Itinerari dos: La imatge intel·ligida

Deixem enrere Corint i avancem una mica. En aquest itinerari viatjarem als primers segles posteriors a la descomposició de l’Imperi romà d’Occident, per a veure el canvi radical que va suposar la nova religió, gestada d’amagat a les catacumbes, treta a la llum per Constantí, delimitant així el substrat espiritual -que no sempre coneixem- sobre el qual descansa, el nostre continent. Per a això parlarem de tres exemples que ens ajudaran a entendre el brusc gir que va suposar aquest canvi. El primer té a veure amb la supervivència de la pintura pagana en una època de fragilitat, els “ídols”, que han de ser eliminats per a no “torçar” l’entesa amb objectes peribles. El segon se centra en la icona, “no feta per mans humanes”. El tercer exalta al papa Gregori el Gran, el nostre protector, i el paper que va jugar la seva decisió a favor de les arts i les imatges, avançant-se diversos segles al mecenatge que va proposar donar l’Església, quan les va empeltar a l’arrel mateixa de la pastoral; per aquestes dates, la qual cosa es coneix ja com a Renaixement.

PERILLS VISUALS

Van passar molts segles a l’Occident llatí, en el curs dels quals les imatges de l’art antic van ser considerades ídols, objecte de violentes controvèrsies, en les quals l’adveniment del cristianisme es va mantenir vigilant a tota creació d’imatges, considerades imitacions imperfectes de la Creació divina. Les preferències dels Pares de l’Església es van mostrar afins amb el platonisme que, acabada d’inaugurar l’era cristiana, s’havia mostrat conciliable amb la Bíblia traduïda de l’hebreu al grec. La dura crítica de Plató cap a les arts i a la poesia va fer la resta.

En realitat, aquesta última crítica es dirigia més a la biblioteca homèrica i les seves derivacions que a les pròpies imatges de la pintura o la poesia; el seu programa d’educació filosòfica i política dona cabuda a les arts, però simbòliques, reflex de les idees, tan volgudes, i no de les coses. S’intentava transfigurar així a l’artista en un ésser de coneixement, de manera que uns Originals poden ser contemplats en les seves obres en comptes de ser considerades mers exercicis de vanitat. Va ser aquest últim sentit, sent el primer difícil, esotèric, el que es va seguir? Veient el curs dels esdeveniments, soc temptat de creure tal cosa.

LA DOCTRINA ORIENTAL GREGA DE L’ICONA

En aquest clima d’extrema desconfiança cap a les arts, els artistes artesans es van veure relegats a una autonomia mínima, sense cap dret legítim d’iniciativa formal. Trobaríem aquí el cas de la icona, per exemple el Mandylion, un exemple fascinant que serà comentat, més endavant, per un pintor català extraordinari. En la doctrina de la icona, el pintor d’icones no és més que un auxiliar anònim, no és un artista. Als seus models, el dibuix de traç de les figures significa la Idea o Teofania; les grans zones de color que serveixen de fons i les tessel·les d’or o de vidre acolorit ocasionals que omplen les formes donen cos a la Teofania o Idea. S’expressava així el Símbol, que vivia de si mateix i es projectava a si mateix en el dibuix. En la seva essència, és anàleg a la relíquia, la hipòstasis d’un arquetip diví que es torna present, pel simple contacte amb la superfície.

L’únic paper de l’artista artesà era el d’aplicar-li els colors, després, s’havia de retirar. La funció de la imatge veritable, una Vera Icon, era la seva preexistència al seu estat material, sent irremeiable un mínim d’intervenció humana per a manifestar-se a través d’una matèria i uns pigments.

RETORN AL TALLER PAGÀ

Cal recordar en tot moment que l’Occident llatí no va demanar mai un sacrifici semblant als seus artistes, per la senzilla raó que no atorgava cap caràcter sagrat a les seves obres; si es firmava l’obra, ocasionalment, era per a fer constar el seu caràcter efímer, simplement humà i contingent.

Va caldre esperar, doncs, a un miracle perquè les imatges de l’art, relegades fins llavors a il·lusions enganyoses per a ignorants, fossin admeses a l’itinerari espiritual de l’ànima cristiana que busca la seva unió amb Déu. Aquest miracle va succeir a finals del segle VI. El bisbe de Marsella, Serenus, havia fet destruir totes les imatges de la diòcesi de la seva església, idolatries perilloses. El papa de llavors li va dirigir una bula, i li va retreure haver faltat als seus deures de pastor;

cometent tal acte, ha deixat als laics, que no saben llegir, privats de l’únic accés del qual disposen a la fe, sent convenient que vegin “ imatges sagrades” les quals els poden fer entendre l’esperit de la predicació.

Així va definir les arts visuals cristianes Gregori el Gran, “ lectura i escriptura dels laics” que, juntament amb la famosa carta apòcrifa al monjo Secundinus, van establir la doctrina de la “Bíblia dels illetrats”. En aquestes cartes, en les quals se suposava que Gregori havia accedit al desig d’un religiós de resar davant una imatge del Crist crucificat, admetia que la impressió causada al cor per unes imatges exteriors que parlen d’objectes sagrats al seu receptor no és ni menys viva ni menys veritable que les de les imatges fictícies que es pinten en la ment de l’observador. En un altre passatge arriba fins al punt de sostenir que la pintura emociona més a l’ànima que la lectura, posant la primera el fet davant els ulls, la segona relatant-ho d’oïda.

La imatge exerceix així un paper connector, en el qual el do de l’amor diví és intel·ligit i rebut a través dels ulls. ^[1]Es poden trobar aquestes cartes en la seva versió en llatí a Gregorius Magnus, Registrum epistolarum, IO, 209 y XI, 10, ed. D. Norberg, 1982, CCSL 140A. I també, en versió anglesa: … Continue reading

No sabem si els artistes artesans de l’època van ser conscients de la responsabilitat que de sobte va recaure en ells, el cas és que l’efecte que va tenir una autoritat espiritual tan gran posicionant-se a favor de les arts i les imatges va ser decisiu. És a partir de llavors que els tallers i les tècniques d’art pagà són posats al servei de la pastoral, prestats amb amplificar la fórmula del Gènesi, que fa de l’ésser humà una criatura “a imatge” del Creador, en la qual, noti’s de passada, s’introdueix la idea d’imatge en el si mateix de Déu. Es coneix a si mateix en la seva Imatge, i aquesta Imatge, en encarnar-se en Crist, va visitar aquest món. S’obre la porta per a un art pictòric que va començar a descobrir, en la doble naturalesa del Verb encarnat, tot un seguit de cerques òptiques i trucs formals, propicis a dobles lectures.

[Imatge destacada: Marcel Rubio Juliana, Dibuix anunciador 2]