Jordi Ferreiro a Homesession: L’eufòria del joc

Siguem honestos, tot allò que qüestiona l’ordre establert produeix plaer. Per això, l’exposició de Jordi Ferreiro a Homession, “Un intent de fer perceptible l’imperceptible”, més que un esdeveniment artístic és un alliberament de la monotonia. L’academicisme i la institució intenten per tots els mitjans embotir a pressió allò alternatiu en els seus motlles prefabricats. Però la creativitat artística sap buscar espais on poder manifestar-se amb tranquil·litat. Homesession, un espai cultural atípic i no comercial, és el lloc escollit per Ferreiro per fer la seva re-definició de l’espai expositiu.

El punt de partida de la instal·lació gira entorn diverses corrents de pensament que buscaven replantejar l’espai expositiu, sorgides de la història de l’art, la crítica institucional i l’educació. Aquestes teories apel·len a un museu allunyat dels estrictes protocols de relació amb l’espai, alliberat dels codis establerts que mantenen una distància física i emocional entre el públic i l’objecte. Per tal de salvar aquest abisme, Ferreiro explora l’eufòria que pot provocar el joc. Durant les 4 hores de la inauguració, un canó va bombardejar indiscriminadament 30 quilos de confeti daurat per tot l’espai de Homesession. El confeti, a part de caure sobre els espectadors i inundar tota la sala, queia sobre una taula disposada a mode de vitrina, una cosa molt habitual en els museus tradicionals, on Ferreiro exposà retalls de llibres sobre museografia. Calia buscar la informació aclarint la taula, deixant de banda el paper tradicional de simple observador.

Igual que Frank Oppenheimer, Jordi Ferreiro està convençut que el museu pot ser un lloc de joc i experiències interactives agradables per al públic. El cub blanc ha convertit l’espectador en un ésser passiu, que se sent amenaçat per la mera menció d’interacció i una mica frustrat davant les instal·lacions. De fet, la lògica mateixa del museu està més a prop de les normes de conducta que de l’esperit de creativitat que hauria d’emanar de les obres d’art que conté. No obstant això, no tots els museus són iguals. La reformulació d’Oppenheimer de l’Exploratorium de San Francisco va suposar una autèntica revolució per a la museografia. L’impacte de la seva concepció pot ser rastrejat fins als nostres dies en museus com Cosmocaixa. La premissa central es resumeix en “fer perceptible l’imperceptible”, frase que dóna nom a la instal·lació i que transmet el desig de trobar una manera innovadora de comunicar el coneixement científic. Oppenheimer recull l’essència empírica i experimental de la ciència i la sintetitza en panells amb poca informació que reflecteixen breument els conceptes abstractes. A més, converteix l’experiència en quelcom interactiu a través de maquinàries i jocs que acompanyen el visitant en la seva recerca de nous coneixements.

Amb una mica de creativitat, Jordi Ferreiro ha aconseguit extrapolar aquestes teories i transformar un cub blanc buit en un entorn de diversió. A la poca estona de començar la inauguració, fins l’últim racó de la sala estava envaït pel paper metàl·lic, i poc a poc els espectadors, abans passius i una mica espantats, van començar a deixar-se portar. Cap a les 9 del vespre, gairebé dues hores més tard, l’ambient era de pura eufòria col·lectiva. Els visitants estaven en trànsit i alguns fins i tot havien deixat de banda les convencions socials i estaven asseguts a terra jugant com nens sota la pluja incessant de confeti.

Com a testimoni del que va passar durant la inauguració, l’espai de Homesession romandrà intacte durant el mes que dura l’exposició, amb el confeti enganxat a les cornises de les parets i cobrint el sòl. A part de ser essencial per a poder copsar el concepte que s’amaga darrere de l’espurna metàl·lica del paper, el fet que Homesession accedeixi a mantenir el seu espai inhabilitat diu molt del seu compromís amb l’art. Sort que encara hi ha llocs així.