Jo desitjo… una de crispetes mitjanes, si us plau!

El cap de setmana passat em vaig acostar a Caixaforum a la cerca d’un títol: “Què desitjar”. Atreta per la suggestiva proposta però, a la vegada, expectant per veure com es resoldria curatorialment aquest repte conceptual: el desig, només amb obres de la col·lecció de “la Caixa”.

Em va sorprendre que l’exposició es localitzés a la sala que hi ha només pujar les escales: no gaire gran i fregant la zona de pas, però en entrar vaig entendre aquesta decisió ja que són set les obres escollides. Tres em van deixar indiferent: Liu Jianhua, Dora García i Barceló. Respecte a les altres: les gàbies d’ocell de Pepe Espaliu desafien l’exclusió en un exercici d’aïllament; fusionant la delicada poètica amb el material resistent. Continuant amb aquesta senzillesa (que no simplicitat), el vídeo de Cabello i Carceller ens mostra dues mans que realitzen un mateix acte, repetitiu, com retro-alimentant-se l’una de l’altra, en el que sembla ser una metàfora del cicle vital. També es dóna cabuda a les versions, en aquest cas del “Gran Vidre”, per Sherrie Levine; qui fragmenta l’obra aïllant a sis dels solters en vitrines independents, ja no només apartant-los de la núvia sinó de la mateixa companyia masculina. Apropiar-se del “Gran Vidre” i no morir en l’intent mereix cert respecte, però em pregunto si el desig de l’artista hauria estat ser Duchamp per un instant (com a Duchamp ser Da Vinci). Anish Kapoor presenta una obra amagada: la seva paret fecundada. Una bella panxa que es mimetitza amb el color del mur, tan minimalista que amb prou feines es veu. Només si ens hi acostem apreciarem les ombres creades per unes mans que no han pogut evitar palpar-la, a la recerca del batec interior.

Finalment l’obra que capta totes les atencions, “Jo desitjo el teu desig”, de Rivan Neuenschwander (2003-2013): una espècie de mur de les lamentacions girat 180º, on no demanem, sinó que rebem. Rebem desitjos impresos en polseres. Uns són sentimentals, d’altres fantàstics, però tots provenen de la il·lusió d’uns desconeguts que ens conviden a la apropiació (novament) dels seus anhels més secrets. És interessant no només llegir cadascuna de les propostes, sinó observar l’actuació del públic. Tot i que es demana que només s’agafi una cinta per persona, descobreixo que gairebé tots se salten aquest prec, especialment avis i nens. Els avis per a regalar-ne als fills, néts i altres coneguts, mentre que els nens… De petits som fàbriques de desitjos, fantasiegem amb ratolins màgics, juguem amb amics invisibles, però en complir anys ens convertim en pencaires o (en pitjor cas) en “ni-nis”. La única cosa que ens estimula un ratolí és histèria, i si et veuen parlant sol és preocupant. Les factures ocupen aquest espai d’anhels, i més en aquests temps.

Ens agrada sentir-nos partícips de l’art. Vivim a l’era de la constant inter-actuació, reducte del capitalisme més desaforat, on acumular objectes i experiències s’ha convertit en la nostra raó de ser. És per això que l’art interactiu atrau. No ens resignem a observar una cosa que ens agrada per després deixar-la de banda. Hem d’atrapar, sentir-nos amos d’això, i per sort comptem amb l’eina idònia: el mòbil. Si hi ha una acció que caracteritzi les fires d’art no és precisament la de comprar obra, sinó la de fotografiar o, millor encara, fotografiar-se al costat d’ella. És la manera més assequible de sentir-te partícip i propietari de la mateixa… D’aquesta manera em pregunto: l’art deixaria de ser art si estigués a l’abast de tot butxaca? Per què preferim la possessió a l’experiència?

Però he trobat l’obra que podria tancar aquesta exposició, es troba en el cinema. Sota el títol “Searching for Sugar man” el multidisciplinari Malik Bendjelloul (encarregat de direcció, guió i producció) ens retorna la il·lusió per mitjà de la quinta essència dels documentals. Els protagonistes d’aquesta hora i mitja de film són els sentiments: unes esperances i passions tan fermes que ressusciten a Sixto Rodríguez: un artista, músic, poeta… caigut en l’oblit a causa de la corrupta indústria musical (sobre aquest documental, Peio Aguirre fa un interessant anàlisi en el seu article “Documentals d’èxit. Sobre Searching for Sugar Man” ).

La llegenda negra de Rodríguez explicava que s’havia suïcidat en un antre de Detroit davant les esbroncades d’un públic descontent; el fracàs artístic havia acabat amb ell. No obstant això, a l’altra banda del món, la seva música continuava viva; s’havia convertit en la banda sonora del moviment que combatia l’Apartheid sud-africà dels ’90, i tot gràcies a una còpia del seu disc “Cold fact”. El misteri envolta aquesta captivadora investigació que parteix d’una hilarant i boja esperança però que, contra tot pronòstic, aconsegueix el miracle: tota la sala dibuixa un gran somriure. Ha aconseguit que, per una estona, tornem a la infantesa i tornem a creure en aquest desig que des de fa temps guardem tancat amb clau.

I com que potser trigarem una mica en aconseguir-lo, el millor serà anar gaudint del camí, per exemple, delectant-nos amb obres com les de Kapoor i, per què no, amb Rodríguez tocant de fons.