira arteBa va realitzar una inèdita Marató de performance al seu auditori. Rayo Lazer havia complert un any com a galeria i el seu ben recorregut camí de l’heroi els va portar a participar tant de la marató com del segment jove de la fira mateixa. Van presentar, entre altres coses, un Concurs de Ball Mutant: un torneig de colles de ball en el qual el staff de la galeria oficiava com a jurat. Daniel Alva, un artista que m’havia convidat a txitxa peruana en la meva primera visita a Rayo, havia impulsat gairebé sense voler la seva pròpia colla de ball anomenada Choclito al costat d’artistes com Lala Ladcani i Inés Efron. El grupet era una convivència multidisciplinària de noies i nois amb roba de segona mà, barrets de palla i les lletres que conformen la paraula CHOCLITO brodades a l’esquena. Després de la seva presentació a la fira d’art, els grans del Choclito van continuar agitant la sinergia de la festa, la coreografia i l’acudit fàcil en altres espais institucionals com la residencia Mundo Dios o el Centro Cultural San Martín.

Maruki Nowacki, una de les integrants de la colla, va inaugurar aquest mateix any Los truenos no lastiman. La instal·lació, feta sobre la base de tuits escrits durant el 2011, s’escampava en una nova galeria anomenada El Sendero del Espíritu Libre. El petit espai vidrat es trobava dins del Patio del Liceo, un conglomerat de localets bastant cool que originalment havia estat la primera escola femenina de Llatinoamèrica. La mostra era una disposició fantasiosa de frases com “fills de Youtube” escrites en metall sobre sorra al terra i una peixera d’aigua estridentment turquesa i tèrbola amb fotocòpies al voltant. Los truenos no lastiman va ser curada per Juan Matías Killian qui, independitzat ara de la confraria de Rayo Lazer, dirigia El Sendero al costat de Paula Duró, Julián Puyal i Marina Fages.

El Sendero del Espíritu Libre, al costat d’un altre espai anomenat Isla Flotante, havien estat els únics llocs capaços d’albergar una de les meves activitats d’aquell moment. Un projecte prou inadequat com per a encaixar impunement en el context: un duo anomenat Ramera Homosexual amb el qual cantàvem sobre les bondats de la ingesta d’almívar de llet. Va ser a l’any següent a Isla Flotante, l’única galeria d’aquest relat que encara existeix, que Joaquín Aras va inaugurar Quiéreme tender.  En aquest espai semi abandonat i amagat en un dels barris més privilegiats de la ciutat ocorrien festes, degustacions de milaneses, lectures de poesia, bat mitzvahs i mostres d’artistes curades per altres artistes. Quiéreme tender va estar curada per Daniel Alva, el nostre proveïdor de txitxa peruana i co-fundador de Choclito. Consistia en dues rentadores, situades i enceses enmig de l’espai, que en el seu tremolor s’ajuntaven i se separaven al ritme d’una llista de cançons que incloïen Love me tender d’Elvis Presley i un vídeo amb fragments de pel·lícules de Hollywood on parelles habiten el perillós espai romàntic en el quotidià espai de la bugaderia.

Després d’haver infectat amb imatges de les tortugues ninja el patrimoni simbòlic local, Rayo Lazer compleix la profecia del 2012 i es dissol. Però quan un món s’acaba en comença un altre, i l’atomització del raig va permetre que immediatament després un dels seus fundadors, Mario Scorzelli, obrís Immigrante Galeria al costat dels artistes Cotelito i Gala Berger.

Aquest mateix any, a gairebé quaranta quilòmetres del centre de Buenos Aires, Santiago Rei, Guido Contrafatti i Juan Matías Álvarez van inaugurar Lujo, calma y voluptuosidad a Militantes Galería. L’obra de Santiago Rey per a aquesta mostra consistia en un bust del llavors difunt president Néstor Kirchner, l’ombra projectada del qual dibuixava un perfil de l’ex mandatari tan fantasmagòrica com fidel. El bust es va viralitzar l’any següent després de ser exhibida a arteBa en el polititzat estand de Militantes, però l’imaginari de l’ultralocal desbordava l’obra de Rey. Militantes era una galeria situada en el llunyà Gran Buenos Aires, a la localitat de Manuel Alberti; assistir a les inauguracions implicava més d’una hora de viatge amb tren i una disposició aventurera a abandonar temporalment la ciutat. Potser per la seva ubicació perifèrica, el seu pati repoblat o la seva condició de llar, la galeria va mantenir intacte l’afable halo comunitari durant tot el seu funcionament. A través d’aquest projecte, potser el més improbable dels esmentats en aquest article, la seva directora Sol Severina va acollir algunes primeres experiències d’artistes que no haguessin trobat un altre refugi per a la fragilitat del dionisíac estadi de l’experimental.

El discurs del comunitari, fins i tot el de l’amistat i la diversió, mai és res de nou pel que fa a galeries curades per artistes. De fet, constitueix una de les virtualitats latents que ressonen com una nota constant en els passadissos de l’art contemporani porteny. Una narració que en molts casos comença amb un grup d’amics prenent vi i esdevé en una espècie de gentrificació interna, de camí de l’heroi de la galeria jove destinada a la bona il·luminació i l’èxit.

Però en lloc d’abraçar l’apocalíptica teoria que les formes de professionalització i el capitalisme arrasen amb gairebé tot, és esperançador intentar desxifrar les particularitats d’aquest murmuri col·lectiu que viatja per senderes, illes, raigs i militàncies. Aguditzar la percepció per a entendre els fils que conformen les xarxes socials com a conductors d’un murmuri persistent que es repeteix a través de generacions d’artistes, com a rius subterranis de lava que marquen el pols de petits planetes. Un murmuri igni, orquestrat segons la idea que només l’amistat salvarà el món.

(Imatge destacada: Jesica Bianchi, s/t (2010))