James Turrell al LACMA. Retrospectiva.

La primera vegada que vaig estar en una obra de James Turrell va ser al pati del Clairemont College, un capvespre de tardor. El cel es va tornar vermell i l’arquitectura blava. Va passar una hora. El cel es va fer violeta i les columnes, vermelles.

Aquesta temporada, des del mes de maig fins a l’abril de l’any que ve, el LACMA dedica una àmplia retrospectiva a aquest clàssic de l’art nord-americà. La mostra és un detallat desplegament de les diferents fases per les que ha passat el treball de Turrell. Les més primerenques, com Afrum (White), 1966, conviuen amb les recents, com Light Reignfall, 2011. Entremig, multitud de dibuixos, hologrames i instal·lacions lumíniques, així com documentació de Roden Crater, l’observatori celeste que l’artista porta quatre dècades construint al desert d’Arizona.

A més dels que tracen una cronologia, hi ha dos pols en l’exposició. Perceptual Cell i Dark Matters s’enfronten al públic amb la vivència nua de la visualitat. Les instal·lacions s’apoderen dels cossos, redueixen el visitant a ser ull i proposen la visió com un estat elemental. A la primera, una entrada a una càmera esfèrica estirada en una llitera. A dins, un programa de llums encegadores forcen a veure. A la segona, asseguda en una butaca, la completa foscor nega al meu cos la possibilitat d’aquesta experiència.

Il·luminació, revelació, contemplació. Per a Turrell l’observació de la llum té un sentit místic que és també referència a com coneixem el món, en línia amb el transcendentalisme americà. Ens força a veure’l de cara o imaginar-nos-el a les fosques. De dia, de nit o al capvespre, Turrell prepara els espais perquè s’hi faci la llum.