close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 febrer 2012
Ironia, pictòrica, per al segle XXI

Verónica Escobar Monsalve

En un context d’imatge i velocitat, la pintura segueix transitant després de la seva repetida i anunciada mort. Preguntar sobre el paper de la pintura significa, també, analitzar qui domina la imatgeria actual, com barregem passat amb present i quins desitjos econòmics apareixen entre pinzellades.


Francesch reprèn la Història de l’Art (amb majúscules): Picasso, els retrats de la reialesa, Velázquez i l’art Pop amb Warhol i Basquiat. Al seu costat, incorpora una tirallonga de personatges anònims de la fauna urbana, com grafiters, estrelles del rock i dones de la neteja, a més de celebritats de la cultura popular, des de Frankenstein, Lola Flores, Bob Esponja, fins als Clicks de Playmobil. Tots ells reflectits amb una estètica propera a la publicitat i el món del còmic, però a través d’una tècnica completament convencional d’oli sobre tela. El resultat suggereix més una invasió de l’espai pictòric per part d’anuncis publicitaris que una exposició de llenços pintats. Aquesta indiscreció hauria de respondre a alguna cosa més que un simple caprici, normalment. No obstant això, si parlem de personatges contemporanis -reals i ficticis- retratats en pintura i penjats a la paret d’una galeria, la qüestió es complica una mica, sobretot al relacionar-los amb personatges i elements propis de la història de l’art. La pregunta és, davant de què ens trobem?

A primer cop d´ull, aquesta barreja de registres, el passat glorificat de la història de l’art i la banalitat quotidiana del present, resulta com a mínim xocant. El primer impuls és el de pensar en la publicitat, buscant el significat culte i la marca que pretén al·ludir. En lloc d’icones actuals, veiem marques i referències a l’oci i la moda. En cap moment ens plantegem que igual que la justícia o l’àguila -elements iconogràfics presents en infinitat d’edificis públics del món- aquestes icones, podrien amagar elements al·legòrics propis del món actual. Encara que es tracti de Homer Simpson, aquest podria definir o al·ludir un aspecte de la vida com l’entenem avui en dia, sense necessàriament passar a ser un eina en mans dels creatius d’una agència de publicitat, entestats a vendre’ns alguna cosa més.

Acceptem que la iconografia d’obres mestres pugui ser Art i al mateix temps pugui ser utilitzada com a imatge dins de la publicitat i els mitjans de comunicació. Les obres de Picasso, Velázquez, Warhol i fins i tot Basquiat, gaudeixen d’aquest doble significat. Depenent del context, aquestes icones, tal com passa amb imatges emblemàtiques com la Gioconda, poden ser una mostra de la pintura dels grans mestres o una al·lusió capitalista i tergiversada d’una marca, o fins i tot una al·legoria disfressada de broma publicitària. Ja no resulta xocant aquest ús indiscriminat de les icones del passat com a material divertit per a les campanyes publicitàries del present.

No obstant això, aquesta doble existència es reserva només a allò que ja es pot considerar part del passat. Les icones actuals es veuen limitades al seu ús publicitari, incapaces de demostrar la seva vàlua com a elements partíceps d’obres art. La societat contemporània poques vegades mira a la pintura per plasmar les imatges que la defineixen. A la sala d’exposicions, l’art pictòric és només un convidat acceptable si és una expressió abstracta dins d’un marc conceptual habitualment reservat per els espais del cub blanc. Lluny estem d’un pintura figurativa que jugui amb els registres que presenta la societat. Potser l’únic exemple de veritat sigui la pintura de la cultura pop, el regne de Warhol i Basquiat. Encara que avui en dia qualsevol intent de fer el mateix queda immediatament qualificat d’apropiació d’una tècnica i una estètica del passat, d’alguna manera desmereixent l’obra que s’ha creat, i impedint el naixement d’un estil independent i actual.

Una altra part del problema, és que des de fa anys, els responsables de recollir i plasmar les icones socials i culturals són els mitjans de comunicació. Aquests tenen el control sobre la difusió i la creació dels referents iconogràfics que produeix la nostra societat. La iconografia que abans presentaven els llenços dels grans pintors -aquella que s’ha gravat en el nostre inconscient-, ha estat traslladada, adoptada, mutilada i integrada forçosament en una cultura consumista, també a nivell visual, que els reprodueix incessantment a qualsevol lloc on puguin ser impresos o projectats.

El mateix passa amb els personatges anònims de la societat contemporània. Aquests no solen ser objecte de l’art, a menys que siguin retratats per la lent d’una càmera. Policies i dones de la neteja, i fins i tot soldats, no són elements sobre els quals la pintura té per costum reflexionar. La responsabilitat d’inventariar la realitat ha estat atorgada a la fotografia, si es tracta d’un acostament realista. Però si el retrat no és realista, tornem a trobar-nos de nou dins el món de la publicitat.

Les obres de Francesch, arran del seu aparent atreviment per contradir la lògica artística actual, obren, per molt poc que sigui, terreny per a la pintura. Als seus quadres, l’art pictòric es presenta com a mitjà d’expressió i suport per a la iconografia de la nostra època. Veiem a cada quadre les influències que han marcat la vida de l’artista, aquelles que la meitat de nosaltres també compartim. En conjunt, representen la seva visió de la societat actual, sintetitzada en figures de contorns clarament definits i colors brillants. Però encara que la mostra estigui subjecta a aquest concepte global, cada quadre destaca en si mateix, escapant de ser un exemple il·lustratiu. Amb mordaç ironia i, capa rere capa de significat, són plens d’estranyes trobades i insòlites reunions que insten a revisar l’estat actual del món, però sempre amb humor.

Cada un dels quadres suposa una mostra visual del que veiem cada dia als carrers i els mitjans de comunicació, temes que defineixen i qüestionen el valor de la vida al segle XXI. Revisions dels mestres com “Un Rincón familiar”, on Dora Maar, musa de Picasso, ens presenta la seva sala d’estar, plena d’al·lusions a la cultura del cànnabis i un peculiar retrat de Frankenstein. O “Mentira Cochina”, que reuneix a una voluptuosa Senyoreta d’Avinyó i un Pinocchio una mica obscè. Satírics retrats de la reialesa, substituïts pels Senyors de la cultura pop, Warhol i Basquiat, amb perruca rossa inclosa. Referències a la cultura barcelonina i els seus venedors de cervesa -tota una icona entre les masses de la nit-, a “Una de Paqui”, que demostra el poder al·legòric dels elements contemporanis. Un cert homenatge al graffiti i l’art urbà amb “La Clase de graffiti”, on un policia contempla un “gamberro” mentre acuradament dibuixa a Dora Maar a l’estil cubista de Picasso, fent veure que els artistes de l’esprai són justament això, artistes.

Francesch es centra en la vida contemporània amb humor, fent-la una mica més fàcil de digerir, d’analitzar. Alliberada del pes negatiu que solen generar a la portada d’un diari, aquí es mostren com a eina per fer riure i divertir, alhora que ajuden a comprendre les malformacions que ha creat la nostra cultura visual. Això té com a resultat un retrat del present xifrat sota una barreja de simbolisme i consumisme, on els personatges deixen de ser marques per esdevenir al·legories que construeixen la realitat que ens envolta.

Si ho pensem detingudament, aquestes estranyes reunions entre personatges com a la “Vieja friendo huevos” on introdueix un Homer Simpson amb barret de cuiner al costat del personatge de Velázquez, no estan tan allunyades de la realitat. En una cultura visual on qualsevol cosa pot ser manipulada per restar-li o afegir-li un cert significat, on la tradició es barreja amb les modes i l’al·legoria sempre passa per la televisió abans de prendre el seu propi significat, resulta gairebé normal que l’ànec Donald conegui el Click de Playmobil. I, encara que potser exagerem una mica, una Lola Flores súper heroïna pot convertir-se en pura mitologia contemporània. Això resulta encara més plausible, si pensem que la idolatria s’ha traslladat a les icones de la cultura pop i la cultura de masses. De fet, si la retratística tradicional encara fora treball dels pintors, aquesta s’encarregaria de crear els retrats d’aquests representants del poder. Reflectiria tots els estereotips del gènere: el posat típic d’una parella de monarques, els atributs que al·ludeixen el seu poder i la seva identitat. Potser el resultat no seria igual al retrat de Basquiat i Warhol, però segurament seria molt semblant.

Segons molts el paper de l’art d´avui en dia hauria de ser el d’oferir perspectiva a l’espectador. Potser, per aconseguir això, revelar allò dolent del món i allò denunciable no siguin les úniques vies possibles. Mostrar com és el món en la seva integritat, inclosos els elements més banals de la cultura contemporània, allò que avui en dia realment la defineixen, potser sigui d’ajuda. Potser el fet de plasmar aquestes suposades aberracions visuals amb humor sigui una manera molt efectiva de presentar el món on vivim i impulsar un pensament crític al públic. Sigui com sigui, Héctor Francesch recorda una possibilitat: el lloc que pot tenir la pintura en la nostra societat.

Verónica Escobar Monsalve és una ànima inquieta amb cor digital i analògic. Les seves investigacions es centren en l’art i la cultura que barreja influències del món digital i pre-digital. Un art i una cultura capaç de reflectir la complexitat del món actual. Creu en l’extrema importància de l’esperit crític i que aquest es pot aplicar a qualsevol faceta de la vida, per difícil que sigui.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)