close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 setembre 2013
IMG_9140.jpg
Història d’unes escales. Polipoètica a Istanbul

Les revolucions són plenes de líders, metàfores, màrtirs, consignes, i també de poesia. Les revolucions en l’època de les xarxes socials mouen a gran velocitat tota mena de històries en imatges encoratjadores, commovedores i agitadores, que escampen i multipliquen tota mena de missatges que són interpretats i de vegades imitats pels seus receptors arreu del planeta.

Aquesta història comença a Istanbul, la ciutat turca on al mes de juny van començar els enfrontaments violents entre la policia i els manifestants en defensa, en principi d’una zona verda, i al final dels drets dels ciutadans a manifestar-se, expressar-se i esbargir-se lliurement.

La historia de les escales comença quan a finals del passat agost un senyor pinta dels colors de l’arc iris una llarga escalinata en una de les moltes pendents que pugen per Cihangir direcció a la plaça Taksim. Aquest senyor que es diu Huseyin Cetinel, participa del moviment LGTB (Lesbian, Gay, Transgender, Bisexual), i té 64 anys, i diu que les va pintar “per veure la gent somriure”. La història continua quan uns altres senyors, amb intencions totalment divergents de les del primer senyor, repinten les escales de color gris. Aquests senyors no tenen nom, vesteixen normalment un uniforme fosc, i responen a les ordres d’algú que sí que té nom, el primer ministre Erdogan. Seguint la història arriba el torn de les imatges digitals circulant a gran velocitat per la xarxa i portant arreu la indignació per aquest to gris ciment tant trist; simultàniament la reacció: les escales de colors es comencen a reproduir primer per tot el barri, després per tota la ciutat i després a la capital Ankara, i a d’altres ciutats com Izmir. D’entrada les brotxes grises intenten desfer la feina feta per les brotxes de colors, però al final renuncien. Quan fa pocs dies vaig passar per les escales, les primeres que el senyor Cetinel va pintar i després repintar amb l’ajuda d’una petita mulitud, ell seia i prenia un çay tranquil·lament, mentre la gent es feia fotos amb els colors de fons.

En les revolucions hi ha enfrontaments físics -6 persones han mort a Turquia des del mes de juny a causa de la violència-, i hi ha enfrontaments poètics, metafòrics, però igualment transcendents en termes d’expressió política.

Aquesta història no és la revolució, és un apèndix de les moltes històries que circulen pels carrers i per la xarxa i que parlen dels colors i dels seus significats, de lluita política i de la lluita poètica, i sobretot del grau de llibertat amb que aquests significats de colors poden de circular. Les batusses als carrers d’Istanbul continuen, i les intencions del Govern no semblen haver canviat pas. Tampoc les voluntats de moltes de les persones que s’han manifestat per la llibertat d’expressió al llarg d’aquests mesos. A dia d’avui conviuen a la ciutat escales pintades per espontanis, la inauguració de la XIII Biennal i la violència policial als carrers, uns pintant d’un color i els altres d’uns altres.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’… Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Media Partners:

close