close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 febrer 2021
Ifema, reticle i gos

Joaquín García

El diumenge 1 de març de 2020 es clausurava la 39a edició de ARCOmadrid al recinte firal d’Ifema. Havia estat una edició estranya per les notícies que es rebien des d’Itàlia, on una estranya malaltia arribada de la Xina estava causant contagis i morts. Havia estat el tema de conversa principal durant la setmana escassa que dura la fira; sobretot, comentaris irònics sobre els italians, que ja se sap, i bromes a costa del raret de torn que, en els primers dies, va gosar utilitzar una mascareta. En general tots ens vam saludar, besar i abraçar com havíem fet des de sempre en rebre les visites als nostres estands.

Amb prou feines 15 dies després es va decretar el confinament de tot el país al mateix temps que els contagis superaven els d’Itàlia. Tancats a les nostres cases, amb dolor i por, en un silenci desconegut a la ciutat, sabíem del món exclusivament a través dels mitjans de comunicació. I així vam veure a tota la premsa nacional la fotografia de l’hospital de campanya que es va instal·lar a Ifema el 23 de març. En poc més de 20 dies, el pavelló va passar d’allotjar la mateixa fira d’art que coneixíem des de fa 40 anys a produir una imatge aterridora que semblava sortida d’una pel·lícula distòpica.

«L’hospital més gran d’Espanya» era la frase més repetida. «Construït en temps rècord». Primer al pavelló 5 i després al 7 i al 9, això és, els tres que precisament venien fent-se servir per a ARCO en les seves edicions regulars o de màxima extensió. 1300 llits, 100 posats UCI i tot ampliable per si fos necessari més del que fora. Els espanyols demostràvem la nostra capacitat organitzativa per a donar-li la volta a la realitat i muntar un hospital on una mica abans hi havia art contemporani, igual que, a penes un mes abans, havíem vist fer als xinesos amb un gest de superioritat (quan, òbviament, aquesta malaltia era cosa dels altres, a nosaltres no ens anava a passar això…). Ara també ens enfrontàvem a l’espant d’un espai de gairebé 10000 metres quadrats i més de 10 metres d’altura ocupat per llits.

L’elecció d’Ifema es justifica per motius evidents: l’existència d’un edifici buit i disponible, la seva situació física integrada en un sistema de comunicacions, les possibilitats funcionals dels pavellons. Així, el 7 i el 9 es prefereixen abans que altres perquè compten amb canalitzacions subterrànies que permeten portar oxigen a cada llit. Una dada inicialment pràctica que, de sobte, s’omple de l’horror de les implicacions. Llavors recordem que Ifema ja havia servit altres vegades per a donar un servei d’emergència: quan va rebre els cossos recuperats de l’accident del Spanair o de les víctimes dels atemptats de l’11-M.

Al mateix temps que aquesta imatge, va arribar la retòrica pròpia del temps de guerra: batalla contra el virus, hospital de campanya, estratègia de lluita. El que ens estava passant va deixar de ser la vida habitual per a ser el que hi ha abans de la tornada a la normalitat, que no és ni el que era abans i ni això de sempre. En un moment d’excepció, el llenguatge deixa els seus usos habituals per a prendre nous significats, però és el record de l’ús anterior el que (en connectar l’abans amb l’ara) ens fa ser conscients de l’excepcionalitat que estem vivint.

El tipus d’estructura a la qual pertany Ifema és la creació icònica de l’arquitectura del moviment modern. És l’anomenat «contenidor»: un edifici bàsic, en aparença depurat gràcies a l’ús del formigó i l’acer, sense elements decoratius que el vinculin amb una sola funció determinada i, per tant, adaptable a qualsevol finalitat. Neteja de formes, usos infinits. Són resultat i símbol de la modernitat. Per tant, no és d’estranyar que la mateixa construcció serveixi (malsons de l’arquitectura tardocapitalista apart) per a un poliesportiu o una biblioteca, per a un aeroport o per a un teatre. Per a un recinte firal o per a un hospital. Una llegenda urbana diu que l’edifici de la Facultat de Ciències de la informació de Madrid es va projectar inicialment per a ser una presó.

Rosalind Krauss va escriure que el reticle és l’estructura bàsica de l’art del segle XX. Per a la crític d’art, aquesta forma «[…]anuncia la voluntat de silenci de l’art modern […] la seva hostilitat respecte a la narració[…] gira l’esquena a la naturalesa». És «antinatural, antimimètica, antireal», «en la monotonia de les seves coordenades, el reticle serveix per a eliminar la multiplicitat de dimensions d’allò real […]» (R. Krauss, L’originalitat de l’avantguarda i altres mites moderns, 1985). Per tant, no és estrany que aquesta formació de llits ens recordés immediatament a una obra d’art. Gairebé podria haver estat una performance a càrrec d’algun artista que participés a la fira. Un projecte especial. Un esdeveniment d’ARCO dels que surten a la premsa. Una d’aquestes peces de les quals es comenta el preu o et pregunten que com es ven (una partitura? instruccions sobre paper?). De les quals s’afirma amb seguretat que això no és art. El mateix podria haver passat amb altres de les imatges que van aparèixer als mitjans en aquests dies. Recordo especialment una fila de bombones d’oxigen inquietantment ordenades.

El terror apareix a vegades en unir dues imatges que no haurien d’estar juntes. Javier Marías ho descriu a Totes les ànimes, quan el personatge del coix Alan Marriott parla del seu gos, que té una cama amputada i que, en la seva companyia, no crida tant l’atenció com ho faria si caminés al costat d’una noia perfectament sana. L’horror, diu, depèn «en bona part de l’associació d’idees. De la conjunció d’idees. De la capacitat per a unir-les. Vostè pot no associar mai dues idees de manera que li mostrin el seu horror, l’horror de cadascuna d’elles, i així no conèixer-ho en tota la seva vida. Però també pot viure instal·lat en ell si té la mala sort d’associar contínuament les idees justes. Per exemple, aquesta noia que ven flors davant de casa seva. No hi ha res terrible en ella, per si sola no pot infondre horror. Al contrari. Resulta molt atractiva. És simpàtica i amable…. Però aquesta noia pot infondre horror. La idea d’aquesta noia associada a una altra idea pot infondre horror. No ho creu? Encara no sabem quina és la idea que falta, la idea adequada per a infondre’ns-ho».

 

Joaquín García Martín: madrileny llicenciat en Geografia i Història per la Universidad Complutense de Madrid professionalment ha col·laborat amb diverses institucions dedicades a l'art contemporani a Espanya. Va ser membre del col·lectiu Doméstico. Va ser director de la galeria Helga d'Alvear. El 2012 funda garcía galeria que dirigeix fins al 2020. També entrevista a artistes a la sèrie de podcast “Hablar normal y corriente” per a la web de l'editorial Caniche.
Foto: Jesús Ubera.

Publicacions

22 febrer 2021

Ifema, reticle i gos

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)