“The ballad of Genesis and Lady Jaye”: Love is the law

El documental The ballad of Genesis and Lady Jaye, dirigit per Marie Losier, explica la història d’amor entre Genesis P. Orridge, músic i performer de bandes com Throbbing Gristle, i Lady Jaye, una dominatrix de Nova York. És una balada d’amor que parla d’art, desig i mort, cos i cirurgia sense celebració de la carn o la individuació, més aviat per esborrar tot rastre del “jo” i fondre’s en una abraçada amb l’altre, amb el tot. Desaparèixer al llarg del procés, el procés de pandrogínia: fondre oposats, crear un tercer gènere, operar-se, posar-se silicona i llimar cartílag per assemblar-te a qui estimes, que al seu torn s’anirà assemblant cada vegada més a tu.

No es tracta de transformar el cos com a acció artística a l’estil Orlan, ni de canviar el gènere a través de la cirurgia. Genesis declara: “Alguns homes senten que són dones atrapades en un cos d’home, hi ha dones que se senten homes atrapats en un cos de dona. Jo em sento atrapat en un cos”. Podria ser un exercici una mica en pla mal rotllo freudià, segons com es miri, o si es treu de context. Però dins de la vida de Genesis, en explicar tota la seva història, la trobada amb Lady Jaye i el seu projecte de pandrogínia pren sentit.

Comunicar, sacsejar la realitat i la subjectivitat és una cosa que Genesis ha tingut present des dels seus inicis com a performer i músic. Va ser fundador del grup d’acció COUM Transmissions -barreja de teatre de la crueltat i acció-, d’aquí, i de la música utilitzada com ambientació, va acabar evolucionant a la banda d’Industrial Throbbing Gristtle. Música industrial que usava la tècnica del cut-up recollida de William Burroughs, barreges i distorsions, soroll que en general es caracteritzava per plantejar els problemes de la societat i l’ésser humà de la manera més incòmoda possible: imatges de violència, al·lusions a sistemes totalitaris, o assassins en sèrie com Charles Manson, van poblar la iconografia del grup musical.

Throbbing Gristle era un cop de puny a la cara en plena època Tatcher. Assenyalava el que no funcionava del sistema sense perdre’s en utopies complaents o esquivar temes incòmodes. Les lletres de les cançons o les imatges utilitzades tant a les portades dels discos com en els directes, parlen de crueltat, control, paisatges post-nuclears i violència. I també d’amor, un amor mutant, monstruós, fet de cossos més desitjants que desitjats.

El projecte musical de Genesis va passar després per Psychic TV, amb clares al·lusions als media i el control que aquests exerceixen sobre la subjectivitat. Psychic TV es declaraven xamans, bruixots de paraules i significats. Els seus concerts eren com rituals bàquics en els què el principi d’individuació es perdia en el col·lectiu. I sí, també molta droga química i algun moment en què sembla que Genesis ha perdut el nord amb el rotllo new age i l’esoterisme a l’estil Alesteir Crowley i la Golden Dawn.

Però Genesis diu coses interessants, les canta i les explica en nombroses entrevistes (i aquí internet és una mina en moments pel desvergonyiment, respostes agudes, penjades fines i atacs verbals al sistema, al totalitarisme i a la hipocresia). Molt recomanable el consultar algunes de les entrevistes per conèixer més sobre Genesis: la de el programa L’Edat d’or -amb la presentadora pesada- i una a Berlín al 89 -data clau per al mur i tots els seus significats-, valen molt la pena.

Amb els anys Genesis se’n va afartar d’Anglaterra i se’n va anar als Estats Units, on va conèixer una dominatrix, Lady Jaye, i es van enamorar. En comptes de tenir fills van decidir que es farien cirurgia estètica per assemblar-se i així crear un tercer ésser, barreja també dels dos.

El cos com a hardware, amb múltiples possibilitats de formatejar-lo, de hackejar-ne el programari, una altra vegada la tècnica del “cut-up” de William Burroughs, aplicada ara a la identitat: que el cos produeixi altres significats, trencar el control, interrompre el que s’espera d’ell. El cos en la seva ambivalència: com pla de certesa, el cos ÉS, i alhora en la seva condició transitòria, el vestit barat – cheap suite – deia Lady Jaye.

Sobre el projecte de pandrogínia es pot parlar, fer un documental, reproduir i difondre, pot produir discurs, però no es pot tenir com a obra d’art. Ni tan sols es pot tenir com a cos físic, ja que una de les dues parts del projecte, Lady Jaye, va morir. Encara que això no suposa un final, només una transformació, una part del procés de ser, fer i desaparèixer.

I al final de la història tot encaixa: l’amor, la música, el dolor, el plaer, la carn i l’inefable. Ja s’anava configurant la història perquè la balada fos real, que narrés un amor de veritat, un amor brutal i tendre. Com cantava Genesis P.Orridge a “United”, una cançó de 1978 (realitzada molt abans de conèixer a Lady Jaye.):

You become me

And I becomy you

She is she

And she is you too

United United

A corresponding game to play

A special way for us to stay

United United

Its a lie

Its the same

It’s a sigh

It’s a game

Its the why

Its the where and the when we’re United

United

You and I You and I

United United (…)

Love is the law

United United United You and I You and I United

Time will see us

We are everywhere

There is no why

There is no sky anymore

There is just us United

United