close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

novembre
Internacionalització

Glòria Guso

Cada vegada que se celebra un dels grans esdeveniments internacionals de l’art contemporani es revifa el debat de la internacionalització de l’art espanyol, generalment a causa de l’escassa presència d’artistes espanyols en aquest. “Per què no hi som?”, “Per què no es fixen en nosaltres?”, “Aquí també hi ha bons artistes” i laments similars es publiquen durant alguns dies o setmanes en la premsa generalista i especialitzada, tothom té alguna cosa a dir sobre aquest tema, en comentaris en les xarxes socials o en converses d’inauguració més o menys informals. Les respostes solen agrupar-se en dues línies argumentals bàsiques que tenen en comú subratllar la falta de suport, de mitjans, de finançament, però difereixen en la manera d’enfocar el problema. Una es resumeix en què “cal sortir més”, és a dir, anar fora perquè s’assabentin que existim i que fem coses dignes de ser vistes. En aquesta línia, organismes públics i fundacions privades subvencionen la mobilitat internacional dels agents espanyols i de les seves obres, perquè vagin a formar-se, a exposar, a vendre i a guanyar experiència fora, o destinen fons perquè es pugui convidar a agents estrangers a venir i veure el que hi ha aquí.

S’acostuma a obviar que no són pocs els actors espanyols de l’art contemporani –artistes, comissaris, productors, gestors…- que estan fora, que operen a i des d’altres països i que la majoria de vegades són la cara visible d’això que es vol dir “art espanyol” a l’exterior de les fronteres de l’Estat i que  s’hauria, potser, de definir què és i a qui li interessa que això es concreti i es promogui. Aquesta mateixa premsa que es lamenta i fa recomptes a l’obertura dels jocs olímpics de l’art es fa poc o cap ressò de les exposicions internacionals en les quals participen els espanyols la resta del temps. S’omet també que molts i moltes dels quals han marxat ho han fet gràcies a aquestes beques de mobilitat internacional i que han decidit no tornar per diverses raons, però entre elles sempre està el major dinamisme d’altres escenes culturals en les quals s’han plantat. Tornar a què?, aquesta és la qüestió, si parlem en termes professionals.

L’altra versió de la resposta té a veure justament amb això i posa l’accent a la necessitat de millorar les condicions de producció i d’exposició de l’art contemporani in situ, aquí. Deixar-se de recomptes i d’ingerències polítiques amb objectius aliens a l’art i permetre que el sector cultural es dinamitzi, experimenti i innovi. Promoure les diferents escenes locals perquè creixin i puguin generar interès més enllà dels límits de l’àmbit local, pel que fan i no pel que representen com a marca nacional. Perquè marxar sigui menys una necessitat o una obligació i més una decisió personal motivada per una altra cosa que la precarietat estructural d’un sector artístic molt poc autònom que sempre mira a fora des de baix.

Aquest número dedicat a la internacionalització ha comptat amb els testimoniatges en primera persona de quatre d’aquests agents que viuen, o han viscut, fora. Els seus textos aporten contingut a la discussió sobre la necessitat, o no, d’internacionalitzar l’art contemporani espanyol, des de l’experiència d’haver emigrat i d’haver vist com es funciona en altres llocs. L’article de Barbara Cueto enfoca cap a la tensió entre la dimensió global de l’art contemporani, hiperconnectada i hipermòbil, i les pràctiques profundament arrelades d’alguns dels projectes artístics que se solen citar com a exemples interessants a nivell internacional. Són exemplars, precisament, perquè escapen a l’homogeneïtzació de discursos i de pràctiques a les quals sembla haver conduït la globalització de les arts visuals des dels anys setanta en la seva pitjor versió: la del capital, la franquícia i la falta total d’ètica. Reivindicar altres maneres de fer, uns altres temps i altres discursos des del comissariat, la producció i la mediació pot ser el camí a seguir per a pastar el capital simbòlic que està en joc.

Cap aquesta via apunten els textos de Cristina Garrido i de Rafa Barber Cortell, advocant per una relocalització que doni sentit al que es fa i al que es diu. La Cristina parla des de la pròpia experiència de la formació acadèmica en una de les escoles prestigioses de Londres per les quals sembla que cal passar per a pretendre a una carrera global. És una experiència que es prolonga gairebé naturalment en un període de més o menys precarietat professional i econòmica, tot per l’art, fins que una s’adona que pot desenvolupar el seu treball sense la pressió de l’èxit allí on se senti més còmoda, traient-se de damunt l’haver d’exercir d’ambaixadora o de banderera d’etiquetes nacionals. Si l’èxit ha d’arribar, ja sap on trobar-me. Recorrent a la ficció, Rafa Barber Cortell imagina un futur distòpic en el qual viatjar barat ja no és una opció i en el qual l’escena global hiperconnectada i hipermòbil deixa de ser interessant perquè només uns pocs hi poden participar. Partint de la paradoxa del reconeixement en el lloc d’origen que no arriba sense haver emigrat, la pregunta és què passaria si tornessin tots els que han marxat. En aquest relat, les escenes locals es nodreixen de les experiències diverses de tots els retornats, donant lloc a pols creatius i discursius que acaben atraient l’atenció d’aquest món exterior al qual es volia pertànyer. No hi ha interès possible sense desinterès?

Que no tot és tan perfecte fos també ho diu Oriol Nogues des de París. Reivindicant la sinceritat, el seu article exposa les contradiccions que es plantegen a l’artista emigrat a l’hora de presentar-se professionalment com a individu racional i coherent en tot moment, però també en assistir a terribles meltdowns a les xarxes socials i donar suport des de la distància per compromís, pel que  pugui passar. Es pot sortir de l’obligació de mantenir la faç pel bé de la representació col·lectiva? Són els afectes i la sinceritat l’antídot a la competició constant en el món de l’art?

Aquestes quatre aportacions, així com unes altres que he pogut recollir en el marc d’un treball de recerca més ampli, s’allunyen del que es defensa habitualment des de les instàncies responsables de la política cultural, tant la interior com l’exterior. Els agents del sector espanyol de l’art contemporani no reivindiquen més Marca Espanya ni més soft power, ni tan sols un etiquetatge nacional del que fan, sinó millors condicions de treball i de formació, major reconeixement professional i més autonomia.

Poder sortir, si volen, sentint-se recolzats per un context interessant amb el qual mantenir el diàleg i no haver de marxar per desgast, a començar de nou en llocs on la competició pot ser fins i tot més ruda. La conclusió és que cap debat que afecti l’art contemporani espanyol pot fer-se d’esquena als agents del sector, tampoc el de la internacionalització.

Tema del Mes

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)