Venècia des de la meva finestra: Muntadas i els Protocolli Veneziani I

Ahir es va inaugurar, a la Galeria Joan Prats de Barcelona l’exposició d’Antoni Muntadas Protocolli Veneziani I, que s’ha pogut veure a la Galeria Michela Rizzo de Venècia durant tot el estiu. Tot i trobar-se en temps de Biennal d’Art, l’artista no va participar del seu aparell institucional, i deixant enrere els Giardini, ha creat un treball artístic obert, -en la seva fase I -, íntegrament dedicat a la ciutat de Venècia; coherent amb els seus altres projectes “protocol·laris”, –Asian Protocols-, Muntadas concentra el seu discurs visual en els comportaments locals, interessant-se per l’espai i trànsit quotidians, per agitar reflexions sobre situacions globals, sobre el poder i la percepció de les imatges, i les estratègies comunicatives de l’art.

Si a la Biennal veneciana del 2005, -amb On translation: I Giardini -, va presentar un potent exercici crític sobre la significació fictícia subjacent a les participacions nacionals, en un context teòricament globalitzat, com el que esprem el terme Biennal, la exposició sobre la ciutat de les llacunes no difereix d’aquesta mateixa paradoxa, sinó que l’amplia. ¿Com una ciutat anacrònica i segrestada com Venècia, pot albergar situacions massificades, o els 22 milions de turistes que la visiten cada any? Com aconsegueix conviure amb aquest desfasament constant? ¿Pot potser rebel·lar-se contra aquesta violència? Quines serien les seves estratègies per a la supervivència? ¿Venècia és víctima de la internacionalització, o amb la seva imatge fantasmal, aconsegueix pèrfidament que ens abandonem a ella, acontentant-se amb el mer recordar-se de si mateixa?

Per definició, els Protocols són un conjunt de conductes, codis, convenis o rituals que Muntadas reconeix aquí a través d’una sèrie d’elements integrants, i integrats gradualment a l’estructura urbanística i arquitectònica de Venècia: les finestres -en les seves múltiples versions-, les passarel·les per l’acqua alta, les clavegueres, els timbres, les paratie, els arpeggi… Amb els seus mitjans habituals, -vídeo, fotografia i instal·lació-, l’artista representa aquests protocols contemporanis, deconstruint aquesta imatge que és Venècia, totalitzant i totalitzadora, col·lectivament somiada, per fragmentar-la i recompondre-la en una peça polifònica, que ens retorni una identitat recobrada, amb una altra dimensió visual del seu esquelet, possibilitant novament allò físic, l’històric i allò social.

Aquestes imatges corals constitueixen, a nivell perceptiu, un repte per a l’espectador, per la manca de romanticismes caducs, irremeiablement lligats a aquest objecte de desig global que genera “la marca” Venècia. A l’espectador se li exigeix una insistència de la mirada, un esforç d’assimilació i traducció d’aquests símbols, per a una conseqüent reinterpretació de la ciutat; cada sèrie és un esquema visual sobre una ritualitat contemporània i real, que espera la nostra mirada per completar aquesta des-estructuració constitutiva que genera la seva invisibilitat.

A Venècia, la carícia de l’aigua sobre la pedra, és de per si una abraçada que sap puny, les superposicions, pròtesis i indicis protocol·laris, que apareixen aquí, i desapareixen allà, exerceixen, a la seva manera, d’escut protector contra les reiterades invasions a les que l’illa es veu sotmesa i, alhora, infringeixen la seva fràgil epidermis com un tatuatge. Són engranatges de distanciament davant l’amenaça, i alhora, adequacions urgents a les exigències globals.

Amb l’estratègia de la repetició, aquests fragments en sèrie creen una narració visual en què Muntadas exerceix de traductor, ja que Venècia està sempre dislocant-se, intentant amagar-se davant la mercantilització de la contemplació. Aquí res és simple perquè ella és sempre “una altra”, imatge especular que resultant múltiple, possibilita immediatament un diàleg polític, un debat avui més necessari que mai, sobre la sostenibilitat de la ceguesa que la manipula. Potser siguin mirades insistents com la de Muntadas, les que puguin acompanyar-la en la seva rebel·lió , perquè obri finalment les seves finestres al món. L’exposició a Barcelona de Protocolli Veneziani I és una oportunitat per a la reflexió internacional sobre la crisi d’una situació local que requereix mirades urgents.