close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 març 2013
roto.jpg
Andrés Rábago: neutralitzat entre quatre parets?

Raquel Machtus

El Roto és conegut per les seves il·lustracions satíriques (que no gracioses) publicades cada dia al diari El País. El qui no és tan conegut és Andrés Rábago, l’autor que s’amaga sota el pseudònim d’El Roto. El Centre d’Art de l’Hospitalet Tecla Sala li dedica una exposició que recorre les seves tres fases més distingides des que va començar la seva carrera a mitjans dels 60 del segle passat: El Roto, OPS, Rábago: Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels).

El fet que s’estigui incloent un gènere popular, com és l’humor gràfic, en un espai institucional ¿altera el possible impacte de l’obra? És a dir, la museificació de l’obra fa que aquesta perdi el seu significat original? O pel contrari, fa que aquest espai es converteixi en un lloc on la dissensió hi té cabuda?

Depenent de les èpoques, Rábago ha estat més proper al surrealisme (durant la dictadura), o més punyent (la faceta d’El Roto), però la seva obra sempre ha mantingut un contacte directe amb la realitat, que és la seva font temàtica, insistint en transmetre un missatge social compromès per sobre d’altres qüestions. Rábago afirma en una entrevista, que es podia veure en una de les pantalles de l’exposició, que vol oblidar-se del seu ego i inventar-se un llenguatge, i que només pretén transmetre un missatge. M’interessa la seva obra per la seva càrrega de crítica social, però sobretot, per la seva claredat discursiva.

En una entrevista del 2004 amb Ima Sanchís a La Vanguardia, Rábago va dir: “El Roto el que intenta és ajudar a concentrar els disbarats de manera que tinguin sentit. Vivim en un món borrós i la sàtira ajuda a que es torni més nítid. No resol res, però ens ajuda a saber on som i amb qui ens l’estem jugant…”. Aquesta descripció de la seva obra resumeix bé com Rábago despulla les relacions de poder existents per tal de deixar les seves entranyes al descobert.

L’humor ha estat un recurs expressiu molt utilitzat pràcticament des que hi ha una consciència crítica col·lectiva. La sàtira és un recurs que permet anar més enllà en la crítica d’allò establert quan no s’està de broma. L’humor serveix com un mitjà de catarsi, especialment útil en moments de crisi o de censura, i quan aquest és gràfic, té la virtut de ser fàcilment comprensible per tots els estrats socials.

Aquest és el motiu pel qual els polítics temen tant aquest mitjà, en ser un dels més amenaçadors de l’estatus quo, molt més que el text. A Drawn To Extremes: The Use and Abuse of Editorial Cartoons, Chris Lamb explica alguns dels casos més sorprenents de reaccions de polítics davant l’humor gràfic, com quan dibuixants satírics han estat i són empresonats, o en els que polítics s’han suïcidat després d’haver protagonitzat un dibuix satíric. I precisament perquè el temen, intenten neutralitzar-lo.

El fet que l’humor crític social s’hagi incorporat a les institucions públiques no populars (sobretot si ho comparem amb les revistes, setmanaris i diaris des dels seus inicis) com són Tecla Sala en aquest cas, o fins i tot la Reial Acadèmia Espanyola a través d’acadèmics com Wenceslao Fernández Flórez i Mingote, pot tenir l’inconvenient de neutralitzar la càrrega crítica i política d’aquest.

En ser totalment admès en el sistema, ¿perd la dissensió tan necessària que hauria de provocar? Aquell somriure en sentir-se identificat amb la forma de pensar d’El Roto; o pel contrari, aquell sentiment de tedi i impotència que moltes vegades es desprèn de la seva obra, ¿realment aconsegueixen crear un espai de confrontació amb la institució? Les relacions de poder subjacents que ens mostra, es tradueixen en una major transparència en les relacions de poder fora de la pròpia vinyeta?

A l’última fira ARCO, Francesc Capdevila, ‘Max’, era el protagonista de l’estand d’El País. La inserció de la cultura popular a la cultura d’elit és precisament el tema de la seva obra. Quines conseqüències està tenint aquesta inserció? A qui o a què beneficia?

Raquel Machtus és nòmada de naixement. A més de la seva avidesa per conèixer nous llocs del món, li interessa el nomadisme in situ, és a dir, buscar i aprofundir en les connexions no establertes entre els elements d’un mateix context. Així mateix, considera que l’art, analitzat des de totes les facetes, ofereix perspectives molt interessants per aquest nomadisme. Es proposa aprofundir en elles.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)